Manifestants dels 'Fridays for Future', un divendres més

Diu que a la Cimera Mundial del Clima que celebren a Madrid hi han abaixat la calefacció per reduir-ne les emissions contaminants. Mentrestant, a sis-cents quilòmetres d’aquest postureig circumstancial, servidora observa de passada les terrasses de bars i cafeteries d’un passeig barceloní: sota els tendals, les torxes de les estufes de gas dansen per a quatre clients embolicats en abrics; a pocs metres de les seues converses congelades, els establiments els ofereixen un interior càlid i ben il·luminat que no deu ser pas del seu gust, i els cambrers hi entren i en surten a través de portes inexistents. Al sostre, els aparells de calefacció industrials hi treballen a tot drap, tot lo dia, per assolir un equilibri de temperatures impossible: és com una mena de mite de Sísif de l’aire calefactat.

Tant se val: la crisi del clima es troba en un punt que no saps per on començar-te a esparverar. I llegeixes que els estudis climàtics de cinquanta anys ençà ja predeien amb exactitud el ritme al qual avançaria l’escalfament del planeta, però es veu que calia tot aquest temps per a vèncer la propaganda negacionista, o perquè toqués prou de prop l’economia, valgui la redundància. I ara passa com quan et trobes que vas tard i vol ploure i has de fer les coses massa de pressa: que surts per la porta agafada a l’abric, la bossa, la bufanda, el mòbil, el paraigua, però al primer toll t’adones que vas amb sabatilles i que t’has deixat les claus dins de casa.

I així arriba, si parlem de Catalunya, que fem definitiva la zona de baixes emissions a la capital i rodalia –tard, tardíssim–, però ‘ens deixem’ per a més tard, més tardíssim, el port de creuers més contaminant d’Europa, i el macropolígon de la Zona Franca, i un aeroport sobrealimentat i sobresol·licitat. I així arriba, també, que apliquem mesures per fomentar el transport públic a la gran, gran ciutat, i ‘ens descuidem’ de l’abús immobiliari que continua expulsant-ne els veïns corones enllà, obligant-los a desplaçar-s’hi dos cops el dia durant tot l’any. Tant hi fa, també: són un parell d’exemples com en podrien ser uns altres; tot està tan fotut, a tants nivells i escales, que no donar l’abast se’n pot considerar el símptoma definitiu.

Aquesta manera d’estirar el llençol fins al coll i deixar destapats els peus és el que ens desespera, als qui ens desespera, pel descrèdit que arrossega cap als qui s’ho mereixen menys. Perquè els que treballen de debò per canviar aquesta merda han de fer-se veure, inevitablement, entremig d’un oceà remolinat de contradiccions. És la fruita i la verdura de km0 barrejada amb l’auge d’Amazon o el tot a un euro del basar xinès; és la prohibició de les bosses de plàstic al súper barrejada amb la invasió d’aliments plastificats per a passavolants; és Greta Thunberg viatjant amb veler barrejada amb una cimera climàtica patrocinada per Endesa. Són contradiccions exorbitants, pertorbadores, però que, com totes, no existirien sense l’espurna del combat. I oh, sorpresa: són els dissidents els qui sempre se n’han d’excusar, com si amb la seua fenya no tinguessin prou fenya.

D’aquestes contradiccions, avui més que mai, fa patir que esdevinguin zona de confort per a la nostra desídia individual. I en un estat d’emergència climàtica, la desídia és tan reaccionària com el negacionisme. En la mateixa línia, aquests dies hem sentit contraposar les nostres modestes accions individuals amb les responsabilitats institucionals i suprastatals, per si no ens havíem desanimat prou: el cotonet que deixem de llençar al vàter al costat de la desforestació amazònica; el nostre trajecte amb bicicleta al costat de les emissions globals de CO2; el mòbil que comprem de segona mà al costat de la pressió consumidora d’un planeta superpoblat. I aquest és un altre vici molt estès a les plataformes de discussió: fer competir les bones accions entre elles en eliminatòria, i que guanyi la millor. Perquè així, mentre decidim acaloradament quina guanya, quina es mereix la nostra indulgència i atenció, no cal que belluguem cap dit –visca la paràlisi!–, igual que amb l’excusa de les contradiccions.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb