10.07.2026 - 14:42
|
Actualització: 10.07.2026 - 17:36
L’urbanista, geògraf, professor i polític Jordi Borja i Sebastià s’ha mort avui a Barcelona a vuitanta-cinc anys. Militant antifranquista, fundador de Bandera Roja i dirigent històric del PSUC, va ser diputat al Parlament de Catalunya durant la primera legislatura i tinent de batlle de Barcelona entre el 1983 i el 1995. La seva trajectòria política i acadèmica va estar estretament lligada a la transformació urbana de la capital catalana i a la reflexió sobre l’espai públic, la democràcia local i el dret de ciutat.
Nascut a Barcelona el 18 de juny de 1941, va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i ben aviat es vinculà a l’antifranquisme. Milità al PSUC d’ençà del començament dels anys seixanta i es va haver d’exiliar a París entre el 1961 i el 1968. Durant aquells anys estudià sociologia, geografia humana i urbanisme a la Universitat de París i va viure de prop l’ambient polític i cultural que va desembocar en el Maig del 1968.
De tornada a Barcelona, va ser un dels fundadors de Bandera Roja, organització comunista nascuda el 1968 en l’entorn universitari i que acabaria esdevenint un dels principals planters de quadres polítics, acadèmics i culturals de la transició. En formaren part o hi col·laboraren figures com Jordi Solé Tura, Manuel Castells, Josep Ramoneda, Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Ferran Mascarell i Alfons Comín.
Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’
Borja explicava que Bandera Roja havia nascut més de la “música” del Maig del 1968 que no pas d’una doctrina tancada. L’organització combinava l’agitació universitària amb la feina als barris, el moviment obrer i les mobilitzacions llampec contra la dictadura. Ell mateix fou perseguit, detingut i empresonat durant el franquisme. En una entrevista amb VilaWeb, recordava que havia arribat a viure sota ordre de crida i cerca mentre treballava de tècnic a l’Ajuntament de Barcelona i feia classes a la universitat. Bandera Roja es va acabar integrant majoritàriament al PSUC quan la fi del franquisme semblava imminent i els seus dirigents consideraren que calia intervenir en el nou escenari polític per mitjà d’una organització amb més capacitat. Borja va ser membre del comitè central del PSUC i del PCE i responsable de política municipal i moviment popular del partit entre el 1974 i el 1981.
A les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980, les primeres després de la dictadura, va ser elegit diputat per Barcelona en la candidatura del PSUC. Va ocupar l’escó fins el 1984. Uns anys abans d’acabar aquella legislatura, havia començat l’etapa a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser tinent de batlle entre el 1983 i el 1995.
La seva marca principal en la política municipal va ser la descentralització de Barcelona i l’organització de la ciutat en districtes. També va tenir un paper destacat en l’elaboració de la Carta Municipal de Barcelona i va ser vice-president executiu de l’Àrea Metropolitana entre el 1987 i el 1991. Aquella feina el va convertir en una de les figures més influents en la definició institucional i territorial de la Barcelona sorgida de la transició.
Borja sempre va defensar una concepció política de l’urbanisme. Entenia l’espai públic com un àmbit de ciutadania, conflicte i igualtat, i s’allunyava d’una visió de la ciutat reduïda a l’arquitectura o a la gestió tècnica. La seva obra abordà qüestions com la participació ciutadana, la descentralització, les desigualtats urbanes, la globalització de les ciutats i els drets col·lectius. Va desenvolupar una extensa carrera acadèmica a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Oberta de Catalunya. També va impartir docència en universitats de París, Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires, i treballà com a assessor de plans estratègics i projectes urbans a Rio de Janeiro, Bogotà i Medellín.
També va explicar la seva intenció de participar en el referèndum del Primer d’Octubre i votar a favor de la independència i criticava, en una entrevista a VilaWeb, aquells que asseguraven que no hi havia prou garanties: “Les batalles perdudes són aquelles que no es fan. Les esquerres han perdut moltes més batalles que no pas n’han guanyades. Moltíssimes més. Però les batalles que semblen que tenen perdudes, si les jugues, al final s’han fet possibles”.
Entre les seves obres més destacades hi ha Descentralización y participación ciudadana (1987); Local y global: la gestión de las ciudades en la era de la información (1997), escrit amb Manuel Castells; L’espai públic: ciutat i ciutadania (2001), amb Zaida Muxí; La ciudad conquistada (2003); Urbanisme de Barcelona: llums i ombres (2010), i Cartes de lluny i de prop (2013). També va publicar el 2018 Bandera Roja. Del maig del 68 a l’inici de la transició, on reconstruïa la història d’aquella organització antifranquista.
Entre el 2011 i el 2016 va presidir l’Observatori DESC, entitat dedicada a la defensa dels drets econòmics, socials i culturals. Continuà intervenint activament en el debat públic sobre l’habitatge, la democràcia urbana, els moviments socials i el futur de Barcelona. L’any 2025, l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Or al Mèrit Cívic per la trajectòria en l’urbanisme, el pensament crític i el compromís polític i ciutadà amb la ciutat.
