Diuen que com més grans ens fem, més ens comportem com els nens petits. Per això la vida i la mort, l’inici i el final del trajecte, s’assemblen en més coses que no ens pensem. Ho sap bé Narcís Bardalet, forense i pediatre de Figueres que durant quatre dècades ha exercit aquestes dues especialitats de la medicina aparentment tan renyides. “Els extrems, a la vida, sempre s’assemblen”, diu des de la grada de l’estadi de la UE Figueres, club que presideix.

Va penjar la bata de forense fa sis anys, però encara té consulta oberta de pediatre. Explica que al llarg de la seva trajectòria ha vist cinc-cents cadàvers cada any, tots ells en circumstàncies de tots els colors i que li han permès de configurar una mirada especial davant el tabú de la mort. La tragèdia més amarga, la de Tailàndia, on va anar a reconèixer desenes de cadàvers morts a causa del tsunami a l’oceà Índic el 2004. Amb més estima recorda l’embalsamament de Salvador Dalí i l’autòpsia del General Prim.

Pediatre i forense. El dia i la nit, a primer cop d’ull.
—La medicina forense és una ciència que no es pot comparar amb cap altra especialitat. No es pot comparar amb traumatologia, ni dermatologia, ni oftalmologia… Però la medicina forense i la pediatria tenen moltes coses en comú. Són especialitats que requereixen molta observació, anàlisis, analítiques, proves… Deduir, reflexionar… I els extrems a la vida sempre s’assemblen.

En què?
—Mira, naixem sense dents i morim sense dents; naixem plorant i morim plorant o fent plorar; naixem menjant líquid, com ara biberons i farinetes, i morim menjant sopetes; naixem que se’ns escapa el pipí i la caca, morim que se’ns escapa el pipí i la caca; naixem que no sabem qui som i morim que a vegades se’ns ha oblidat qui érem; els nens naixem amb un piu que tan sols serveix per a fer pipí, i morim que tampoc no serveix per a res més que per a pixar. Imagina’t si s’assemblen.

La pediatria és una especialitat habitual. Què us va portar a estudiar medicina legal i forense?
—De petit m’havia fet molta por la mort, perquè a vuit anys em van obligar a veure l’àvia d’un meu amic que era una dona que cada dia ens preparava el berenar abans d’anar a jugar. En aquella època no hi havia tanatoris i els morts es vetllaven a casa. I la imatge d’aquella dona, ben pàl·lida, a qui havia vist cada dia, em va impactar. A set anys no entens el concepte de la mort. A partir de llavors la mort em va preocupar, em feia moltes preguntes. I a catorze anys vaig poder veure la primera autòpsia.

A catorze anys? Com va anar?
—Un lampista del poble, de Sils, es va morir electrocutat en un accident laboral. I vaig demanar permís per anar a veure l’autòpsia. Tenia la necessitat de veure un mort una altra vegada, perquè aquell primer mort m’havia impactat molt. Volia guarir ferides, fer un xoc amb mi mateix per obligar-me a no somniar més amb morts, que fins i tot els veia sota el llit. Estava traumatitzat i l’autòpsia em va xocar positivament. El forense em va explicar què era una electrocució, per què s’havia pogut morir amb electricitat normal i no alta tensió, que el motiu eren les taques que tenia al cor, que estava de color morat, fet que demostrava una insuficiència respiratòria a causa de l’electrocució… Tot aquest procés de deducció em va encantar. Quan feia el segon any de pediatria em vaig començar a preparar per estudiar medicina legal i forense. Van convocar oposicions al cos nacional de forenses i m’hi vaig presentar.

I vau aprovar les oposicions.
—Vaig fer l’examen a la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, aquesta que ha estat tan de moda. I vaig aprovar. Em vaig passar tres anys estudiant com un animal. I aquí se’m va presentar un gran dilema, perquè havia guanyat les oposicions de forense i havia acabat l’especialitat de pediatria: l’una o l’altra? I em vaig preguntar: “I per què no totes dues?” No veia per què havia de llançar per la borda dues coses que m’agradaven i no vaig voler decidir.

Primera destinació, Estella, a Navarra. Com ho recordeu?
—M’hi van enviar perquè era on hi havia les places vacants i ningú no hi volia anar. Era complicat llavors anar a fer medicina forense al País Basc. Era l’època dura del terrorisme. Van ser els anys amb més morts d’ETA, amb vuitanta víctimes o noranta cada any.

Vau témer mai que formar part de l’estructura de l’estat pogués tenir conseqüències?
—Bé, sí, però sempre vaig seguir criteris estrictament professionals. Recordo que en arribar ens van fer un curs d’autoprotecció d’una setmana. Presa de decisions, com desplaçar-te, no dir mai on vius, no dir mai on ets. Al cap de dos anys i mig va sortir una plaça vacant a Olot i hi vaig demanar el trasllat. D’allà vaig anar a Figueres i vaig ser nomenat cap de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya a Girona. D’alguna manera el terrorisme em va anar seguint, perquè molts dels presos que extradien de França passaven per la Jonquera i en entrar a territori nacional, per ordre de l’Audiència espanyola, havien de ser reconeguts mèdicament. I el penúltim mort d’ETA el vaig fer jo. Va ser un mosso que es deia Santos Santamaria. Tinc memòria, l’Alzheimer encara no ha vingut a veure’m.

Per què és us ha agradat fer de forense durant trenta-cinc anys?
—És apassionant. Tractes amb la mort. Poca broma. Et preguntes què li ha passat a aquest home d’aquí; quan es va morir; quants anys té aquest esquelet; vols saber si és un home o una dona; si l’han torturat; si s’ha mort sense patir; si abans l’han agredit sexualment. M’encanta saber. Perquè la ciència és això, obrir una porta i trobar-te’n dues més. N’obres dues més i n’apareixen quatre. No s’acaba mai i la investigació forense és això; l’estudi de la mort és apassionant.

Quantes autòpsies heu fet?
—He vist vora cinc-cents morts l’any durant quaranta anys. Calcula, una animalada. Això m’ha donat una visió del lloc inaudita. Tinc una configuració del crim, de les circumstàncies, dels criminals i dels reincidents brutal. Sóc un home discret, però hi ha poca gent que et pugui parlar de cinc-cents morts cada any. Però arriba un moment en què l’autòpsia la tinc superada, que la tinc per la mà, i descobreixo que hi ha una cosa que encara m’apassiona més, que és la psiquiatria forense. L’estudi de la mentalitat del criminal. L’estudi de la bogeria, vaja. Perquè has de comprovar si aquella persona està bé, si no ho està o si t’enganya. O si és un psicòpata. I també vaig fer un màster en psiquiatria forense.

Tothom que comet un crim té algun trastorn psicològic?
—No necessàriament. El malalt mental, com ara un esquizofrènic o una persona que pateix psicosi bipolar, pot matar. Conec nois i noies que han matat tenint una malaltia mental. Ep, però el psicòpata no és un malalt mental. És una manera de ser. El psicòpata té coneixement del bé i el mal. Un boig, pobret, no. Cal compadir-lo, està malalt i no pot dominar el seu cap. Hi ha molts més psicòpates que no ens pensem. Mira el de Tenerife que ha sortit ara.

Diuen que s’ha suïcidat. Per què ens suïcidem les persones?
—Per moltes coses. La malaltia mental, la depressió, quan tens un gran sentiment de culpa, com segurament tenia el noi de Tenerife, que probablement volia eludir la culpa i la presó. A vegades hi ha gent que se suïcida perquè és molt valenta. Un suïcida no és més que un valent davant la mort i un covard davant la vida. Totes dues coses no estan pas renyides. Els kamikazes o els islamistes que s’immolen no se suïciden perquè siguin bojos, sinó per criteris fanàtics i religiosos.

Bardalet, a peu de gespa del camp de la UE Figueres.

Què n’heu après, de la mort?
—Que és molt important viure, estimar la vida. No hi ha gent dolenta ni bona, no es poden fer dos grups. Hi ha un gran magma de gent que a la vida ha tingut sort, salut, menjar, uns pares, una família que els ha estimat. Però hi ha gent que això no ho ha tingut i, per tant, la vida els marca. I no tothom té la mateixa intel·ligència, ni els mateixos recursos físics… Veure tota aquesta complexitat et fa ser humà, i a mi la medicina crec que m’ha fet més bona persona.

I per què tenim tanta por de la mort?
—Perquè no la tenim ben estudiada. Sempre ens ha fet por i ens angoixa. La religió també hi té part de culpa perquè ens diu que els bons aniran al cel i els dolents a l’infern. La mort és un enigma total. Jo la conec, l’he vista cara a cara. Però no ens eduquen per a la mort. Te n’han fet alguna classe? Oi que no t’han fet reflexionar sobre la mort? Et fan espavilar. Per això, hauríem de veure algun mort quan som petits. En aquest camp de futbol, un nen va fer una aturada cardíaca. El vam poder recuperar amb un desfibril·lador. Amb això vull dir que no saps quan apareixerà la mort. Ja ho deia Woody Allen: “Sé que la mort m’espera en algun lloc, miraré de no ser allà aquell dia.” O una de més maca de Baltasar Gracián: “La mort d’un jove és un naufragi, en un vell és arribar a port.”

Les pitjors autòpsies són les dels nens?
—No, són les que tenen la màxima responsabilitat per allò que pot venir després. Què és més difícil, fer una autòpsia d’una persona de quaranta anys que la família diu que l’han desatès en un hospital i s’ha mort, però no hi ha cap tret ni cap punyalada, o fer l’autòpsia d’un nen a qui el pare o la mare embogits l’han mort a ganivetades? La responsabilitat de la primera és brutal. La segona és molt tràgica, violenta i brutal, però és una mort clara.

Quina ha estat la vostra experiència més esgarrifosa?
—Tailàndia. És la Hiroshima del nostre segle. Dos-cents trenta mil morts. Hiroshima en va tenir cent mil. Va ser com un Santiago Bernabéu ple de morts, un Camp Nou ple de morts i un Mestalla ple de morts. Allà em vaig encarregar d’identificar cadàvers. Saber qui era aquest, qui era aquell, si un havia d’anar cap a Itàlia, si aquell altre cap a Alemanya. Posar ordre en un puzle de dos-cents trenta mil morts. A més era el pic de l’estiu amb una temperatura de 40 °C. La ferum a mort era brutal.

També us coneixem perquè vau embalsamar i exhumar Salvador Dalí.
—L’aparició de la filla va ser un espectacle denigrant. No tenia ni cap ni peus. Vaig poder comprovar que Dalí era mòmia i que l’havia embalsamat bé. Probablement sóc l’única persona que l’ha vist per fora i per dins.

Per què es va optar per aquesta tècnica?
—S’havia d’embalsamar per força perquè no s’enterrava a cap cementiri, sinó a la Torre Galatea, i es volia exposar al públic. Pensa que estava força demacrat. La meva feina va ser rejovenir-lo. El vam començar a embalsamar a mitjanit i vam acabar a les dues de la matinada. El vam vestir perquè l’endemà s’havia d’exposar a la capella a les vuit del matí. I en sortir, hi havia un grup de prostitutes que ens van demanar si el podien veure perquè elles l’endemà no podien anar-hi. I les vam deixar entrar a veure’l.

Alguna altra autòpsia que recordeu amb estima?
—La del General Prim, que em va entusiasmar. En celebrar-se l’Any Prim el van desenterrar per dur-lo a Reus, la seva ciutat natal. El van matar el desembre del 1870 essent el cap de govern d’Espanya. Sortia del congrés dels diputats amb una tartana i anava a reunir-se amb una lògia, perquè ell era maçó. Li van fotre un tret i no es va morir fins al cap de tres dies. Pío Baroja va escriure sobre la mort de Prim i sobre alguns dubtes que hi planaven. S’havia mort a conseqüència del tret o l’havien estrangulat? Com a cap d’estat tenia entre mans fer fora el rei d’Espanya i portar els d’Itàlia. I sempre hi va haver aquest interrogant.

Bardalet recorda amb estima l’autòpsia al General Prim.

I el vau poder resoldre?
—És un dels cadàvers que més m’ha impressionat. Ell, famós per la frase “o caixa o faixa”, me l’imaginava un home més imponent físicament. D’alçada feia 1,60 i era prim, poca cosa. Ara, suposo que devia tenir uns ous com un pa de pagès. Tenia el cabell ben cuidat, una barba blanca fantàstica, anava vestit de general de l’època i tenia un ull de vidre. Semblava que et mirava tota l’estona. Amb un TAC cervical vam poder descartar que hagués estat estrangulat. A banda que les lesions que tenia eren mortals, incompatibles amb la vida. La metralla li havia fet un forat al tòrax per on m’hi passava el puny.

Us heu trobat algun cas que aparentment fos una mort natural i després es descobrís el pastís?
—I el tortell també. N’hi ha molts, de casos així, però el més rocambolesc va ser la mort d’un home francès a Sant Feliu de Guíxols que el metge va signar com a mort natural. Aquest home vivia amb la néta. De primeres ja ens vam preguntar per què vivia amb la néta i per què el metge va signar la mort sense donar-li més importància. La filla, és a dir, la mare de la néta, va dir que volia dur-lo a París i que, per tant, l’havíem d’embalsamar. Quan em va tocar de fer-ho, el vaig despullar, me’l vaig mirar i vaig pensar que es tractava d’una broma.

Per què?
—L’havien estrangulat. Es veia claríssimament. El metge va signar la mort refiant-se de la néta. Després vam saber que era toxicòmana i com que l’avi la vigilava perquè havia vingut de París a desenganxar-se de les drogues, l’avi no li va voler donar diners i el va assassinar. Cas tancat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.