Detall d’un motlle de bac de la col·lecció del Museu de l’Estampació de Premià de Mar.

A casa els pares, a la sala d’estar, damunt del moble on hi ha la tele i els armaris on desen la vaixella de les grans celebracions, hi ha unes peces de fusta fosca amb relleus que tothom qui els visita els pregunta què són. ‘Motlles de bac’, diu el pare, antic estampador tèxtil del Baix Maresme, d’abans que tot s’estampés mars enllà. I explica, llavors, com s’estampava abans, com si ell fos hereu d’una llarga tradició d’estampadors, ell que és fill de pagès i botiguera i ve de la Conca, i li surt aquell orgull maresmenc d’haver heretat, per territori, no per sang, una feina artesanal com l’estampació i haver-s’hi dedicat a mà fins que els ordinadors i els xinesos hi van introduir els uns la precisió de la màquina i els altres l’abaratiment de la producció.

Ningú de fora del gremi sap què són, els mobles de bac, o això creu el pare, i haver-ho d’explicar cada vegada que algú s’hi fixa és tornar al seu taller, al dels pares, amb els motlles llavors ja metàl·lics d’aquell blau tan característic, els originals, els clixés dibuixats amb tinta xinesa i pintats, cada color una capa, amb una pintura d’un color marró fang que quan s’assecava prenia un to de xocolata sense llet, la mare amb els dits sempre tacats de tinta. Ma germana i jo vam créixer entre aquell blau i aquest marró, entre clixés i motlles, entre uns pares que parlaven dels colors que tenia cada dibuix, com més colors més car. I aquella manera encara força artesanal d’estampar, peça per peça, ja era un avenç respecte dels motlles de bac que un dia van penjar a la sala d’estar de casa. Uns motlles recuperats de la brossa que la mare va netejar i restaurar a estones mortes fins a convertir-los en unes peces digníssimes de l’orgull familiar, com qui s’inventa uns orígens, perquè la mare era filla d’un rellotger i una minyona, també de la Conca.

Els motlles de bac a la sala d’estar de cals pares són com una mena d’escuts heràldics que representen la feina i els sacrificis que tots dos van fer per dur endavant la família, i això sí que no ho sap ningú fins que el pare no engega el seu discurs sobre què són i la mare s’hi afegeix per explicar com els va recuperar, sempre amb els convidats drets al mig de la sala, mig traient-se els abrics si és hivern, tot just arribant. El gel sempre es trenca amb els motlles de bac, a casa.

Per això quan avui (un avui que és un dimarts 13 descarregat del tot de superstició) he anat a casa d’un autor admirat i amb l’abric encara posat he entrat a la seva sala d’estar i he vist una de les parets de la cambra coberta de dalt a baix de motlles de bac restaurats, he trencat tots els gels possibles, i mira que hi anava carregada de respecte, intimidada i encongida com qui visita un temple, tota jo una exageració. Els motlles m’han fet la feina, i l’autor admirat m’anava a explicar què eren, però jo l’he aturat i li he dit ‘ja ho sé!’, i ell, contrariat, amb una sorpresa alegre, m’ha dit ‘com pot ser!’ i interrompent-nos l’un a l’altre hem refet les històries dels nostres respectius motlles de bac (els seus rescatats de la brossa a Argentona), i amb un ‘ets la primera persona que entra aquí i sap què és això’ s’ha establert una comoditat familiar entre nosaltres que ens ha fet xerrar pels descosits durant més de dues hores, amb aquella paret coberta de motlles de bac de fons.

L’última cosa de què esperava parlar avui a ca l’autor admirat era d’estampació, però ben mirat ha fet tot el sentit del món que la nostra conversa engegués per aquí, per unes peces de fusta fosca que m’han recordat qui sóc i d’on vinc tota l’estona que he estat en aquella sala d’estar, amb els cinc sentits atents a tot i amb l’alegre sorpresa de veure que un cop més era la senyora casualitat qui m’oferia en safata escriure que vinc d’uns motlles de bac en una sala d’estar i avui hi he tornat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb