Nelio Biedermann: “Sóc ros, sóc poeta i potser una mica boig”

És tot just un estudiant de vint-i-tres anys i acaba d’escriure un llibre que es publica en vint-i-sis idiomes. Parlem de Nilo Biedermann (2003), un estudiant a la Universitat de Zuric de literatura i cinema, últim curs. Biedermann ha escrit Lázár (Grup 62), una obra que repassa el segle XX a través d’una família d’aristòcrates a Hongria, exiliats a Suïssa. L’autor, premi 2025 dels llibreters independents alemanys, barreja històries escoltades a la seva àvia, com la fi de l’imperi austrohongarès, l’ascens del feixisme i l’expropiació comunista, amb una imaginació poderosa, on els boscs es poden empassar la gent i els infants neixen translúcids. Un seductor Biedermann va visitar Barcelona la setmana passada. VilaWeb s’hi va trobar al mig de l’Eixample, ell acabat d’aterrar.

—Diu que escriviu cada dia. Avui també a mà?
—Ho he intentat. Però a l’avió tenia un nen plorant darrere meu: per tant, probablement ho podré esborrar tot.

—A què es dedicava la vostra àvia i per què és tan important en aquest llibre?
—Ella és la que m’explicava moltes de les històries que han inspirat el llibre. Es va criar a Hongria.

—Parleu d’un besavi que a Hongria va ser nazi.
—Això és una novel·la i es parla d’aquest Lajos que comet crims de guerra i ajuda a deportar jueus. D’això, no en tinc referències reals. I de les coses que va fer el meu besavi durant la guerra, no en sé els detalls. Però sí que sé que era baró i que tenia un càrrec important dins l’exèrcit. Hi ha fotografies seves amb uniforme [nazi]. Amb això n’hi va haver prou perquè la meva imaginació anés cap allà. Volia retratar la família no sols com a víctima dels comunistes, sinó també com una família que havia tingut molta riquesa. I molt de poder. Per a mi era important mostrar totes dues cares.

—Teniu avantpassats jueus a la família?
—Ara ja no, per dir-ho així, però la família Biedermann era jueva, sí. Jueus de Viena. Després van anar a Hongria, hi van comprar moltes terres i, fa molts anys, al segle XX, es van convertir al cristianisme. L’àvia va fer de professora de religió catòlica. Va fugir d’Hongria a vint anys i, embarassada, va arribar a Suïssa.

—He llegit que, amb els vostres oncles, fèieu viatges de Suïssa cap a Hongria i que us deien: “Aquest castell és nostre, aquest també…”
—El castell que surt al llibre és una mena de collage de tres castells: hi ha un castell de caceres, envoltat d’un bosc molt dens; un altre de més gran, on vivien; i aquest era envoltat de camps.

—Si ho deixem així, la gent pensarà que sou realment molt ric. Però el vostre pare tenia una agència de viatges al cantó alemany de Suïssa.
—En tenia una, sí. Ara s’ha jubilat. La meva mare treballa en una empresa de relacions públiques.

—Amb els diners que guanyeu ara, potser recuperareu els castells.
—La gent em diu que ho faci. Però són al sud d’Hongria, estan molt deteriorats i no sabria què fer-ne. Ho hauria de reformar tot.

—Els castells expropiats pels comunistes, ara qui els té?
—Alguns encara pertanyen a l’estat. En un, hi ha una clínica psiquiàtrica. Després de la caiguda del mur de Berlín, tenies el dret de tornar a comprar les coses que havien estat teves. La família també tenia grans edificis d’apartaments a Budapest. I l’estat va dir: “Els podeu recuperar, però n’heu de fer fora tots els habitants i heu d’aconseguir els diners.” I la meva família ja no tenia diners.

—Per què Albert Camus és tan important per a vós?
—Perquè probablement va ser el primer escriptor que em va fer venir ganes d’escriure alguna cosa. Vaig llegir L’estrany a l’escola i vaig saber que volia intentar de fer alguna cosa tan bona com aquella.

—Una pregunta que potser no us agrada, per la pressió que implica, i perquè tothom us la fa: sou el nou Thomas Mann?
—Tampoc no em genera tanta pressió, perquè no m’ho prenc tan seriosament. És un honor i és agradable que m’hi comparin. L’admiro molt. Quan apareix algú nou a escena, ja es fa això: l’han de comparar amb algú que ja hi era abans. Passa la mateixa cosa en l’esport, en el futbol i en tot. Seguiré el meu camí. Després, aquestes comparacions s’aniran esvaint.

—El vostre llibre és ple de lectors a qui, després d’haver llegit llibres, els passen coses. Què li passarà, a la gent, després d’haver llegit el vostre?
—No ho sé. Depèn de la persona. Crec que un llibre només et pot tocar si hi ha alguna cosa dins teu que el llibre pot tocar.

—Viviu a prop d’un bosc? Hi ha aquesta idea del bosc com si fos una mena d’ésser amb òrgans.
— M’agrada aquesta idea de coses que no són vives, però que, d’alguna manera, sí que ho són i afecten la vida de les persones. Intento de no escriure el bosc només com una cosa simbòlica, sinó també com una cosa que té una textura real i que es pot empassar, no ho sé, la gent. També el temps, a la novel·la, és gairebé un personatge.

—A la novel·la hi ha amants que són assassinats, una mare que se suïcida, una filla que menteix.
—Funciona a la seva manera, una manera estranya. Ara, no hauria volgut viure amb ells. M’agraden, això sí, perquè són els meus personatges.

—Primera frase del llibre: “Un poeta ros podria tornar-se completament boig.”
—Vaig llegir molta poesia per a trobar un títol per al llibre. És un vers d’un poeta alemany que va morir durant la Primera Guerra Mundial. I, òbviament, sóc ros i sóc poeta. I potser una mica boig, perquè inventes tots aquests personatges i històries. En certa manera, escriure és un acte una mica esquizofrènic. I, òbviament, també hi ha l’Imre, el personatge del llibre, que també acaba perdent una mica la xaveta.

—Hi retrateu dones poderoses.
—Ho tenen més difícil que els homes, dins la família. Però també era important per a mi donar-los una veu, no retratar-les només com unes víctimes. L’Eva, al final, d’alguna manera es pot alliberar, pot plantar cara.

—O poden fer coses dolentes: hi ha una filla que fa una cosa terrible contra la mare. Terrible.
—Els meus personatges no són bons o dolents. Són una cosa entremig. Crec que tots nosaltres som així. Que tingui alguna cosa entremig fa interessant un personatge.

—Si no m’equivoco, el director de Good Bye, Lenin! farà una versió del llibre. Ara estudieu cinema. Hi participaríeu?
—No. Ara mateix no tinc temps. Però tinc moltes ganes de veure què faran amb el llibre.

—La gent ha perdut una mica la ficció, amb l’autoficció. Pot ser? Vós podeu fer totes dues coses a la vegada: idear tot un altre món mentre descriviu el vostre.
—La gent em diu sovint que està molt contenta que algú, especialment algú jove, faci simplement ficció i expliqui una història. Knausgård és un dels meus autors preferits i ell fa això. Escriu sobre la seva vida i, així i tot, aconsegueix de fer-ho extraordinàriament bé. Crec que no seria bo que evolucionéssim cap a una situació en què només ens concentréssim en nosaltres mateixos i en la nostra vida. Crec que és important practicar l’empatia i escriure sobre unes altres vides, intentar d’imaginar què significa ser una altra persona. I no escriure només sobre la teva vida.

—Una pregunta que segur que mai no us han fet abans: què passa amb les escenes de sexe al llibre? Són molt detallades.
—En volia escriure. I crec que realment té un significat dins el llibre. La sexualitat és sempre una mena d’amenaça per a aquests personatges, però també és una manera d’experimentar la llibertat i la intimitat. Ells, dins la família, no parlen gaire els uns amb els altres. Per tant, sovint cerquen aquesta intimitat en un altre lloc. O se senten empresonats dins aquesta vida tan estructurada i el sexe també pot ser una manera d’escapar-ne. Alhora, sempre és una amenaça per a la seva vida familiar. M’agrada aquesta mena d’espasa de doble tall que representa.

—Hi ha aquesta idea d’un home rígid, que ni tan sols és capaç de fer un petó.
—Fa poc vaig conèixer Gueorgui Gospodínov, l’escriptor búlgar que va guanyar el Booker fa uns quants anys. Ell també parlava d’escriure sobre els pares i sobre l’amor dels pares. I deia que el seu avi mai no havia fet un petó al seu pare. El seu pare, a ell, potser li havia fet alguna abraçada o un petó de tant en tant. I ara ell fa petons. És com intentar d’obrir els braços cada vegada una mica més, una mica més.