Les campanes de la basílica menor de Sant Jaume d’Algemesí, a la Ribera Alta, voltegen tota la nit del 6 de setembre, d’hora en hora, per rememorar el miraculós retorn de la imatge de la Mare de Déu de la Salut, d’Alzira a Algemesí, del segle XIII. I anuncien una de les festes més emblemàtiques del País Valencià: la Festa de la Mare de Déu de la Salut.

És una celebració multisecular que ha passat de generació en generació i que s’adapta als nous temps sense perdre la identitat. Un Patrimoni Immaterial de la Humanitat que es manté viu i amb força, amb una barreja de fe, tradició i identitat. 

Cada any els dies 7 i 8 de setembre, les façanes dels carrers de volta llueixen engalanades amb cobertors, tapissos de la Mare de Déu i llums; les cases obrin de bat a bat, la gent seu a la porta i al carrer i s’embadaleix al pas de les processons, carregades d’un gran nombre d’elements. Hi participen més de 1.400 figurants, s’alcen unes 400 muixerangues, els tornejants fan volar les seues varetes al ritme incessant del tambor, ixen els gegants del rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, se succeeixen els balls tradicionals i molt més.

Tanmateix, les activitats comencen nou dies abans amb misses, les tradicionals novenes, assaigs de cada element processional als carrers del poble, cant d’estil, dansa tradicional, una ballada popular i més. El dia 6, l’últim dia de la novena, hi ha una cercavila pels carrers de volta amb els dolçainers i tabaleters d’Algemesí, castell de focs, rifes, pluja de caramels, el concert de la banda Santa Cecília d’Algemesí i, per acabar, obrin la capella de la Comunió de la basílica i fan el volteig, que es perllongarà fins a l’eixida del sol. 

Fotografia: Vicente Piquer / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Tres processons amb color

La primera processó, anomenada Processó de les Promeses, es fa el dia 7 a les deu del vespre, després del cant de vespres i de la missa. El diumenge fan la Processoneta del Matí, que comença a les deu i acaba al voltant de la una del migdia; és la més esperada i multitudinària, vistosa i bigarrada. I, a les set i mitja de la vesprada es fa la Processó de Volta General, la més llarga i densa, que acaba amb un castell de focs artificials, l’entrada de la Mare de Déu a la basílica, l’oració i trasllat de la imatge i el virolai final.

Cada processó és una oportunitat de descobrir el ric seguici processional d’Algemesí. Malgrat que no ixen tots els elements en cada processó, hi participen els Misteris i Martiris, Muixerangues, Bastonets, Pastoretes, Carxofa, Arquets, Llauradores, Creu, feligresos i promeses amb cera, Guió de la Mare de Déu escortada, gegants, personatges bíblics i l’apostolat, Tornejants, Cirialots, l’església, els festers, l’ajuntament, la banda de música i més.

Fotografia: Victor Manuel San German / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Les muixerangues: símbol i sentiment

El més conegut de les festes d’Algemesí són les muixerangues. Segons els historiadors Oreto Trescolí i Enric Olivares, el ball és documentat, almenys, d’ençà del 1839. Tot i que als Llibres de comptes de la vila apareix una cita de la presència d’un dolçainer, l’any 1733. La tradició va anar creixent amb el temps i, entre més entrebancs, va tenir una crisi als anys setanta del segle XX. Però el fet és que avui hi participen més de set-centes persones entre totes dues colles: la Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga.

Totes dues fan un gran nombre de torres humanes i figures plàstiques: La Torreta, les modalitats combinades del Pinet, la Volantinera, el Banc i les figures del Retaule, la Font i el Cinc d’Oros, entre més.

Marcos Castell, mestre de la Muixeranga d’Algemesí des de fa tres anys, explica que drecen les figures tradicionals, en recuperen de velles i en fan de noves, tot pouant en les arrels i sense mirar ni copiar les colles castelleres. Per exemple, han creat la Bernardina, en honor a un muixeranguer que va faltar i han recuperat l’Oberta Doble, que no es feia dels anys quaranta ençà.

Joan Nàcher, mestre de la Nova Muixeranga, explica que tenen més de cinquanta figures diferents, entre tradicionals i noves que han après d’algunes altres colles del país, com ara el Pilón de Titaguas i la Campana, dels negrets de l’Alcúdia. ‘Nosaltres –diu– estem molt orgullosos de ser, en certa manera, l’origen dels castells. La cultura popular és d’anada i de tornada; per tant, ens enriquim de la tècnica castellera malgrat que no és exactament igual, perquè les nostres figures tendeixen a ser piramidals i no cilíndriques, però n’agafem figures, els tres passos per a pujar, el casc, l’estructura de la pinya, etc. 

Fotografia: Francisco Javier Donderis – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

Al remat, formar part d’una muixeranga és una experiència que desperta sentiments. Castell diu: ‘Per a mi és una de les coses més boniques i la més representativa d’Algemesí. El fet de pujar uns damunt d’uns altres, fer pinya, l’amistat i la confiança que has de tenir. És una barreja molt forta, ser muixeranguer és una de les coses més boniques de la meua vida i de la qual em sent molt orgullós.’

Joan Nàcher hi afegeix: ‘Per a mi és una cosa que té molt a veure amb la identitat del meu poble. La muixeranga és la metàfora de treballar tots junts perquè els més menuts arriben a dalt. Ací tant hi fa la ideologia, és una tradició molt nostrada. El tema d’identitat és molt important per a mi, perquè el país que m’agradaria seria així: que els més grans i forts treballen perquè els més dèbils, els que tenen menys, arriben a bon port.’

Fotografia: Manel Martí – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

El paisatge sonor

Els dies principals de la festa, l’ambient de xerinola nega els carres principals: les campanes toquen, les dolçaines i els tabals no paren de sonar i, fins i tot, sembla que es barregen. Però també es generen silencis màgics, com quan passa la banda o sona el tambor dels tornejants, el cant de l’apostolat o les vespres. I és que la música és una part fonamental de la festa.

Vicent Pellicer, president de l’entitat que fa la música vocal i orquestral, la Schola Cantorum d’Algemesí, diu: ‘És una festa que entra molt pels sentits. Qui és d’ací, fa molts anys que sent i viu aquestes músiques; la música ací té molt de pes i molt d’arrelament popular.’

Pellicer explica que l’Apostolat són uns dotze cants senzills que s’hi van introduir, fa una vintena d’anys, per recuperar-ne la presència en la Processó de Volta General. Els va escriure el prestigiós pedagog Diego Ramón, adaptador de la metodologia Kodály d’ensenyament musical al País Valencià; i Pepe Martínez, l’actual director del grup.

Diego Ramón també va ser organista i mestre de capella de la basílica de Sant Jaume del 1971 al 2006. I va escriure les Vespres a la Mare de Déu de la Salut, que es van estrenar l’any 1997. Una pregària musical d’uns quaranta-cinc minuts de durada en què canta tot el poble, la coral de la Schola Cantorum i una orquestra de cambra.  La partitura poua en les melodies més arrelades a la ciutat, com ara dotze melodies dels balls de la processó.

Per a Pellicer, aquest cant passa bastant desapercebut de resultes de la fama que tenen els elements processionals, però té molt de valor. Pellicer, diu: ‘És una joia que s’ha de viure i escoltar. És l’oració pròpia de l’església, de les vespres, però molt solemnitzades i amb una música que la gent del poble sap i canta.’

La banda sonora de dolçaina i tabal

La dolçaina i el tabal són la banda sonora principal d’Algemesí. Hi ha uns 190 xirimiters i 80 tabaleteres que s’organitzen perquè la festa i els balls no es queden mai sense músics. La ciutat es converteix en un punt de trobada excepcional. Fins al punt que els forasters diuen: ‘Un es pot considerar dolçainer quan ha tocat en la festa de la Mare de Déu de la Salut.’

Hi pot tocar tothom, però cal saber el repertori de memòria, participar-hi de manera altruista i superar el curs que organitza l’Escola Musical de Tabal i Dolçaina, en què s’ensenya com interpretar, quin és el funcionament intern de les processons i quines són les normes de conducta bàsica.

Pepe Bresó, president de l’Escola, explica que s’hi apunta molta gent d’arreu i que tothom vol repetir, com ara tres dolçainers i un tabaleter de Tòquio, que hi van participar l’any 2018. Bresó diu: ‘Eixim a tocar de manera totalment voluntària i la gent del poble ens convida a entrar a les cases a beure o menjar, durant vuit hores. És un goig perquè participes en una festa activament i desinteressadament. Ho fas perquè vols, perquè és animar i conservar la història, el que som.’

Fotografia: Francisco Javier Donderis – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

Hi ha seixanta-tres composicions per a acompanyar la festa. Per exemple, vint-i-dues peces de bastonets i tres de pastorets, dues per a la carxofa i dues més per als arquets. I, a més de la famosa Muixeranga i les seues variacions, també toquen El floret, L’enterro, L’aranya i petits interludis que es munten cada any per enllaçar les peces.

Bresó comenta que el repertori és fix però que evoluciona d’acord amb l’instrument. Diu: ‘La tècnica de la dolçaina ha millorat i podem fer les mateixes melodies amb més solvència, més expressió i més picat. Per tant, les melodies són les mateixes però hi ha variacions. I se n’han introduïdes de noves, com ara Gegants i cabuts, una melodia moderna de Josep Juste. També hi ha un recull de partitures que toquen amb la creu. Fem peces tradicionals i peces més modernes, escrites per Xavier Richart, Alejandro BLay i Miquel Gironés, entre més músics.’

Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

Una festa reconeguda

La festa és Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de l’any 2011, un reconeixement que va arribar  després d’un camí que va començar l’any 1977, quan el Ministeri d’Economia espanyol la va catalogar de Festa d’Interès Turístic. El 2009 va ser considerada Meravella Valenciana i el 2010 Bé d’Interès Cultural.

Juli Blasco, corresponsable del projecte per a la UNESCO, explica que la festa continua igual, malgrat el reconeixement: ‘La declaració ha significat molt i res, tot alhora, perquè la festa continua igual i abans ja tenia bona salut. Sí que note un revulsiu important de l’estat d’ànim, de saber que et miren més ulls. Però l’estructura de la festa continua igual i això és una cosa positiva. Es persegueix que la festa continue i que s’adapte als nous temps, però sense perdre la identitat.’

Juli Blasco, director del Museu de la Festa d’Algemesí.

Blasco és, a més, el director del Museu Valencià de la Festa d’Algemesí, un espai dedicat a divulgar i projectar la festa local al país i al món. S’hi fan conferències, exposicions i és la seu de l’ICCN-UNESCO, una associació internacional de governs locals i organitzacions culturals que lluiten pel patrimoni immaterial. Malgrat tot això, Blasco demana més inversió: ‘El museu està com es va inaugurar l’any 2002 i han passat moltes coses i tenim moltes més visites. La gent se’n va molt contenta del museu, però jo no n’estic content, com a director, perquè podríem donar més de si. Cal canviar el missatge i l’estructura, que siga tot més dinàmic. L’ajuntament i l’administració han d’invertir més en el museu.’

Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb