Muriel Villanueva, Foto: Mar Bernáldez

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Muriel Villanueva (València, 1976) és escriptora. S’ha consolidat en l’ofici aquesta darrera dècada, tot i que escriu des de força abans. Alterna l’escriptura per a adults amb la literatura infantil i juvenil i les relacions familiars són un dels pilars de la seva literatura. Ha ensenyat a escriure a molta gent i assessora força projectes d’autors diversos. Ara ha pres un risc més en la seva carrera i acaba de publicar Digueu-me Ju (la Galera), una novel·la per a joves en què la protagonista és una noia abusadora que ha fet bullying a una altra noia i que haurà de fer un viatge per descobrir les seves arrels. Parlem amb ella d’aquesta novel·la, però també de la posició vital que l’ha dut a deixar-ho tot per ser escriptora.

―La vostra trajectòria ha estat molt intensa, especialment aquests darrers deu anys.
―Jo crec que sóc molt intensa en tot el que faig, tot ho faig així en realitat, de manera que tinc aquesta facilitat de fer moltes coses a la vegada i de diversificar. No podria fer dues novel·les per a adults a la vegada, però com que dedico moltes hores a l’escriptura, perquè ho necessito i necessito diversificar-me, un text m’oxigena d’un altre, és com una descompressió, i així, alternant literatura infantil, juvenil i per a adults, la feina ret i es veu.

―Es pot ensenyar a escriure?
―Sí i no, hi ha coses que sí i coses que no. Pràcticament tot es pot ensenyar, però el més difícil és la mirada, que en definitiva és el que ens empeny a escriure. Això també és adquirit, però potser és el que costa més i és clar que no ho pots fer en un curs. Ara bé, la tècnica es pot adquirir i es pot polir i serveix molt per a desenvolupar les històries. Però només amb tècnica no es fa res. Fa molts anys que ensenyo i he vist que hi ha gent que assoleix la tècnica a la perfecció i llavors no té res per a explicar.

―Heu tingut una formació pluridisciplinari, amb estades fora del país, ensenyaments de música, de literatura comparada…
―Ha estat un llarg camí fins que he aconseguit fer el que volia, i la culpa és del fet que no em van deixar fer el que volia des de bon començament. Jo vaig fer un batxillerat de ciències i vaig començar matemàtiques, a més dels meus estudis musicals, i només després d’haver publicat vaig passar per humanitats, que no vaig acabar, i per literatura comparada. Era com un càstig fins al final, però si miro enrere, tot això m’ha enriquit. El coneixement matemàtic estructura el cap i estructura les novel·les, i la música és clau per a la prosa, per la sonoritat i per l’estructura. Les llengües ajuden a obrir la mirada… Tot m’ha ajudat.

―A Digueu-me Ju, tracteu l’assetjament escolar, però des de l’altra perspectiva, la de l’abusadora.
―Potser hi ha gent que pensa que és un repte, però per a mi escriure des de la posició de la víctima ho hauria estat molt més, no hauria pogut fer-ho, hauria patit massa. D’alguna manera, he triat el bulling, però volia parlar del fet que res no és blanc o negre, no hi ha fronteres clares, tots podem ser a totes dues bandes a la vegada, perquè la frontera entre el bé i el mal és molt permeable i els assumptes són més complexos del que podríem pensar. Cal fer una volta al tema i mirar-lo d’una altra manera. Evidentment, no tot és perdonable, és clar, però volia posar la mirada a l’altre costat, simplement perquè de vegades em sento molt dolenta, tots ho som en molts moments de la vida.

―L’altre gran tema és el de les relacions familiars, un dels habituals en la vostra literatura.
―El tema de la família el tinc molt trillat, m’interessa molt, perquè tot és en nosaltres i el nostre sistema: venim d’on venim i el sistema ens conforma a nosaltres. A mi, particularment, m’ha costat encaixar-me i he hagut de fer la feina en aquest sentit. Jo tinc tres germanes adoptades i no tinc cap germà absolut, i per això sé que molts models són diferents i s’encaixen com poden i a la novel·la la Judit va coixa d’encaix. Jo crec que més que de la família, un dels temes que hi ha a la novel·la és el del dret de saber els nostres orígens. Si jo pertanyo a una determinada família, vinc d’un lloc i tinc dret de saber d’on vinc, i vulnerar aquest dret és molt perillós.

―Hi ha una responsabilitat més gran, quan escriviu per a joves?
―De responsabilitat en tenim tots, no vull pensar que tenim més responsabilitat els escriptors, pel fet que s’imprimeixen els nostres escrits, que qualsevol altra persona. Tots som responsables de cada cosa que fem, diem o escrivim, sempre hauríem de tenim present el destinatari i saber que tot allò que fem mou el món. Tots hem de tenir molta responsabilitat, potser amb més consciència de la que es té en general. I és clar, quan escric temes com aquest em sento molt responsable, perquè són qüestions delicades i em sento amb la responsabilitat de fer-ho bé o molt bé, però no més que fent una altra cosa.

Sí que és innegable que, en general, us fan més cas quan escriviu per a adults.
―A mi em sobta molt –i de fet ho trobo del tot incoherent– que quan escric per a adults aconsegueixo ressenyes i entrevistes i a vegades fins i tot apareix el llibre a la televisió i hi ha un cert ressò mediàtic, mentre que quan escric per a joves o per a nens té poquíssim ressò i surt molt poc. En canvi, els llibres per a infants i joves es venen deu vegades més que els d’adults. No entenc per què no en parlem més, de la literatura infantil i juvenil. El grau de responsabilitat i de compromís de l’escriptor és el mateix i ens hauria d’importar a tots, però, llevat d’algunes excepcions, sembla que no és notícia perquè no en parlem prou.

Aquesta situació anòmala s’estén a més àmbits. Per exemple, un que coneixeu bé: hi ha molts cursos d’escriptura a tot el país, però molt pocs d’escriptura de literatura infantil i juvenil…
―És veritat, fins i tot n’hi ha per a joves, de cursos, però que ensenyin a fer literatura per a infants i joves n’hi ha molt pocs. A mi m’agrada pensar que és perquè si saps narrar saps narrar-ho tot. Si entens les eines i els mecanismes de l’escriptura ho saps fer per a tots els públics, perquè narrar és narrar i les tècniques són les que són. Jo, per exemple, aplico les tècniques que he après a la meva escriptura. Després hi afegeixo la manera de relacionar-me amb els joves a la meva tècnica narrativa, i així he anat fent. L’especificitat d’aquesta literatura l’he apresa molt dels editors; acabes aprenent-ne molt.

Acceptem que vàreu començar la trajectòria en ferm fa deu anys: en plena crisi del llibre, amb la socialització dels llibres de lectura, després amb la crisi estructural del sector… Deixar-ho tot per dedicar-vos a l’escriptura no era pas la decisió més assenyada…
―No, no era gens assenyat i quan hi penso i dic a la gent de prop com arriba a costar viure d’escriure! Sempre penso que si algú cuina bé i pot viure de cuinar, per què jo que escric bé no puc viure d’escriure. No som tants que escrivim bé, que rebem bones crítiques… perquè si ets bon professor o bon forner pots viure i d’escriure no? Has de fer columnes, classes d’escriptura, moltes altres coses perquè escriure no basta. És supertrist i m’indigna, és el meu dia a dia. Malvisc escrivint i gràcies als amb alumnes d’escriptura que tinc; i tot i això sóc una privilegiada que publica quatre llibres o cinc cada any, que guanya premis i de qui es parla quan apareixen les obres. Doncs mira, què passa? Qui en viu, d’això? Faig una feinada i la meva economia és la que és. Vaig deixar de ser funcionària per viure d’això i hauria d’estar tranquil·la, però no. Ara, ho repetiria, perquè escriure m’apassiona i és la meva vida, res no hi pot fer ombra ni s’hi acosta.

A més, una dificultat afegida: la maternitat, la conciliació, el confinament…
―Per sort, el pare de les criatures també ha triat viure així i treballem habitualment tots a casa, però jo he escrit llibres sencers amb nens a la teta, amb el mugró a la boca perquè s’adormissin, a la falda… Per sort hi ha hagut molta ajuda del pare, però conciliar la maternitat i guanyar-se la vida escrivint és complicat.

Així doncs, els premis literaris, als quals us presenteu i de tant en tant guanyeu, són una de les poques opcions per a viure d’això?
―Jo crec que sí i crec que és un pèl trist, però és que no ens deixen gaires opcions. Si publicant pogués tenir una economia còmoda, jo i els escriptors que es troben en la mateixa situació podríem deixar els premis per als qui pugen. Com a professora d’escriptura, sé que molts manuscrits no es llegeixen a les editorials i que els premis podrien ser una bona opció per a fer-se un nom. Als premis ens hi presentem els professionals per complementar un sou i no haurien de ser per a això. És clar que ens hi presentem perquè si et cauen quatre mil euros pots viure tres mesos!

Tornem a la vostra novel·la, Digueu-me Ju. De sobte, al mig d’una novel·la realista comencen a aparèixer elements fantàstics...
―La meva voluntat és pensar quina literatura vull oferir als joves i crec que amb aquest punt de fantasia és com millor puc acostar-los al fet literari. Tots els elements tenen una connotació, és una fantasia al servei de la metàfora que ens permet de buscar allò que ens passa per dins i alhora aprofitar la bellesa, una bellesa que pot ser cruel, i que forma part del subtext. Potser no és obvi a primer cop d’ul, però per a mi la gran referència d’aquesta novel·la és Pedro Páramo, de Juan Rulfo; aquesta illa on apareixen coses i fantasmes és una mena de Comala.

No us podeu exclamar de totes les coses interessants que us passen aquests darrers mesos. Però cap on us encamineu, cap on va el vostre pla literari?
―De moment estic en un moment molt maco de consolidació, en què sento que cada any faig un pas més. D’això, cal gaudir-ne molt perquè no sempre serà així. Jo vaig ser alumna de Jaume Cabré i m’inspiro en ell, vull fer una cursa de fons, amb molta obra, constant i picant pedra per fer-ho bé; creure en allò que faig i anar a poc a poc i sempre creixent, però xino-xano, sense ínfules. Ara crec que necessito una aturada en aquest ritme tan frenètic d’escriure molt de pressa, amb algunes coses d’encàrrec i algunes altres amb contractes signats abans d’escriure els llibres. Ara vull aturar-me una mica i fer una novel·la més llarga; seure i respirar, i fer alguna cosa més pausada i que ocupi més temps.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.