Treballar sobre el nazisme i les seues relacions amb la ciència i els científics és sens dubte un dels eixos de recerca més interessants per als historiadors que estudien Alemanya, les elits i els científics.

En efecte, durant molt de temps es va considerar evident que la «ciència nazi» va ser obra d’una minoria de savis en els límits de la bogeria i de la perversió que s’havien compromès amb les atrocitats polítiques sense que això implicara la resta del món científic alemany. Però aquestes afirmacions les van acabar llançant per terra nombroses constatacions. D’una banda, el rebuig radical a treballar per a l’Estat nazi només va implicar una ínfima part de científics: menys de l’1 % dels graduats universitaris va renunciar al seu lloc arran del Machtergreifung, el que implica que el 99 % del professorat universitari va continuar la seua feina, en institucions on la nazificació és un fet reconegut. Antropòlegs, metges, historiadors, sociòlegs, lingüistes, geògrafs es van beneficiar de programes de recerca que van convertir aquestes disciplines en «ciències de legitimació», és a dir, en «ciències combatents». El compromís més o menys certificat de moltes grans figures científiques, com ara el psiquiatre Johann Asperger o el físic Wener Heisenberg, no és tan sorprenent si el contextualitzem dins d’una història més àmplia de les elits.

«El nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits extraordinàriament ben formades»

L’àmbit científic no fou una excepció de l’Alemanya dels anys trenta: la història social de la dècada dels noranta va mostrar que l’adhesió de les elits al partit nacionalsocialista i al determinisme racial nazi va estar vinculada amb el gran atractiu del sistema de creences desangoixants que constituïen la ideologia nazi, però també a l’existència d’organitzacions elitistes que van permetre a aquests cercles específics trobar lloc de socialització i conservació entre-soi.

Llig l’article complet al web de Mètode

Christian Ingrao, director de recerca del CNRS en l’Institut d’Història del Temps Present (CNRS – Universitat de París 8), França. És especialista en història del naizsme i de la violència de guerra.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb