No sabem quants càstings ni quants tests psicotècnics va haver de superar el punxadiscs francès Martin Solveig (@martinsolveig) per a ser l’encarregat de copresentar part de la gala de lliurament de la Pilota d’Or d’enguany. Segurament cap ni un, que per alguna cosa és famós, ben plantat, ric i representa una imatge hipster i fresca, que falta fa a França aquests dies. Tan fresca que, quan per primera vegada una futbolista recull el premi (fins ara no hi havia hagut mai cap categoria femenina), no se li acudeix res més que preguntar-li, a ella, si pot fer un twerk. És a dir, si pot moure el cul una mica, allà, amb el premi a la mà i dalt l’escenari. Cap pregunta sobre la carrera ni sobre el fet de ser la primera dona de la història que rep aquest trofeu. Ben altrament. El moment, per als qui encara no l’hàgiu vist:

No recordo que es fes cap petició semblant als futbolistes premiats en cap de les edicions anteriors (eren tots mascles, com dèiem). I, de fet, l’únic que ha fet el pallasso al lliurament de la Pilota d’Or aquests darrers anys ha estat Cristiano Ronaldo, potser per allò de famós, guapo i ric. No incrustarem el vídeo d’aquell episodi, que, aquest sí, tots l’heu vist, ni que sigui en forma de mem via Whatsapp. Però qui el vulgui recuperar, el trobarà aquí.

La resposta de la futbolista, la jugadora noruega del Lió Ada Hegerberg (@AdaStolsmo), de vint-i-tres anys, fou impecable. A anys llum del nivell de la pregunta i, tot sigui dit, del nivell de les respostes previsibles habituals a les preguntes previsibles habituals que es fan en aquesta gala als futbolistes mascles. A Hegerberg, li mancava de dir: ‘Mou-lo tu, el cul, imbècil.’ Però fou encara més elegant. I tot això pocs segons després d’haver fet un esperat discurs a favor de l’esport femení.

Les excuses de Solveig, per la seva banda, van arribar de seguida, cert, però van ser lluny de convèncer ningú: Apel·lava al seu baix nivell d’anglès (si més no sorprenent, perquè, la pregunta a Hegerberg, la va fer en francès) i al fet que era una broma, perquè al final de la gala tots plegats van ballar una cançó de Frank Sinatra.

També va fer una publicació més críptica a Twitter, vinculada a Instagram, en què deia que eren instants complicats, però que l’herba continuava creixent a París. Hum… Les emoticones de suor freda i de cares vermelles, com a poc, es van multiplicar (si us vaga, accediu a l’enllaç que hi figura i llegiu-ne els comentaris):

De l’altra banda, els suports a Hegerberg van arribar d’arreu i de seguida. Un dels primers fou el de la periodista esportiva del Telegraph Katia Borsay, que recordava el palmarès de la noruega, per qui en vulgui saber més, i denunciava el sexisme de Solveig:

Uns altres es demanaven si ens trobàvem realment al segle XXI o si algú amb molt mala bava havia manipulat l’hipotètic guió de Solveig (escrit per un hipotètic i qui sap si patètic guionista) per fer-li una mala passada de pebrots (…).

I mentre continuo repassant la cronologia, Twitter em recorda que hi ha dos candidats a presidir la Generalitat que han començat una vaga de fam a la presó (entre més), que Dinamarca vol enviar els immigrants a una illa deserta, que a Andorra l’avortament és delicte, que l’extrema dreta arrasa a no sé quins pobles… Emboirat, em demano precisament què en deu pensar, de tot això de la Hegerberg, el cap de Vox a Andalusia, que, a més d’haver rebut l’enhorabona pública del KuKluxKlan (!), ha publicat piulets tan masclistes com aquest, en què hi apareix una dona amb una estelada a l’esquena i diu: ‘Aquesta desgraciada, no crec que la violin ni en grup, ni en colla, ni amb traïdoria o nocturnitat.’

Potser sí que no som al segle XXI… I potser sí que tots plegats hauríem de començar a moure el cul. De la cadira.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb