Narcís Comadira, poeta malenconiós contra el riu del No-res

  • El poeta ha estat investit doctor 'honoris causa' de la Universitat de Girona · El discurs, d'altura

VilaWeb
Narcís Comadira investit doctor 'honoris causa' de la Universitat de Girona.
Montserrat Serra
17.11.2018 - 22:00
Actualització: 18.11.2018 - 22:13

Aquest 15 de novembre, dia plujós, la llum a Girona era tèrbola. A estones s’ennegria, a estones es feia feix de llum neta. I el riu Onyar, cabalós, generós d’aigua i humitat, amunt. A sobre la catedral, la magnífica i neta i lluminosa església de Sant Domènec, que acull l’Aula Magna Modest Prats de la Universitat de Girona. Allà, el poeta, assagista, dramaturg, prosista, traductor, pintor i gastrònom Narcís Comadira era investit doctor honoris causa de la Universitat de Girona. Rebia els aplaudiments de l’acadèmia i els amics, d’escriptors i gent de lletres i cultura. Rebia els honors de la seva universitat, perquè tot i no haver fet mai cap tesi ni haver-se doctorat, és la universitat que va ajudar a fundar, que va ajudar a bastir i que va ajudar a consolidar. Les seves paraules d’ingrés van impactar els assistents: eren plenes d’art i lucidesa, que no van defugir la dificultat, que van aportar coneixement i emoció, cultura universal. Comadira va fer un cant a la poesia i el seu compromís insubornable amb la cultura, eixos centrals d’un país i d’una societat que avui els ha perduts com a referents.

Comadira estava rialler i divertit, tot i que anava amb bastó a causa d’una ciàtica ben inoportuna. Entrant a l’Aula Magna se’l veia una mica incòmode amb tanta solemnitat: tothom dret, aplaudiments, caminar per sobre d’una catifa vermella. I ell, sorneguer però sense hostilitat, demanava a cau d’orella al seu acompanyant i padrí en la cerimònia, Xavier Pla: ‘I ara hem de fer veure que ens expliquem coses?’ Vora dues-centes cinquanta persones omplien l’església. Rectors d’universitat, ex-batlles, ex-consellers, diputats, escriptors i personatges de les lletres gironines i catalanes: Joaquim Nadal, Anna Pagans, Montserrat Tura, Lluc Salellas; escriptors com Josep M. Fonalleras, Toni Sala, Miquel Berga, Antoni Puigvert, l’editor Xavier Folch, l’ex-presidenta del PEN català Carme Arenas, el llibreter Guillem Terribas, professors de la universitat com Mita Casacuberta, Imma Merino, José Antonio Donaire…

Els poetes, gatets morts de la cultura catalana
Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, li va exercir de padrí i va escriure l’elogi a Narcís Comadira. Va començar citant Mircea Cărtărescu, que al seu torn citava Salinger per parlar del valor de la poesia. El personatge de l’americà explica que, segons una paràbola budista, l’objecte més valuós del món és ‘un gatet mort, perquè no vol posar-li ningú preu’. A partir d’aquesta escena, Cărtărescu assegura que ‘la poesia és el gatet mort del món consumista, hedonista i mediàtic en què vivim’, perquè no es pot imaginar ‘una presència més absent, una grandesa més humil, un terror més dolç’ que la poesia.

I Xavier Pla, tirant del fil, assegurava: ‘Avui, els poetes ja no tenen estàtues al carrer, com tantes n’havia tingut un Jacint Verdaguer, ni tampoc tenen la repercussió social d’un Salvador Espriu o el carisma entre els joves que alguns van arribar a tenir durant la segona meitat del segle XX, com ara Pere Quart o Joan Brossa. Avui, els poetes es refugien en edicions limitades, s’acomoden a les xarxes socials i en els blocs literaris, s’agombolen apressadament en els recitals. Però potser han comprès com ningú altre “l’alegria de l’anonimat, l’alegria de l’autosuficiència d’escriure”. (…) Sembla que s’ha acabat el temps en què algú podia arruïnar tota la seva existència a la cerca d’un adjectiu misteriós, com ho feia Josep Pla, o a la follia d’aconseguir escriure un vers perfecte, com pretenia Josep Carner. Els poetes antics, i no tan antics, escriu Cărtărescu, creien sincerament que la bellesa podia ser la salvació del món, però avui bé podríem dir que no sabem ni què és la bellesa ni tampoc què és el món i potser ja no sabem ben bé ni què vol dir el verb ‘salvar’. La modernitat havia implicat creure que una civilització s’havia de centrar en la cultura, que la cultura s’havia de centrar en l’art, que l’art s’havia de centrar en la literatura, i que la literatura s’havia de centrar en la poesia. A l’època de T. S. Eliot, de Paul Valéry, de Carles Riba, de Luis Cernuda, d’Umberto Saba, la poesia era el centre, el moll de l’os del nostre món cultural. Avui, torna a dir Cărtărescu, que també és un gran poeta, no hi ha ningú més discret, més admirable i més trist, en un cert sentit, que un poeta, “l’últim artesà en un món de còpies sense original”; com va deixar escrit Jean Baudrillard, “l’últim ingenu en un món d’arribistes”.’

En primer terme, Xavier Pla i tot seguit Narcís Comadira i el rector de la UdG, Joaquim Salvi.

I elevat en aquest punt, Pla va continuar centrant el discurs en Comadira: ‘Els poetes són, qui ho dubta?, els meravellosos gatets morts de la cultura catalana. Avui som aquí per reconèixer essencialment un poeta, discret, tenaç i admirable, Narcís Comadira, a qui podríem atribuir l’epítet de l’últim artesà, i la seva poesia, presència absent, grandesa humil, terror dolç de la literatura catalana. No és una figura retòrica. Avui m’és impossible de resumir tota l’activitat que Narcís Comadira ha portat a terme durant més de cinquanta anys. Nascut l’any 1942 a la ciutat de Girona, veritable “matèria i memòria” bergsoniana de la seva vida i de la seva obra (…).’

‘És per reconèixer el valor de la seva poesia, de la seva pintura, del seu teatre, del seu assagisme (cultural, periodístic, gastronòmic, deixeu-me destacar aquí dos assajos: Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme [2006] i Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra [2011]), per la seva activitat com a traductor (la seva traducció dels cants de Leopardi és un dels esdeveniments culturals dels últims vint anys, les més antigues traduccions d’Ungaretti i de poesia italiana contemporània, les traduccions del seu poeta estimat W. H. Auden, o el Càntic dels càntics, juntament amb el professor Joan Ferrer); el seu teatre, d’alta qualitat literària, que ha suposat, també, “un dolorós exercici expurgatori de vells fantasmes familiars” en paraules de Xavier Albertí (…).’

‘Per a mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.’ I va acabar parlant de la seva obra en prosa. Finalment va proposar d’atorgar-li el grau de doctor honoris causa ‘per la seva estreta vinculació i complicitat en la creació i consolidació de la UdG com una institució catalana d’excel·lència. Per l’alta qualitat de la seva obra poètica i pictòrica, per la seva àmplia trajectòria com a assagista, dramaturg, traductor i crític, i pel seu insubornable compromís amb la llengua i la cultura catalanes.’

Narcís Comadira.

Els temps convulsos del país, de presos polítics i exiliats, no són favorable a la creació
Tot seguit van investir Narcís Comarida i ell, assegut, amb veu clara i pausada, va llegir les paraules d’ingrés.

Bona part del discurs, la va dedicar a la poesia, però d’entrada va ser ben explícit sobre els temps que corren: ‘Encara tinc projectes de pintura i d’escriptura. Faig encara algun poema i estic intentant escriure un text nou per al teatre. De tota manera, aquesta pròrroga necessitaria una tranquil·litat ambiental que no tinc. Les circumstàncies del meu país, Catalunya, no són pas òptimes per a la creació. Amb presos polítics i exiliats, amb una justícia que ha esdevingut tortura i una incertesa paralitzadora, la situació no és pas gens favorable a la creació. Però procuraré que aquesta pròrroga a la meva trajectòria sigui coherent i digna. De tota manera, moltes vegades, aquestes situacions de dolor profund són un estímul per a la creació seriosa. Espero que aquest sigui el cas.’

Després d’haver explicat per què no s’havia decidit a fer la tesi, que havia de versar sobre algun tema concret que relacionés pintura i poesia, Comadira va fer una defensa del noucentisme i del concepte de cultura avui banalitzat: ‘Però, un vessant d’estudiós sempre, l’he tingut. I he escrit sobre poesia i sobre pintura. Sobre el noucentisme majoritàriament. Perquè el noucentisme, malgrat la seva mala premsa, no deixa de ser el moviment fundacional del nostre país com a país seriós i modern. Moltes coses que es van fer entre el 1906 i el 1917 encara perduren i són encara el fonament del funcionament ple, sempre frustrat, de la nostra realitat civil i cultural. La reforma de la llengua, el diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el Museu d’Art de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, etc., tot això són realitats del noucentisme que encara perduren. Els nostres avantpassats noucentistes tenien una idea de país en què la cultura era primordial. La cultura de debò, la de la perduració de la tradició com a fonament del progrés i del canvi i no pas aquesta visió d’ara, generalitzadora, espúria, en què qualsevol intent d’ambició intel·lectual és bescantat, en què tot és cultura, des de l’esport a l’entreteniment. I en la qual la creativitat es confon amb l’espontaneïtat sense disciplina.’

La cerimònia va ser a l’Aula Magna Modest Prats de la UdG, a l’església de Sant Domènec.

En aquest punt va entrar en acció el seu estimat poeta Josep Carner i Comadira va llegir el sonet ‘Joc de tenis’ per exemplificar la Catalunya civilitzada que somiaven els noucentistes, un model anglès de civilització, els afanys del qual es van perdre arran de la desfeta del 1939:

«Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta faç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un pastor reformat, pàl·lidament,

et veia filla, entorn del presbiteri
collies roses, contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.

Jo, oficial, de Singapur venia,
alt, vermellenc, et feia cortesia.
Carros de fenc passaven odorants.»

‘Per a mi, el que té més interès del poema és aquest desig profund, revelador, i tan precoç, de tenir un país civilitzat en alt grau. Que la noieta catalana que jugava al tenis, en algun poblet de la costa o de muntanya, un diumenge al captard, inspirés a Carner aquesta imatge de país civilitzat sempre m’ha emocionat.’

I el vers del sonet que més commou Comadira és el darrer: ‘Carros de fenc passaven odorants’. I amb aquest vers el poeta ens explica la cultura com un fet universal, acumulatiu, ple de diàlegs i ramificacions internes. I així el vincula amb un paisatge de Constable que es titula El carro de fenc: ‘Els carros de fenc formen part de l’escenari anglès d’aquest somni pàl·lid i intencionat del poeta. Són la imatge de la feina feta, de l’herba dallada i aplegada, de la plenitud’. I tot seguit fa una altra connexió: ‘És curiós que un poeta italià, trenta anys més jove que Carner i que segur que no el va llegir mai, Giorgio Bassani, acabi també un dels seus poemes amb aquesta imatge seductora dels carros de fenc.’ L’últim vers de Bassani diu: ‘els carros / calents d’herba obscura i de roselles amargues al capvespre.’

‘El poema es titula “Després de la Fira de Sant Jordi” i va ser publicat el 1942. Jo el vaig traduir trenta anys després. Jo també vaig fer servir aquesta imatge dels carros, una mica com homenatge a Carner i a Bassani. Però sobretot per la fascinació que exercia en el meu imaginari. Vespre de finals de juny, herba dallada, feina acabada, olor intens i confortable de plenitud. El meu poema es titula ‘Juny’ i va ser publicat el 1972. El final diu així: ‘Pel juny polsós d’antics estius es perden / carros tebis de fenc i de records…’

Comadira encara va citar i desenvolupar un altre poema de Josep Carner per parlar, en la postguerra, de ‘recuperar el passat immediat i vèncer el descoratjament, rapisser del record i la frisança.’ El poema és ‘Cor fidel’, escrit el 1950.

Cor fidel

«A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.–
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.–
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.»

I exposa Comadira: ‘En aquest món devastat, el descoratjament roda de nit robant la memòria i robant la frisança de la recuperació. Però el poeta no es rendeix, puja sense replans d’espera pel tros d’escala que en aquella ruïna no porta enlloc, però que gràcies al foc inesgotable que el poeta sap d’on ve, allò que semblava impossible, tornar a la vida la morta polseguera, serà realitat. I ho serà perquè el dolor és gran, insuportable, i l’Impossible només es mira amb cara tendra el dolor forassenyat. El text del poema no ens diu d’on ve aquest foc, però Carner ja ens ho ha dit d’entrada en el títol del sonet. Ve del cor fidel. Tot és possible si el cor és fidel.’

Continua: ‘Comparar aquests dos sonets, escrits amb quaranta anys de distància, m’emociona profundament i en aquesta ocasió que sóc aquí per moltes coses però bàsicament perquè sóc poeta, m’ha complagut citar in extenso Josep Carner que és el meu primer mestre en la poesia i en el coneixement de la vida.’

Després, va obrir el capítol d’agraïment als mestres que l’han marcat, en especial Modest Prats, Gabriel Ferrater i José Maria Valverde. També va recordar els de quan va estudiar a Montserrat i d’abans.

La poesia, una màquina verbal de produir emoció
A partir d’aquí, Comadira s’endinsa en la raó de ser de la poesia: ‘La poesia és, per a mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.’

‘Sembla que els poetes acostumem a preguntar-nos per a què serveix la poesia. Jo mateix, en un poema titulat “Lyngenfjord” vaig escriure:

«Fredor d’abisme, impassible
pes de muntanyes,
silenci mineral entre les branques
retortes de bedolls grocs i arrupits.
Aigües de plom a la consciència
calmosament, ja tota
curiositat sadollada,
a un paradís de roques i de líquens.

I ara que encara, incomprensible, crema
la flama solitària
en la cruel tenebra d’ànima i carn,
¿què les paraules? ¿Ja solament ferralla?
¿I què la poesia?
¿És forta però no ajuda?»

Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos.’

‘No volem no servir per a res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit.’

I aquí arriba un dels moments més intensos del discurs de Narcís Comadira:

‘A vegades veig el riu del no-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?’

‘El món és ple d’horror. L’odi que creix i campa entre els humans, lluny i a prop nostre, em fa pensar en unes altres paraules del poeta Miłosz:

“La poesia pertany sens dubte a la tradició de l’humanisme i se sent indefensa davant de la barbàrie. Si en l’habitació del poeta hi ressona el crit dels torturats, el sol fet d’escriure no és una ofensa al sofriment humà?”‘

‘Jo també em faig la pregunta. Però continuo escrivint. Perquè crec que, en el fons, la paraula, la poesia, és sempre una mostra de pietat.’

Després d’aquest moment, Comadira va parlar del teatre, de la pintura, de la traducció. Va donar les gràcies a la universitat i a la seva esposa, Dolors Oller, assagista i professora de literatura catalana. I va acabar dient: ‘Estimar la universitat és estimar la intel·ligència i estimar la intel·ligència és estimar la humanitat.’

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any