Hi ha una filera d’agents dels Mossos d’Esquadra just a l’entrada de l’Institut d’Aran de Viella. Darrere, dempeus i repartits per les escales d’accés, desenes de votants del referèndum que aquest Primer d’Octubre han desafiat la por de les imatges que corren ja de primera hora de la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra la gent que ha anat als col·legis. La tensió entre la repressió desfermada i la reivindicació del dret de votar ha carregat l’ambient de tanta electricitat a tot el Principat i la Vall d’Aran que qualsevol gest o paraula commouen. I per això aquests agents dels Mossos que hi ha davant els votants ploren; perquè fa una estona havien anat a blocar l’entrada del centre, en compliment de l’ordre judicial d’impedir el referèndum. I ho han fet, però la gentada que s’hi aplegava els demanava que deixessin passar una parella d’avis que volien votar. Fins que un sots-inspector ha decidit d’obrir el cordó i que passessin, hi ha entrat més gent i aquests agents, commoguts i emocionats, han vist que allò no ho podien aturar, i segurament no ho volien aturar. Per això ara romanen drets i amb els braços plegats, els ulls humits, i n’hi ha un que s’ha de tapar la cara amb una mà perquè no es vegin les llàgrimes, però el sacseig de les espatlles el delata: plora desconsoladament. Un dels votants s’hi atansa i l’abraça. I finalment una companya se l’endú passant-li el braç per l’espatlla.

Dos anys i quatre mesos després, el fiscal Miguel Ángel Carballo sotmet el major Josep Lluís Trapero i els comissaris dels Mossos que declaren al judici a l’Audiència espanyola com a testimonis a uns interrogatoris llarguíssims, esgotadors i amb un munt de preguntes sobre el paper del cos durant l’1-O, sobre les actituds i els gests que van tenir i les comunicacions i les ordres que es van intercanviar molts agents. Carballo preguntant per què els binomis (les parelles de mossos que anaven a cada col·legi) no s’afegien a repartir garrotades amb els guàrdies civils, per què, en compte d’això, n’hi havia que gosaven atendre ferits; per què els agents de l’Arro dels Mossos no van fer ús de la força, per més que tanquessin desenes de col·legis. Li és igual tots els tancaments fets amb mediació; ell vol saber aquells en què es pegava a la gent, perquè són els que compten. O bé per què la Brimo no va anar a tancar per la força centres de votació i en canvi va anar a controlar una manifestació de tres-cents ultres que es manifestaven per Barcelona, que aixecaven tapes del clavegueram, amenaçaven els vianants i van acabar agredint de manera salvatge un jove a la plaça de Catalunya. Per què havien d’anar a controlar grups feixistes agressius quan es pot anar a pegar a votants? Aquesta mena de preguntes són les que fa el fiscal Carballo als responsables dels Mossos.

Però mai no ha preguntat per què hi havia agents que ploraven. Per què ploraven els Mossos a Viella? O al CAP de Cappont de Lleida, o a la ronda de Sant Pau de Barcelona? De l’1-O van córrer imatges com aquestes, i més en què es veien mossos encarant-se a guàrdies civils per la manera tan salvatge d’agredir els votants. Hi ha vídeos de tot plegat difosos per webs ultres acusant els Mossos d’haver estat còmplices d’un cop d’estat, d’una rebel·lió. La mateixa acusació que formula la fiscalia. Però de les llàgrimes, res. Potser perquè és més incòmode de preguntar, d’introduir en un relat d’agents perversos i malèvols que conspiren contra l’estat.

Incòmodes també per als comandaments dels Mossos que van declarar al Tribunal Suprem en el judici contra el procés i que declaren ara a l’Audiència espanyola al judici contra Trapero, Laplana, Puig i Soler. Perquè aquells agents plorant revelaven la tensió entre la repressió i la protecció de drets fonamentals, que és la tensió a la qual l’estat espanyol va voler sotmetre el major Trapero i tot el cos dels Mossos aquells dies, per fer-los petar, per perseguir-los ja l’endemà mateix del referèndum. El problema no és que en alguns casos els Mossos protegissin els votants, que atenguessin els ferits o fins que ploressin per la violència contra la seva gent exercida pels policies espanyols; el problema és que això sigui matèria digna de judici, que sigui fonament d’una acusació de rebel·lió.

Que els vegin ben allunyats de Platí

Però tanmateix és així, i Trapero i els comissaris es blinden per protegir-se, construeixen un relat d’obediència judicial i distància envers el govern al qual servien, perquè pensen que és la manera de defensar-se més bé, és a dir, entrar dins la lògica del relat acusatori i provar d’escapar-ne amb arguments jurídics tan sòlids, convincents i rotunds com segurament inútils a causa de la determinació de l’aparell judicial espanyol de castigar Trapero; de fer-li retre comptes en aquesta segona part del gran judici contra els dirigents independentistes responsables de l’1-O. I en aquesta lògica de defensa, Trapero i els comissaris López, Castellví, Molinero i companyia van decidir d’allunyar-se del govern empresonat, acusat, jutjat i sentenciat per sedició, i van oferir uns testimonis al Suprem que no van pas ajudar els presos polítics en la seva defensa, començant pel conseller Joaquim Forn. Perquè tots venien a dir que havien avisat el president i els consellers que tirar endavant l’1-O era una temeritat, que hi podria haver violència… I que per això van ser uns irresponsables. Xavier Melero explica en el seu llibre com va maldar per coordinar-se amb la defensa de Trapero i per aconseguir declaracions de testimonis de descàrrec de Forn dins del cos dels Mossos. Però fou picar ferro fred.

Perquè el cos havia quedat tan tocat després de la declaració d’independència, l’aplicació del 155 i l’acusació contra Trapero que es va fer de pedra. I que les llàgrimes no sortissin, que fossin ben enterrades. D’aleshores ençà, el relat havia de ser inequívoc: aquell dia es va fer tant com es va poder per tancar col·legis i impedir el referèndum. I heus ací la carta amagada que l’advocada de Trapero, Olga Tubau, va fer pública al començament del judici: el detall del pla per a detenir Puigdemont i els consellers que, com que no té pràcticament cap suport documental perquè es pugui demostrar, depèn de les declaracions dels comissaris que hi van estar implicats, Ferran López i Joan Carles Molinero, sobretot. Aquesta setmana, Molinero ha fet un esforç en la seva declaració per a donar-hi tota la versemblança possible, a aquest pla, en un diàleg surrealista entre un fiscal fanatitzat que no sap ni que el Parlament de Catalunya és dins el parc de la Ciutadella i un comissari que malda per demostrar que eren els més ben preparats per a detenir el president Puigdemont i els membres del govern si els ho ordenava la justícia espanyola.

—Molinero: El 25 d’octubre vaig rebre un correu del comissari Gámez en què demanava que es prenguessin totes les mesures necessàries amb vista a la possible declaració d’independència. Però el mandat per a elaborar un dispositiu específic per a la detenció del president de la Generalitat el va fer personalment el major dels Mossos als comissaris superiors.
—Carballo: Per què aquest correu parla d’activar unitats canines i els Tedax?
—Perquè parla d’encarar els escenaris que es puguin produir els dies següents derivats d’un mandat judicial.
—Parla de ‘trancament [sic] del parc’…
—’Tancament.’ Cierre.
—De quin parc?
—Del parc de la Ciutadella, que és on hi ha l’edifici del Parlament de Catalunya.
—I això quina relació tenia amb la detenció del senyor Puigdemont?
—És que el parlament és dins d’aquest parc i el comissari Gámez ens diu que preparem tots els escenaris eventuals…
—Però això no tenia relació amb la detenció de Puigdemont.
—Sí. Perquè si ens arribava una hipotètica ordre per a detenir el president Puigdemont no sabíem si l’hauríem de detenir al Palau de la Generalitat o a l’edifici del parlament o al seu domicili particular. Per tant, es van estudiar tots els escenaris. El més complex era el del recinte del parlament perquè és a la Ciutadella. És un parc molt gran amb nou entrades i això no ens permetia d’improvisar un dispositiu de manera ràpida, l’havíem de planificar. Si hi havia d’haver cap actuació dels Mossos al parlament s’havia de preparar abans. Per això s’activen les unitats canines i de Tedax, perquè hi ha molts racons on una persona es pot amagar, hi pot haver un artefacte…

Durant l’interrogatori, el fiscal intenta presentar qualsevol acció o decisió dels Mossos en benefici de la seguretat del president Puigdemont o de la resta de membres del govern com una traïció, com quelcom deplorable, prova fefaent d’una rebel·lió en marxa. I tant Molinero, com abans Ferran López i Trapero mateix, treuen ferro a aquestes accions, les aïllen, com si fossin efectivament deplorables. I per què ho havien de fer? És que Carles Puigdemont no era el president de la Generalitat el dia del referèndum i els Mossos no l’havien de protegir aquell dia? És clar que ho havien de fer, i fou així: amb un pla amb diverses opcions perquè pogués votar malgrat el setge de la Guàrdia Civil, amb agents del Grup Especial d’Intervenció (GEI) al seu costat, ‘tranquilo, que a mí el president no me lo quitan‘, tal com relatava Pere Martí en aquesta crònica.

Però a l’Audiència espanyola, quan el fiscal Carballo els demana per això, per la protecció de Platí (tal com es referien a Puigdemont els Mossos en les comunicacions entre ells), a Molinero i als altres comissaris se’ls fa la boca petita. Perquè han convingut, per a la defensa de Trapero, que se n’han d’allunyar. I què té a veure això amb una rebel·lió o una sedició? Res de res. Però estan atrapats en aquesta gàbia i han de convèncer els carcellers que es van portar molt bé aquella tardor. La qüestió és si aquesta estratègia els servirà, sigui ara a l’Audiència espanyola o més endavant al Suprem quan hagin de recórrer contra la sentència. La qüestió és si servirà de res amagar les llàgrimes.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb