S’ha mort la pintora i gravadora Roser Bru, exiliada a Xile d’ençà del 1939

La pintora i gravadora Roser Bru s’ha mort avui a Santiago de Xile a noranta-vuit anys. Nascuda a Barcelona el 1923, va arribar a Xile el 1939, a setze anys, després d’un primer exili al costat de la seva família a París.

El seu pare, el diputat d’ERC Lluís Bru i Jardí, va formar part del grup d’intel·lectuals que es va exiliar a Xile amb el vaixell Winnipeg el 1939, impulsat pel poeta Pablo Neruda arran de la guerra del 1936-1939. Aquest grup va influir significativament en la cultura i l’art del país.

L’any passat Roser Bru va rebre la Creu de Sant Jordi, però, a causa de la covid, la recollí Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, a petició de la pintora mateix, que havia donat suport a aquesta fundació.

“Pensar en Roser Bru és pensar en una lluitadora de la llibertat a través de l’art. En les seves obres hi ha plasmades les seves experiències més profundes. Els exilis a Europa, la guerra civil, el viatge en el Winnipeg a Xile. Són moltes vivències que van deixar una petjada profunda en ella”, ha dit Consuelo Valdés, ministra de les Cultures, les Arts i el Patrimoni de Xile.

Bru es va haver d’exiliar dues vegades: el 1924, quan tenia un any, la família hagué d’anar a París a causa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Quatre anys més tard van tornar a Barcelona, on va estudiar a l’Escola Montessori i a l’Institut-Escola de la Generalitat.

La guerra de 1936-1939 els va obligar a tornar a emprendre el camí de l’exili (definitiu) cap a Xile. El mateix any de l’arribada amb el Winnipeg Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 va entrar en el Grup d’Estudiants Plàstics al costat d’artistes com un altre català, José Balmes (més tard, degà de l’Escola de Belles Arts), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.

A mitjan segle passat, ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica: en una primera etapa (1960-1973), associada a l’informalisme abstracte; i més tard (1973-1988), a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials que tingué Xile. Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en “atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, una demostració efectiva de la seva vigència”.