Vida i miracles del rei de la corrupció franquista a Barcelona

El llibre Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge, en edició de l’historiador Manel Risques, és un bon treball d’investigació, enfocat de molts punts de vista, sobre un personatge llegendari de les cròniques periodístiques barcelonines d’ençà de fa dècades. Hi escriuen els millors especialistes en la vida i miracles d’aquest empresari fantasma de la gran corrupció franquista barcelonina, i de les llums i ombres de la seva època.

Fins avui tots en teníem notícies, sobretot dels seus escàndols econòmics, judicials i testamentaris, però no hi havíem aprofundit gaire més, entre més raons perquè Muñoz Ramonet és un personatge polièdric, escàpol, gairebé una màscara fugaç, que va saber preservar molt bé la imatge i la intimitat.

Els autors són de primera i es complementen per confegir un retrat de l’home i el seu temps, emmarcat en una descripció molt interessant de la Barcelona franquista, els misteris, silencis i corrupteles del poder de l’època. Anys grisos, foscos, dels quals encara podria quedar prou per a descobrir.

Julio Muñoz Ramonet és una peça perfecta per a aixecar les catifes de la ciutat i els hàbits i costums inconfessables d’una burgesia que, en bona part, va néixer i créixer a l’empara de la dictadura de Francisco Franco, el silenci còmplice de l’Església Catòlica i molta gent benestant de tota cultura i condició.

El règim va saber correspondre generosament amb tots els personatges, alguns dels quals sinistres, que durant els tres anys de guerra van ajudar-lo en la croada contra la República, com és el cas de Muñoz. Després de la guerra, del poder estant, els vencedors van acabar d’arrasar-ho tot. I a més a més, es van fer la barba d’or. És una època en què la ciutat i la vida dels seus ciutadans són a les mans de gent sense escrúpols, sotmesos al poder militar i eclesiàstic, només interessats a enriquir-se per totes les vies possibles, especialment aprofitant-se de la corrupció generalitzada dels anys de l’estraperlo i el desenvolupisme. Són uns anys en què hi ha encara moltes veritats amagades, perquè entre la gent que després ha manat i destacat a la ciutat i en els seus negocis, hi ha prou descendents i continuadors d’aquella escola, per bé que, molt sovint, amb mètodes més perfeccionats i convenientment adaptats als motlles i formulismes democràtics.

La figura del magnat Muñoz Ramonet és el mirall d’aquells anys i aquells empresaris i polítics especuladors sense escrúpols ni cap mena d’ètica política ni social. I, alhora, serveix de precedent per endinsar-se en les arrels i l’embrió de l’actual teranyina de corrupció que uneix empresaris, polítics, comissionistes, partits, governs i ajuntaments.

Muñoz Ramonet, com veurem, es va avançar al seu temps, tant en els negocis nacionals com en els internacionals, sempre a la ratlla del delicte, o directament delictius, i en la fuita i emblanquiment de capitals mitjançant els anomenats paradisos fiscals, que fa tants anys que funcionen que ja sembla evident que formen part de l’obscenitat del sistema.

A més de l’historiador Manel Risques, entre els autors hi ha periodistes com ara Xavier Theros i José Martí Gómez, i especialistes en història, economia, art i patrimoni com Joan Miquel Gual, Montserrat Llonch, Xavier Muñoz, Esther Alsina i José Ángel Montañés. Per a contrarestar la invisibilitat del personatge, del qual només hi ha dues fotografies, l’obra s’il·lustra també amb imatges dels interiors i jardins del seu palau del carrer de Muntaner i una imaginativa selecció de fotografies d’autors diversos de l’exposició ‘La negra Barcelona dels germans Muñoz Ramonet’, feta en la BCNegra de l’any 2015. El volum ha estat editat per Comanegra, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, CEDID-UAB i la Fundació Julio Muñoz Ramonet.

L’escàndol d’un llarg litigi testamentari

Julio Muñoz Ramonet (Barcelona, 1912 – Coira, Suïssa, 1991) ho controlava tot mentre era viu, però una vegada mort les seves previsions es van desbordar. No ho va deixar tot lligat i ben lligat com el seu admirat general Franco. Després de mort, pretenia crear-se una imatge de benefactor i mecenes barceloní, que servís, alhora, per a esborrar per sempre els tèrbols capítols del seu passat. Però el tret li va sortir per la culata. Muñoz, imaginatiu com era, havia ideat una clàusula en el seu testament segons la qual llegava a la ciutat el palau del marquès d’Alella del carrer de Muntaner i una valuosa col·lecció d’art a Barcelona, amb la condició que es creés una fundació amb el seu nom. La clàusula va restar oculta durant sis anys. Quan es va fer pública, el 1994, fou l’origen d’un llarg litigi judicial entre les filles i el consistori que, en el fons, contràriament a allò que ell pretenia, han contribuït a desvelar molts dels secrets inconfessables del magnat franquista.

L’any 1995 el ple de l’Ajuntament de Barcelona, seguint el desig del difunt i oposant-se a la voluntat de les hereves, va aprovar la creació de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, amb les abstencions del PP i CiU.

Actualment, vint-i-vuit anys després de la mort del magnat, el palau i la fundació són a les mans de l’ajuntament, com també les pintures de menys valor que les filles van deixar a la casa familiar. Però dels 853 objectes de la seva col·lecció que es troben a faltar, 672 dels quals són obres d’art, se n’han recuperat només 20, entre les quals hi ha un Greco i un Goya. Una quantitat francament ridícula. Sembla que el serial continuarà eternament. En tots aquests anys, l’ajuntament ha hagut de respondre judicialment a més de tres-cents recursos presentats per les filles de Muñoz.

Al principi, com sempre, hi ha la guerra 

Julio Muñoz Ramonet va començar a enriquir-se després de la guerra de 1936-1939. Era el premi de Franco als seus adeptes i col·laboradors. Li van ser molt útils les amistats que la seva mare havia anat teixint entre els franquistes de Sant Sebastià durant la guerra, i la seva amistat amb el coronel José Hungría, a les ordres del qual havia fet d’espia de Franco. L’arrencada de la seva fortuna va ser la importació de contingents de cotó i l’especulació immobiliària. Hi tenia accés privilegiat gràcies als seus contactes franquistes d’alt nivell.

Muñoz va jugar en tots els terrenys, i més. Es va casar amb Carmen, la filla del president del Banc Central, Ignacio Vilallonga. El casament li obria les portes al món financer. I l’associació amb la família del sanguinari dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo li obrí les portes al món financer i empresarial internacional. Perquè els va fer de pont per col·locar el seu capital a Suïssa, operacions que aprofità per fundar empreses financeres i comprar accions i voluntats. El 1965 va ser detingut a Zuric uns quants dies, per haver causat –per primera vegada a la història– la fallida d’un banc suís.

Durant la seva vida va arribar a crear un imperi de gairebé trenta empreses d’assegurances, d’importació i comerç exterior, tèxtils, com la fàbrica Can Batlló i els magatzems El Siglo i El Águila que acabaren misteriosament, com tantes coses a la seva vida, destruïdes per sengles incendis el 1981, any en què començà el seu declivi.

També va ser accionista majoritari de quatre bancs, dos a Suïssa, un a Andorra i un a Itàlia. Va tenir tres societats sospitoses a Panamà, una a Jersey i una altra a les Filipines.

Morí a Suïssa el 1991, on va fugir quan el jutge instructor Baltasar Garzón l’investigava per delicte fiscal i falsedat documental, després d’haver descobert un forat de quatre mil milions de pessetes en la comptabilitat de la seva empresa Compañia Internacional de Seguros (CIS). Li demanava deu anys de presó i va detenir sis dels seus directius.

Una postguerra eterna, molt fèrtil per als corruptes

Xavier Theros fa una excel·lent descripció de la Barcelona de postguerra, entre el 1939 i el 1952. És una radiografia nítida, depriment, de la misèria, la repressió, la por i la gana, en contrast amb la vida de luxe, ostentació i aparença de les elits franquistes catalanes, entre les quals brillava amb llum pròpia, i cada dia més, Muñoz Ramonet.

És la Barcelona de l’estraperlo. La ciutat encara devastada i les botigues buides. Les cartilles de racionament, els prostíbuls i el mercat negre. Quan l’exèrcit invasor i l’església nacionalcatòlica anaven de bracet. La ciutat-presó, envoltada de controls militars, ocupada per policies d’uniforme o de paisà i confidents de tota mena. És la ciutat de les execucions. Entre el 1939 i el 1952, entre la fi de la guerra i el Congrés Eucarístic, mil set-centes persones van ser executades al Camp de la Bota.

Per contrast amb la misèria de les escoles, transports públics i mercats, el franquisme va anar aixecant una nova ciutat, amb cinemes, cabarets i restaurants de luxe per als rics del règim, els polítics, els militars, els especuladors i estraperlistes com Muñoz Ramonet i les seves dones i amants.

Retrat i llegendes d’un home sense imatge

Joan Miquel Gual, Xavier Muñoz i José Martí Gómez, cadascun en el seu terreny, ens fan un bon retrat polièdric del personatge. La imatge de l’home sense imatge. Un home entre la realitat i la ficció, a qui també agradava fomentar la llegenda pròpia de milionari excèntric i ostentós. Un tipus expert a figurar i destacar als salons de l’alta societat, que enlluernava amb la seva llegenda i les obres de caritat d’alt nivell, especialment, per a les vídues i orfes de guerra del bàndol sollevat. Hauria estat, si no ho va ser, un convidat estrella en les caceres franquistes de La escopeta nacional.

La llegenda deia que als restaurants solia buidar una ampolla de Channel nº 5 al lavabo, que encenia puros amb bitllets, que quan viatjava amb avió comprava tots els passatges perquè no el molestés ningú i que s’enorgullia de tenir el xofer d’Alfons XIII. Hom el va intentar relacionar sense èxit amb el brutal assassinat de la prostituta Carmen Broto, que havia estat amant seva anys enrere. Deien, fins i tot, que ell sempre s’afaitava a casa seva perquè tenia por que els barbers li tallessin el coll.

El mestre José Martí Gómez té el mèrit d’haver estat qui més i des de fa més temps escriu sobre Muñoz Ramonet, que anomena ‘el meu personatge inoblidable’. Des del 1975, a El Correo Catalán, El Periódico i La Vanguardia, el veterà periodista va escriure infinitat d’articles sobre ell i les seves operacions suposadament fraudulentes, cosa que li va costar haver d’afrontar una pila de querelles judicials. Muñoz era un home d’acció, amb grans idees, escriu Martí, per remarcar les seves virtuts, ‘però quan les posava en marxa no sabia gestionar-les, li faltava preparació i tenia un sentit patrimonial dels negocis’. A més, tenia el lema obsessiu de ‘créixer amb rapidesa’, la qual cosa no sempre és recomanable ni possible. I més si vols arribar al cor de les finances internacionals.

La seva relació intensa amb la indústria tèxtil, l’origen i vicissituds de la seva col·lecció d’art, o el llegat, la família i els interminables litigis judicials, són analitzats i relatats amb rigor i profunditat per Montserrat Llonch, Esther Alsina i José Àngel Montañés.

Muñoz Ramonet i els papers de Panamà, ‘last but not least’

Una de les darreres notícies sobre el seu imperi financer i les seves habilitats d’emblanquinament de capital amb empreses offshore, va saltar quan es van fer públics els papers de Panamà. El seu nom era entre els de més de dos mil espanyols implicats en operacions fraudulentes. Aleshores les filles van descobrir, segons que sembla amb gran sorpresa, tota una xarxa d’empreses que tenia el seu pare en paradisos fiscals d’arreu del món.

És l’última hora, i probablement no la definitiva, sobre la vida i l’obra d’un corrupte d’avantguarda, un pioner del pitjor i més fraudulent neoliberalisme, un mestre. Si més no, ho ha estat per a les seves filles que, a còpia de recursos judicials i bons advocats han aconseguit, de moment, esquivar les últimes voluntats del gran corrupte nascut a l’ombra de Franco i de la burgesia catalana.