Achille Mbembe (fotografia: Erick Christian Ahounou).

L’any 2006, el filòsof camerunès Achille Mbmebe, gran teòric del postcolonialisme, i un dels intel·lectuals africans actuals més importants, argumentava que el nou capitalisme del segle XXI es regeix per la ‘necropolítica’ i ‘el govern privat indirecte’. Va explicar tots dos conceptes en els sengles assaigs publicats a Raisons politiques (2006) i a Politique africaine (1999), recollits i publicats aquí per l’editorial Melusina (2011).

Explicava llavors el filòsof, i en vaig donar compte en aquestes pàgines, que si a l’època colonial la violència s’utilitzava per aconseguir més rendibilitat, a la postcolonial havia esdevingut un fi per a si mateixa. Segons ell, la sobirania no se situa a l’interior de les fronteres estat-nació o de les institucions internacionals, sinó en el poder de decidir qui pot viure i qui ha de morir seguint criteris estrictament econòmics.

Fer morir o deixar viure són els límits de la sobirania. Les guerres depenen d’empreses privades, en connivència amb els estats o no. Ja no volen conquerir territoris ni sotmetre poblacions, sinó obtenir beneficis immediats i recursos estratègics. Com més, millor. Aquesta evolució del sistema que ell va batejar per ‘necropolítica’, redueix els éssers humans a mercaderia per a intercanviar o llençar a les escombraries segons els interessos del mercat.

La necropolítica és l’ànima del necroliberalisme. El sistema en què pasturen i de què viuen tots els partits polítics, de l’autoanomenada extrema dreta fins a l’autoanomenada extrema esquerra. Tots són el sistema. Per damunt d’això, la necropolítica proposa nous marcs d’anàlisi de la realitat, més enllà dels conceptes clàssics de dreta i esquerra.

En l’assaig, Mbembe aplicava el concepte a les guerres colonials i de dominació i a les guerres actuals de la mundialització. Era el 2006. De llavors ençà, tinc la impressió, aquest funcionament ha penetrat profundament en l’esperit i la ideologia dels líders ideològics neoliberals: polítics, empresaris, banquers, intel·lectuals i els grans mitjans de comunicació. És a dir, en els actors principals d’aquest necroliberalisme que ja acceptem com a normal. Sota aquest paraigua inqüestionable transcorre la farsa de la política que ja sembla limitar-se, només, a batallar pels interessos de les elits, més o menys corruptes, amb mètodes més o menys populistes.

La necropolítica i la pandèmia de la Covid-19

La pandèmia de la Covid-19 ho posa tot en evidència. Morim sense que ens mati cap dels nostres enemics habituals. Morim poc en comparació amb la mort que nosaltres infligim als nostres enemics habituals, siguin fantasmes fills del dimoni exterior o interior. Ara és ben clar. L’enemic som nosaltres, els nostres errors, la nostra prepotència, i per evitar-los no tenim gaires armes.

Els baixos instints del sistema necroliberal supuren per les esquerdes, que cada dia en són més i més grans. Si bé no es tracta d’un enemic visible, de guerra tradicional, colonial, de dominació, la reacció dels estats, majoritàriament, l’han tractat com a tal, aplicant-ne la terminologia i la lògica alhora que refermen la seva sobirania i el control sobre la vida i la mort dels ciutadans.

Ens hem armat fins a les dents contra enemics de ficció, ells, els altres, i ara no tenim armes contra l’enemic real, que som nosaltres.

Especialment, quan es fa evident, una vegada més, que la mort dels més desprotegits, els vells, els malalts, els pobres, els no productius, s’accepta solemnement en el discurs polític i mediàtic com un mal menor, malgrat els esforços que sembla que fan per simular preocupació.

L’estat que decideix qui té més dret de viure que no pas els altres ens remet històricament al mètode nazi d’eliminació dels més febles. Han arribat a l’extrem de discutir codis ètics per decidir qui té més dret de respirador, si un vell o un jove. O de censurar i desinformar sobre què passa realment a les residències de vells. O a posar-les sota la responsabilitat de Salut, un mes i mil morts després. Qui mereix viure i qui mereix morir.

Per contra, no fan un codi ètic per castigar, jutjar i inhabilitar per sempre els responsables de la precarietat sanitària. Ni el faran per evitar que això torni a passar.

Precisament una de les premisses del sistema necroliberal és el desmantellament de la sanitat pública en benefici de la privada. És a dir, salvar la vida dels rics, vides útils, que aporten rendibilitat al sistema, i condemnar a la malaltia i a la mort els qui no ho són. A Catalunya i Espanya aquests dies fan molt mal les importants retallades sanitàries arran de l’anomenada Crisi del 2008. Tan culpables són aquelles retallades com tots els polítics que durant dotze anys han continuat aprovant pressuposts i administrant-los, sense revertir-les. Tots. De la dreta a l’esquerra.

I el problema és mundial. Què passarà, per exemple, amb els quaranta milions de nord-americans que no tenen assegurança mèdica i han d’anar a un hospital públic mal equipat i que inspira de tot menys confiança?

I el pitjor és: Quants milions de nord-americans haurien pogut salvar la vida aquestes darreres dècades, si hagués existit un sistema sanitari públic adequat? O quantes vides s’haurien salvat a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol si les retallades en salut del 2008 no haguessin existit?

Han privatitzat la vida. A quanta gent van condemnar a mort aquelles retallades? Són xifres que no interessen, estatístiques que no ha fet ningú, paradoxalment, en uns moments en què les estatístiques i les gràfiques semblen ser un recurs inapel·lable per a acostar-nos a la veritat. A la veritat que els governs creuen que ens convé saber.

Més indicis del triomf absolut de la ideologia necroliberal

Amb la pandèmia, la necropolítica aflora pertot arreu, entre els vius i els morts.

Hi ha la voluntat que l’economia no pugui aturar-se encara que impliqui la mort de molts. Cal garantir la productivitat. Sí. Ho va defensar al principi Boris Johnson i més explícitament Jair Bolsonaro: ‘Que se’n moriran uns quants? Sí, se’n moriran. Ho sento, així és la vida.’ En aquests moments preservar la vida de la gent, tard i com es pugui, va en detriment de l’economia.

Els morts són el sacrifici que cal oferir al sistema perquè continuï funcionant. Els morts es converteixen en metralla política per a atacar uns polítics o uns altres. Quan tots en són responsables, en la mesura de les seves responsabilitats, tots en són culpables, però tots es troben en una lluita perpètua pel poder i els seus interessos econòmics.

Alguns bancs i caixes, quan administren els crèdits que l’estat facilita als treballadors autònoms necessitats, pretenen fer el seu negoci particular, posant com a condició un xantatge: ‘Si vols el crèdit, has de contractar-nos a nosaltres una assegurança de vida ‒de vida!‒ amb interessos alts, per a compensar.’

Hi ha empresaris que, sense reunir les condicions legals, pretenen d’aprofitar-se de la situació fent un ERTO. Algunes funeràries i fabricants de gels desinfectants apugen els preus.

Uns científics europeus demanen d’anar a l’Àfrica a fer proves amb els vaccins que assagen. Les vides dels negres sempre han tingut menys valor que les dels blancs. És el racisme. Segons Mbembe, que cita Foucault, ‘el racisme és la tecnologia que pretén permetre l’exercici del biopoder, “el vell dret sobirà de matar”‘.

Els líders del necroliberalisme no s’han immutat pels milers i milers d’africans morts ofegats al Mediterrani. Ni per les víctimes dels camps de concentració de Grècia o Turquia. Però, ara tanquen els CIE per una necessitat de pràctica, de rendibilitat sanitària, en aquest cas, i fins i tot deixaran que els immigrants i els aturats puguin treballar de jornalers als camps en la recollida de la fruita. El mercat els necessita.

Ara als immigrants els donen vida en benefici nostre, però normalment perquè treballen i viuen ja els condemnen, amenaçats per les lleis d’estrangeria, a sotmetre’s a l’explotació indecent del treball negre, quasi esclau, digne de l’època colonial. O a detencions racistes, maltractaments i ingressos reiterats als CIE i, quan poden fer-ho legalment, en la minoria dels casos, són expulsats a la força, amb violència, i els condemnen una vegada més a tornar en barca i morir-se algun dia en l’intent. Pura necropolítica.

Aquests detalls i molts més que posa en evidència la pandèmia s’observen per tot arreu. Es veu en les coses que semblarien més banals. En l’actitud insolidària dels qui s’escapen a la segona residència, amb el perill que implica de propagar la infecció, que posen per damunt de tot els seus interessos lúdics de rics, per damunt de la salut de la gent de pobles amb instal·lacions sanitàries més precàries, si fos possible, que no les urbanes.

I es veu també, evidentment, en el destí de les inversions públiques i privades durant tots aquests anys. No m’importa de repetir-ho encara que sigui un tòpic. És un fet que la indústria d’armament i de seguretat és impressionantment rica, transversal i mundial, i les inversions en ciència, preservació de la naturalesa, o salut pública han estat ridícules, fins al punt d’haver estat incapaços de prevenir i aturar a temps una pandèmia causada per un virus.

Achille Mbembe: ‘No hi ha garantia que serem a la Terra per sempre’

 

En una entrevista, publicada a Gauchazh el 31 de març passat, el filòsof Achille Mbembe, afirmava, entre més:

‘Ara tots tenim el poder de matar. L’aïllament és només una manera de regular aquest poder. El sistema capitalista es basa en la distribució desigual de viure o morir. Aquesta lògica de sacrifici sempre ha estat al cor del neoliberalisme, que hauríem d’anomenar necroliberalisme. Aquest sistema sempre ha funcionat amb la idea que algú val més que no pas alguns altres. Els que no tenen valor poden ser descartats.’

Respecte de les conseqüències de la pandèmia, afirma: «Canviarà la manera de relacionar-nos amb el nostre cos. El nostre cos s’ha convertit en una amenaça per a nosaltres mateixos. La segona conseqüència és la transformació de la manera de pensar sobre el futur, la nostra consciència del temps. De sobte, no sabem com serà l’endemà.»

I sobre el futur, opina: «La pròxima vegada serem colpejats encara més fort. […] Hi ha en joc la humanitat. El fet que revela aquesta pandèmia, si ens la prenem seriosament, és que la nostra història aquí a la Terra no és garantida. No hi ha garantia que serem aquí per sempre. Que sigui plausible que la vida continuï sense nosaltres és el tema clau d’aquest segle.»

Desig de ser pell roja

En tot moment crític, la literatura ens aporta, entre mil coses, la capacitat de fascinació, del desig de ser algú altre, del desig de ser allò que no existeix. També ens dóna arguments per a la crítica. Ho explicava molt bé el filòsof Miguel Morey a Deseo de ser piel roja (1994), XXII Premi Anagrama d’Assaig.

Entre la crítica al present i la fascinació, apuntava una línia de continuïtat entre les reserves índies, les colònies africanes i els camps nazis:

«Diguin què diguin tots els qui pugnen per anar-se’n ungits a la carreta de la història dels vencedors, no hi ha un després d’Auschwitz, som encara a Auschwitz –en un Auschwitz que avui cobreix la terra sencera. I pot ser que mantinguem, malgrat tot, l’horror allunyat de nosaltres: als suburbis, a les terres del Tercer Món– però no per això el genocidi deixa de ser allò que és, el mateix de sempre.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.