Nadia Ghulam: “Molts ‘Bravo Nadia’, però continuo a la llista dels oblidats, com el meu país”

Parlem amb Nadia Ghulam, escriptora i activista afganesa, sobre les conseqüències del retorn dels talibans per a la societat civil, un any després del cop d'estat

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
14.08.2022 - 21:40
Actualització: 14.08.2022 - 21:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A vuit anys una bomba va caure sobre casa la Nàdia i la va fer miques. A ella també. Va estar sis mesos en coma i encara avui les cremades d’aquell dia són visibles a la seva pell. Una pell marcada per la resiliència, la perseverança i l’inconformisme. La Nadia és una supervivent de la guerra de l’Afganistan. Mentre vivia allà va haver de fer-se passar per home per poder treballar i ajudar a la seva família. A partir de llavors va emprendre un camí de no-retorn: fer el que fos i des d’on fos perquè tothom tingui el dret de viure en pau.

“Em falten diners.” “Vull estudiar i no em deixen.” “Fujo de la meva família perquè em peguen cada dia.” Són les veus de centenars de dones que viuen sota el règim del terror dels talibans. La Nadia recull les seves veus i les de tants d’altres en el seu darrer llibre, Somiant la Pau (Rosa dels Vents)Ella va poder fugir del país, però mai no el va abandonar: “Kàbul, sempre seràs present, vagi on vagi, i parlaré de tu”, explica. Ara viu a Badalona i des d’aquí lluita perquè el seu país pugui desfer-se dels tentacles verinosos d’aquells qui se l’han fet seu i torni a ser de la seva gent. Una gent que, en silenci, demana de ser lliure.

Fa un any que el focus mediàtic es va centrar en l’Afganistan, un any després ja no se’n parla. Us sentiu oblidats?
—Totalment. Ens sentim abandonats i oblidats. Ara mateix, i més que mai, som presoners dins el nostre país. És trist. No tenim llibertat. Estem condemnats a la mort sense que ningú no ens faci cas.

Les mirades es van centrar en Ucraïna. Teniu la sensació que hi ha vides que compten més que unes altres?
—Sí. Abans que esclatés la guerra d’Ucraïna i que els talibans prenguessin l’Afganistan, jo ja ho veia. Ho notava, ho vivia. Depèn de quina mena de migrant o de refugiat siguis, et tracten d’una manera o d’una altra. Uns mesos més tard que arribessin a Europa refugiats afganesos, vèiem com els ucraïnesos tenien moltes més facilitats. Ells poden moure’s lliurement, poden continuar estudiant… A nosaltres ens demanen papers que són impossibles d’aconseguir. Som refugiats de segona classe. No em malinterpreteu, és meravellós que ajudin als ucraïnesos, però així hauria de ser per a tots. 

En el llibre dieu que viure ara mateix a l’Afganistan és com viure en una casa plena de serps que poden mossegar-te en qualsevol moment. Com ha canviat el país en dotze mesos?
—Allò que vau veure l’agost passat és la part més suau de tot allò que ha passat d’aleshores ençà. La pitjor passa ara, que ens maten. S’exerceixen diferents menes de violència. Però la pitjor part no és que et fotin un tret al cap i et matin, sinó que constantment et coartin la llibertat. Viure ara a l’Afganistan et mata a poc a poc, com una malaltia degenerativa. Els talibans són així, un dia et diuen que no pots anar a l’escola, l’endemà et prohibeixen de llegir i el següent no et deixen fer servir el telèfon mòbil. Fa dos dies, amb l’ajuda de l’Aràbia Saudí, ens van castigar tot tallant-nos les comunicacions durant vint-i-quatre hores. És una demostració de poder, de “mireu què podem fer amb vosaltres”. Però no ho fan sols, els talibans tenen darrere països que els donen suport. Jo els conec i sense ajuda no saben ni fer servir un telèfon intel·ligent.

Com heu viscut la marxa dels Estats Units?
Els Estats Units ens han venut als talibans i a l’Aràbia Saudí i ara aquests dominen l’Afganistan. L’any 2019 els EUA van crear a Doha i a Catar unes oficines amb el nom de “reconciliació”, però allà no s’ha fet cap mena de reconciliació. Només volen el petroli i el gas, però els és igual com controlin el nostre país. Aquest és el problema més greu. 

Fa cinquanta anys que l’Afganistan viu en estat de guerra perpètua. En què es diferencia aquest nou règim dels talibans? Ha canviat la seva estratègia?
No es diferencien en res. Simplement, ara tenen armes més modernes. Abans, si anaves sola pel carrer, et pegaven amb una fusta. Ara et foten un tret al cap. El que realment ha canviat és la societat. Quan els talibans van arribar tot just havia acabat la guerra civil i aleshores no teníem forces ni per a aixecar el cap. Ara per poc que sigui hi ha gent que surt al carrer a protestar. Tot i que la guerra ha estat constant al país, les noves generacions han viscut durant vint anys amb una mínima llibertat. Això ha fet que els talibans d’ara no les puguin eliminar totes de cop.  

Expliqueu que els talibans també han delegat la violència en l’entorn privat…
Abans els talibans ens deien a les dones que no podíem sortir i que si no obeíem, ens castigarien. Ara el que fan és dir que si nosaltres sortim, pegaran als nostres pares, germans o marits. Llavors per no rebre ells, peguen a les dones. Els talibans han encès el foc i la violència contra les dones a cada casa. Ara els homes odien les dones perquè si una de les seves fa qualsevol gest, rebran ells. Deleguen la feina bruta i tenen la feina feta. Ahir mateix, em va trucar una nena de tretze anys per demanar-me que l’ajudés, que es moriria. Li pegaven el pare i el germà perquè no volia posar-se el burca.

Les dones són les que han sortit més mal parades del retorn dels talibans. Com és ara la vida d’una dona allà?
D’ençà de fa cinquanta anys, la vida de les dones està condemnada a la violència. Però ara han perdut totalment la veu i el vot. S’han convertit en un objecte menyspreat. No compten amb elles per a res. Ningú no les vol. Les dones han estat excloses de la societat, i tampoc no les volen ni la família ni els veïns. No poden tenir relació amb ningú. Només pel fet de ser dones. T’ho pots imaginar?

Els han minat drets fonamentals.
Han eliminat l’educació perquè és la base de la vida. L’educació t’obre la ment i els ulls. Et permet de distingir el bé del mal i com que ells volen una societat en silenci, ens prohibeixen d’anar a l’escola. Així, és molt fàcil que et diguin: “Déu diu que ets una dona i pel fet de ser una dona, et matem”, i que tu t’ho creguis. Hi ha pobles on pots anar a una llibreria i comprar-te un llibre i pobles on està prohibit llegir qualsevol cosa que no sigui l’Alcorà. Hi ha llocs on no passa res si una dona va a treballar perquè el cap d’aquell poble ho permet i hi ha llocs on si una dona surt, rep. Les prohibicions no són a tot arreu iguals.

Hi ha més opressió a la ciutat o a les zones rurals?
Ara mateix hi ha més opressió a les ciutats perquè els pobles mai no han deixat d’estar en mans dels talibans. Les dones de les zones rurals han estructurat la seva vida de tal manera que no els fa tant de mal. Les dones de ciutat han anat a l’escola, han sabut volar i de sobte les han posades dins la gàbia. A les de les zones rurals simplement les han canviades de gàbia. No pateixen tant.

Des d’aquí heu ajudat centenars de dones. Què us demanen?
La majoria em demanen ajuda davant situacions de violència perquè els pares o els marits les peguen. No tenen res i em demanen si poden fer-hi alguna cosa. Però què poden fer de dins de casa estant? També em demanen ajuda per a sortir del país. Elles es pensen que puc fer màgia i que tinc molt de poder, però és molt difícil. Sento molta impotència per no poder-les treure d’allà. Tot i això, faig tant com puc. 

De fet, tens un projecte, l’ONG Ponts per la Pau.
L’objectiu és cobrir les necessitats bàsiques de les dones afganeses. Volem donar accés a l’educació a les dones. Ara mateix, tenim tres-centes vint noies que estudien. Hem impulsat tretze clubs de lectura clandestins –a Kàbul, al nord, a Baghlon i al sud, a Negahar–, classes, tallers ocupacionals i cursos de primers auxilis. A més, oferim cases amagades perquè hi puguin viure les dones maltractades. Tot perquè les dones puguin guanyar autonomia. Tenim moltes monitores, noies molt joves que treballant allà per tirar-ho endavant.

Club de lectura clandestí a l’Afganistan.

I la por de ser descobertes no us atura…
—Els éssers humans necessitem la llibertat. La llibertat és un símbol de la pau i la pau és el nostre oxigen. Si no tenim pau, no podem viure. Si pots decidir, et sents viva; si no tens opció d’escollir, et sents morta. Tots tenim molta por, però elles volen demostrar que són vives. Encara que sigui amb la cara tapada, hi van. Així senten que existeixen. 

I si us enganxen els talibans?
Ja ens han enganxat. Vénen. Els diem que llegim l’Alcorà i que resem. Fins i tot, les noies fan representacions teatralitzades en què es disfressen de talibans per explicar-me què ha passat i com se senten.

Fa temps que lluiteu per portar una part de la vostra família cap aquí, però dieu que no és gens fàcil… Amb quins entrebancs us trobeu?
Amb tots els possibles. Amb molt d’esforç vaig aconseguir que poguessin venir la meva germana i la meva cosina. La meva germana és matemàtica i perquè pugui continuar estudiant li demanen de convalidar tots els estudis a l’Afganistan. Com ho pot aconseguir? És impossible! L’única feina que li ofereixen és de neteja. No és que no ho vulgui fer, ho farà encantada, però ella ha vingut aquí perquè necessita ales per a volar. Ella vol estudiar, vol continuar aprenent. Diuen que els talibans són dolents i que ens prohibeixen d’estudiar, però aquí tampoc no ens deixen. No demanem que ens regalin els certificats, només que ens deixin entrar a la universitat. Si després no som capaces i no aprovem, no ens doneu el títol, però deixeu-nos-ho provar. 

Fa una setmana que la vostra germana i la vostra cosina, que eren en un centre d’acollida de Salamanca, han pogut venir a Catalunya. Qui ho impedia? La Generalitat hi ha fet res?
—M’ha costat molts mesos que poguessin venir a Catalunya. Finalment, ho hem aconseguit, però per poder-ho fer el govern espanyol els va obligar a signar un document que assegurava que renunciaven a totes les ajudes. Ara sóc jo qui ha de fer de treballadora social: ajudar-les a trobar feina, escolaritzar els seus fills… La Generalitat sempre m’ha dit que m’ajudarà, però després de trobar-nos i d’assistir a un munt d’actes institucionals, res. Compromisos moltíssims, molts “Bravo, Nadia”, però continuo a la llista d’oblidats, com el meu país. 

Vós també vau haver de passar per un calvari administratiu d’aquesta mena…
—Hi passo encara. Pateixo masclisme i racisme. Ser dona i refugiada costa moltíssim, a l’administració ens tracten com a tòtiles. Jo fa setze anys que visc aquí i he contribuït a la societat catalana com qualsevol altre ciutadà, però encara no tinc la nacionalitat espanyola. Em diuen que per a donar-me-la necessiten els certificats penals del meu país i la partida de naixement. Si el meu cos s’ha cremat amb una bomba, com no s’ha d’haver cremat la meva partida de naixement? Els afganesos no tenim aquests documents per culpa de tantes bombes. 

Parleu de violència, de fam, de pobresa… Què hi fa, l’ONU?
—No fa res de tot el que necessita la comunitat afganesa. Tinc l’esperança que arribi un dia en què jo pugui revisar el projecte de la pau de l’ONU. La proposta que han construït per a la pau després de la Segona Guerra Mundial encara no ha funcionat. No l’han aplicada. Què fem només amb la teoria? Mouen molts diners, en cada reunió que fan dormen en hotels de cinc estrelles i després et demanen amb un anunci a la televisió que donis dos euros per salvar la vida d’un infant que es mor de fam. L’ONU és un negoci, no fan ajuda humanitària. Els drets humans s’han convertit en un negoci per a recaptar fons. Quan es deixi de guanyar un sou per defensar-los, es començaran a posar en pràctica. Roben sang dels pobres i prenen decisions des d’una sala amb aire condicionat.

VilaWeb
VilaWeb
Centre educatiu clandestí a l'Afganistan
Centre educatiu clandestí a l'Afganistan

Quan van entrar els talibans vam veure imatges dels aeroports plens de gent. Què se n’ha fet d’aquells que no van poder pujar als avions?
—O s’han suïcidat, o es moren de gana, o estan desesperats en alguna frontera, o estan en mans de traficants de persones. 

Aquells mesos, gent d’aquí es va mobilitzar per acollir afganesos… On ha quedat tot això? Es continua fent o s’ha aturat?
S’ha aturat. Quan ara truco a alguna família que m’havia dit que podria acollir refugiats afganesos, em diuen que estan plens, que tenen a un ucraïnès a casa. 

A vós us va ajudar a venir una família. Potser, a vegades, ens sentim impotents i deleguem massa als governs, però hauríem de fer més a escala individual. Què hem de fer?
La societat civil crec que fa bona feina, els polítics i el poder, no. Només compromisos. Si jo sóc viva és gràcies als veïns que m’han ajudat i perquè existeix gent bona. Ara bé, la limitació principal que té la ciutadania és creure que no poden fer res. Sempre els demano que no pensin això. A mi m’han canviat la vida. Si ho han fet amb mi, vol dir que es pot canviar la vida de molta gent. Per tant, és important a qui votem, és important alçar la veu… Perquè nosaltres tinguem veu, necessitem que la gent d’aquí s’impliqui. Com més suport es doni als immigrants, com més al costat s’hi estigui, més força tindrem a l’hora de reclamar els nostres drets. 

Un altre Afganistan és possible? Hi teniu esperança?
—Les tres-centes vint noies de Ponts per la Pau són la meva esperança i no són aquí. L’Afganistan canviarà gràcies a la força de les dones que són allà. Quan vénen i ens diuen, “us heu d’empoderar i celebrar el vuit de març”, jo penso: “Quin vuit de març? Si encara patim violències i misèries bàsiques.” No tenim vuit de març, les dones afganeses. El dia que sortim d’aquesta violència serà el nostre dia de la revolució i el commemorarem. Per a mi, el vuit de març no té sentit. 

Tornareu a l’Afganistan?
—Ara mateix no hi puc anar, però m’inventaré alguna història per poder tornar al meu país. El trobo molt a faltar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes