S’ha mort a cent anys Jordi Vila-Abadal, psiquiatre, escriptor i referent del catalanisme cívic

S’ha mort a cent anys Jordi Vila-Abadal i Vilaplana, psiquiatre, escriptor i activista social amb una llarga trajectòria de compromís amb Catalunya, els Països Catalans i la justícia social. Nascut a Barcelona el 8 d’abril de 1926, també havia estat monjo de Montserrat i de Sant Miquel de Cuixà i va dedicar bona part de la vida professional a l’atenció de drogodependents.

Segons que ha comunicat la família, Vila-Abadal havia decidit de donar el cos a la ciència i no és previst que se’n faci cap acte públic de comiat. Provinent d’una família cristiana, progressista i catalanista, va combinar ben aviat l’interès per la medicina amb la vocació religiosa. Va viure al monestir de Montserrat i posteriorment a Sant Miquel de Cuixà, fins que va decidir de secularitzar-se. Anys més tard explicà que havia deixat la vida religiosa perquè considerava que l’Església era “irreformable”.

La seva trajectòria professional va quedar especialment marcada per la feina amb drogodependents. El 1979 va fundar un centre pioner dedicat a les toxicomanies no alcohòliques i més tard va impulsar iniciatives d’acolliment i atenció terapèutica. Entenia aquesta feina no tan sols en l’àmbit mèdic, sinó també amb una perspectiva social, centrada en la comprensió de les causes de l’addicció i en la recuperació de referents vitals. Vila-Abadal vinculava sovint les drogodependències a les desigualtats socials.

Del CIEMEN a la Plataforma pel Dret de Decidir

La seva activitat cívica va anar molt més enllà de la professió. Va ser president del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), entre el 1998 i el 1999. L’any 2000 va impulsar una xarxa d’entitats cíviques i culturals dels Països Catalans. El 2006 va ser, a més, cofundador i president de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), una de les organitzacions que van tenir un paper destacat en la mobilització sobiranista anterior al procés independentista.

Vila-Abadal també va mantenir una extensa activitat com a escriptor i assagista. Entre les seves obres hi ha Per què es droguen els joves? (1988) i La joventut, entre l’encant i el desencant (1993), a més de treballs biogràfics i llibres de reflexió.

Va publicar igualment la trilogia formada per Cartes al cel (2004), Noves cartes al cel (2006) i Cartes que no lliguen (2009). El 2022, quan tenia noranta-sis anys, encara va publicar De l’ésser humà i la natura. Reflexions d’un agnòstic, una obra en què recollia bona part del seu pensament sobre la condició humana i la societat. Era soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va mantenir fins als darrers anys l’interès per la cultura, la política i els debats socials.