Ateneu de Madrid. 6 de novembre de 1882. Antonio Cánovas del Castillo, l’enginyer de la restauració monàrquica, pronuncia el seu discurs sobre la nació. Es revenja d’Ernest Renan, qui havia llegit la famosa conferència sobre el mateix tema (‘Què és una nació?’) a la Sorbona uns pocs mesos abans. Renan situava en la voluntat dels ciutadans el fonament nou i decisiu de legitimitat de les nacions: ‘La voluntat de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim.’

Sens dubte, Renan exagerava quan deia que aquest era l’únic criteri; de fet, en la mateixa conferència deia que ‘allò que fa un poble és haver fet junts grans coses i voler continuar fent-les’. D’aquesta manera, situava al costat de l’argument voluntarista (voler continuar fent-les) un altre de perfil historico-cultural (tenir una història compartida). Però sí que és cert que l’argument del consentiment ciutadà tindrà més pes d’ara endavant a l’hora de trobar legitimitat en una nació democràtica. Per això, no ha d’estranyar que als demòcrates els agradi reivindicar la figura de Renan i que la marca que defineixi la nació cívica o liberal en la teoria de la nació des d’aleshores sigui la voluntat, que és allò que la diferencia de les nacions anomenades ètniques o orgàniques, l’existència, legitimitat i especial composició de les quals no deurien res al consentiment ciutadà.

En aquesta última posició trobem Cánovas el novembre de 1882. ‘Què és aquesta voluntat general de la qual parlen Renan i altres de manera tan lleugera?’, demana. ‘No, senyors, no; que les nacions són obra de Déu, o, si alguns ho preferiu, de la natura’, acaba sentenciant. Obra de Déu o de la natura. Per això, per Cánovas, la voluntat dels ciutadans no pot servir per a ‘trencar el vincle nacional’. D’aquesta manera, s’exposa un concepte de nació orgànic i iliberal en què la nació queda fora de l’espai de la discussió i deliberació democràtiques.

Ha passat més d’un segle i es podria pensar que les coses han canviat molt. Però res més lluny de la realitat, sobre aquest punt, tal com s’ha encarregat de mostrar el procés català. N’hi ha hagut prou que el nacionalisme català, connectant –d’una manera que a molts els semblarà paradoxal– amb el civisme i el voluntarisme de Renan, posi sobre la taula la qüestió del dret dels catalans de decidir la seva pertinença nacional (el seu futur polític) perquè el nacionalisme espanyol s’hagi tancat en banda, de manera gairebé unànime (se salva l’honrosa excepció de l’espai de Podem i Esquerra Unida, únic nacionalisme espanyol que ha mostrat credencials cívico-liberals en això), fent seu l’al·legat canovista en contra de la possibilitat que els ciutadans d’una part del territori nacional puguin decidir sobre la seva pertinença a una nació o una altra.

Se’ns dirà que la qüestió és una mica més complexa i que la posició dominant en el nacionalisme espanyol es pot explicar des de coordenades no canovistas. Per exemple, parlant, com ha fet el Tribunal Constitucional, de l’opció de la reforma constitucional, que podria permetre un canvi que fes possible el dret de decidir dels catalans. Canvi possible teòricament, però que, com sap tot aquell que conegui l’article 168 de la constitució, és impossible a la pràctica. Algú també podria dir que aquesta concepció rígida de la nació no connecta amb Cánovas, atès que la indissolubilitat de la nació l’han volguda els espanyols, subjecte sobirà al qual –s’entén– devem la constitució. Llavors la nació no seria indissoluble per obra de ‘Déu o la natura’, sinó perquè així ho han volgut els ciutadans. Que la voluntat d’aquests ciutadans (d’alguns, si més no) hagi canviat després de quaranta anys i s’entengui que, en un moment de conflicte greu, pot ser important renovar aquest consentiment passat és una cosa que, en canvi, molt pocs consideren oportuna.

En realitat, no cal enganyar-se. Els arguments presentats al paràgraf anterior no són més que grans excuses l’objectiu de les quals connecta a la perfecció amb Cánovas: s’entén la nació en clau essencialista com una cosa indissoluble, i per això es rebutgen com a mínimament raonables i mereixedors d’alguna atenció els esforços argumentatius en sentit contrari.

La concepció cívico-liberal de la nació és als antípodes d’aquesta posició. Perquè no té a veure principalment amb la legalitat, contràriament a la manera com s’ha volgut fer veure el problema molt majoritàriament a Espanya. Tampoc es dirigeix a nosaltres aquesta concepció amb l’única finalitat de permetre’ns de trobar una majoria ciutadana que doni legitimitat a la nació pròpia, i en aquest cas, tenint la nació espanyola àmpliament tal legitimitat, es podria despreocupar de la resta. No, és important entendre que és alguna cosa més que això. La concepció cívico-liberal de la nació se’ns presenta més aviat com una obligació moral que parteix d’una convicció doble: 1) les nacions tenen un dret inalienable d’expressar-se per si mateixes sobre el seu futur com a nacions, i 2) la nació no ha de convertir-se –perquè seria injust i, a més, no en trauria res de bo– en una presó per a altres nacions (Renan encara: ‘L’interès d’una nació no és mai annexionar o retenir un país contra la seva voluntat’).

Si Espanya és una nació que veu Catalunya com una part integrant, i si en aquesta part la població demana de manera majoritària un referèndum per a decidir el seu futur polític, el model de nació com el de Renan no deixa gaires dubtes sobre la via a seguir: la cosa justa (que no coincideix necessàriament amb la legal) és que els catalans puguin expressar-se mitjançant un vot. I si això és just, aquesta concepció demana que se’n faciliti una via legal.

Com es pot observar, i per més que no agradi, el nacionalisme espanyol continua essent, en això, més de Cánovas que no pas de Renan.

Jorge Cagiao i Conde és professor i investigador de la Universitat de Tours, especialitzat en l’estudi del federalisme i del nacionalisme.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb