Vector de Jordi Calvís.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Com és propi d’aquests temps líquids (per no dir carallots) que vivim, tothom hi va dir la seva. El repertori de comentaris a la contesta del major dels Mossos segurament dibuixaria un retrat perfecte de com som, des de l’entusiasme amb què el vam secundar a la cura amb què el vam corregir.

Però, com també és propi dels temps carallots (per no dir estults) que ens ha tocat viure, no vam trigar a oblidar-nos-en. I això és injust. Perquè aquell estirabot té mes rellevància que no sembla. D’entrada, perquè quatre barbarismes en una senzilla oració de sis mots (o tres de cinc, en rigor, atès que un és repetit) no està gens malament. No tothom té el valor o la temeritat d’engaltar un percentatge així en públic. Que poder ja ens volia dir alguna cosa, en Josep Lluís?

Però pecaríem d’injustos també nosaltres mateixos si no distingíssim. De la mateixa manera que a l’hora d’adoctrinar parlants indefensos cal no barrejar el que són barbarismes innecessaris (a extirpar) amb el que són variants anormatives pròpies de la parla oral (a potenciar), tampoc els manlleus de la realacademia són tots iguals. Adiós, per exemple, és un exemplar que no enganya ningú: ens parla d’una època passada, d’un Eixample santgervasienc i mercerodoredià, d’una Puigcerdà nuñeznavarresca, que desperta més tendresa que altra cosa. Tots sabem que els darrers exemplars de tieta catalanicus que encara s’acomiaden amb aquesta invocació no veuran ni la fi de ‘Com si fos ahir’. Serà ben bé un adiós per sempre.

(Obro un paràgraf-parèntesi d’aquells que m’agraden per a fer un afegitó. Als mateixos balnearis garriguencs on l’adiós va tenir les seves dècades de glòria hi triomfava una altra espècie entranyable, vacacions, del qual tanmateix la separa una diferència significativa: aquesta és normativa. Conscient que no fora bona idea repescar-la, m’estaré de recomanar-la a ningú. Però a contracor, perquè jo li tinc un afecte especial, com a dany col·lateral que ha estat del furor amb què els catalans ens hi posem quan ens toquen el voraviu lingüístic. Que sello i bussón no es poden dir? Fora sellos i bussons. Que xampany tampoc? Fora xampany. Sense diferenciar correctes d’incorrectes, com uns bons almogàvers. Per això aquesta mena de ràtzies, com sol passar quan li dónes metres al diletantisme, sempre provoquen víctimes innocents (com ara apetit, fatxada, reprotxe o replet, tristos fantasmes que vaguen, inservibles, pel diccionari. Tanco el parèntesi).

Dit això, la frase traperiana ens quedaria així: ‘Bueno, pues molt bé, pues adéu’ (hi deixo el diacrític perquè l’agost del 17 encara no estaven proscrits).

Pues ja és una altra cosa. És una espècie resistent, com els bacteris de la tassa del vàter; virtut, d’altra banda, pròpia de les categories gramaticals inferiors (adverbis, preposicions, conjuncions…), més emprades que verbs i substantius i per tant de ventall més ampli. Ha resistit lustres d’escomeses i de mala consciència, car la totalitat del poble català sap que no s’ha de dir, i una part majoritària dels que en fan ús són conscients de transgredir. Però tampoc ha sortit indemne de la batalla: bon nombre de maulets lingüístics sí que l’hem desterrat, no sense esforç, i altres lluitadors van camí d’aconseguir-ho. Gairebé sempre substituït per doncs (encara que, pel meu gust, en algunes oracions faria més goig puix, que n’és l’equivalent etimològic, tot i que no sempre sintàctic. Per als qui us faci gràcia incorporar-lo, un truc efectiu és recordar-se de la sentència anònima del XV ‘Pus parla català, Déu li’n don glòria’, més endavant reformulada pel descregut Joan Fuster en ‘Puix parla català, vejam què diu’. Estic segur que us pot donar grans satisfaccions).

Refaig, doncs, el teorema del major: ‘Bueno, doncs molt bé, doncs adéu’. Això ja comença a ser una altra cosa.

Ja només ens queda un paràsit per extirpar. Però ai, aquest… Aquest no és com els altres dos. Perquè no el podrem arrencar sense desnaturalitzar del tot la sentència. Bueno és, senzillament, inextirpable, perquè és l’essència de la catalanitat. Entenguem-nos: de la catalanor actual, no de la d’abans. Avui dia, fins i tot als combatents més radicals, als gihadistes de la llengua, per poc que abaixin la guàrdia se’ls escapa. Cap altre mot, ni tan sols el vilipendiat barco, ha rebut una campanya de desratització tan sostinguda en el temps, tan insistent; i tanmateix podem afirmar que el 99,95% dels parlants el fan servir. Penseu en unes quantes situacions d’aquelles on se’ns fa imprescindible i digueu-me si no és així: la rendició resignada (ai bueno…), el consol (bueeeno, ja està), l’exclamació pessimista (buenooo, com acabarà, això). A la cinquantena d’entrevistes que al llarg del 2019 vam fer per al programa de televisió que ja sabeu, només un dels convidats va saber prescindir d’aquest adverbi multiús (*). Un. I es tractava d’especialistes en llengua o de gent que hi té proximitat professional. Ja podeu, doncs, votar xiuxiuejos, atzucacs i moixaines als concursets de l’Ateneu, que la paraula que realment s’eleva triomfant per damunt dels nostres caps és bueno. No hi ha mot més català.

Comprovem-ho a la frase dels trons, que esmenada perd tota la gràcia: ‘Bé, doncs molt bé, doncs adeu.’ Per dir això, val més dir-ho en català com déu mana: ‘Apa doncs, a reveure, per tu faràs.’ O altres suggeriments que segur que teniu al cap i que rebré amb molt de gust.

[PD: Només hi ha una manera d’eliminar el bueno de la vostra vida: anar-vos-en a viure a l’Alguer o a Catalunya del Nord. Això sí, a risc que del vostre idiolecte se n’eliminin també moltes altres coses].

[*A la web del programa podreu repescar tots els capítols. Qui el descobreixi li regalarem un sopar. De peix, per descomptat].

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.