El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les festes de moros i cristians de Bocairent, a la Vall d’Albaida, són les primeres de la temporada. Inclouen tradicions pròpies, tenen un caràcter religiós i social fort i es fan en un entorn que no deixa indiferent ningú: als peus de la serra de Mariola i en un poble conegut pel fet de tenir coves excavades a la pedra, entre més raons.

Durant sis dies seguits, nou bandes de música i centenars de persones inunden la plaça de l’Ajuntament, l’església i l’ermita del Sant Crist. Donen vida als carrers llargs i torts del centre, i als del nucli medieval, estret i costerut, d’estructures d’origen islàmic. Però abans s’hi fa un seguit d’actes que comencen la segona setmana de gener, com ara el concert de música festera, la publicació que anuncia les festes i l’acapte.

Fotografia: Esteve Castelló.

Els actes més característics 

El model festiu segueix el patró estandarditzat. Inclou l’entrada, ambaixada, processó, dianes, àpats i més. Però té actes particulars: del primer, conegut com la nit de les caixes, fins a l’últim, el dia reservat per a descansar i recollir, anomenat l’aixavegó.

Les festes comencen amb un ventament de campanes, l’oració de l’Àngelus i una cercavila en què els veïns fan ritme amb caixes i porten fanals de llum i la manta bocairentina. Celebren l’efemèride d’ençà del 6 de novembre del 1632, dia en què van proclamar patró sant Blai perquè, sota la seua advocació, la població va sanar d’una epidèmia de diftèria.

Fotografia: Pau Benavent.

L’endemà de matí, s’hi fa un dels actes més esperats: el cant de l”Himne a Bocairent’, interpretat per una de les bandes locals. A la vesprada hi ha l’entrada en record de les mainades aragoneses de Jaume I, que, amb el comandament del cavaller d’Oriz, van entrar al poble moro de Bekirent, l’any 1245.

El dia del patró, Sant Blai, és el més fervorós. A la plaça, s’hi viu un dels moments més espectaculars: hom espera l’arribada del Guió, la relíquia portada per la filà de Moros Marins, i la imatge de sant Blai que baixa amb banda i rep el confeti que llança la gent. En arribant, s’apaguen els llums, es dispara un castell de focs artificials, es criden víctors al sant i es reprèn la processó fins a arribar a l’església, on la multitud canta l”Himne a sant Blai’. 

Fotografia: Esteve Castelló.

El dia de les ambaixades recrea els diàlegs i les batalles entre els dos bàndols per conquerir el castell. És el dia en què la Mahoma, una de les poques del País Valencià, pren protagonisme. I també s’hi destaca l’oració que resen els Marrocs pels difunts i la baixada en ziga-zaga fins al castell, quan fan l’anomenada ‘serpeta’, que crea un efecte visual molt esperat.

La ‘serpeta’ dels Marrocs (fotografia: Esteve Castelló).

El Dia del Sant Crist hom puja a l’ermita situada al punt més alt del turó que hi ha enfront del nucli antic. Allí dalt, l’ambaixador moro es trau les vestimentes i fa pública la seua fe a Crist. Després, en unes dependències que hi ha a la vora de l’ermita, tothom fa un bon esmorzar, amb ous caiguts, carn a la brasa i embotida, amenitzat per la banda de torn. A la vesprada, el poble canta el ‘Te Deum d’Acció de Gràcies’ a l’església. I, finalment, aquella mateixa nit hi ha una cordà espectacular i molt coneguda entre els afeccionats. 

Fotografia: Esteve Castelló.

La banda sonora de Bocairent

Tots els actes van acompanyats de música de banda, amb la participació esporàdica de dolçaina i tabal. Hi sonen marxes mores, marxes cristianes, marxes de processó i música comercial arranjada per a banda, a les nits, a les retretes i en ocasions imprevistes.

Juan Enrique Alberola és el cap de banda de la Societat Musical la Lira de Quatretonda, el director de l’oficina de Correus de Bocairent i un dels músics que coneixen més bé les festes de moros i cristians d’arreu del país. Alberola, explica: ‘Ací agrada barrejar repertori clàssic i nou, però és un poble conservador, musicalment parlant. Per exemple, aquest any, la banda tenim un Brisas Otoñales, que és un senyor pasdoble que el meu pare ja tocava de menut, fa seixanta anys. Però també pot passar que hi haja una esquadra especial de gent jove, que busca la música de compositors més joves.’

Una altra característica és la sonoritat de les bandes, afavorida per l’acústica del nucli antic. Alberola, que coneix el mapa de carrers a la perfecció, explica: ‘La veritat és que ací juguen amb avantatge, perquè fan la festa en carrers estrets i al nucli antic: amb menys músics en trauen més rendiment. La sonoritat d’una banda de música rendeix molt més.’

Juan Enrique Alberola.

Una festa del poble, feta pels festers

Tota aquesta manera de fer la festa amb personalitat pròpia és assimilada i tractada amb cura pels més de 2.300 festers que se n’encarreguen, que són la meitat de la població. Segons Alberola, la gent s’implica molt a fer els seus actes com més va més tradicionals.

Pascual Sánchez, que és fester de la filà Mosqueters des de l’any 72, quan tenia quatre anys, diu: ‘Ser fester a Bocairent és continuar unes tradicions dels nostres pares i dels nostres avis i, sobretot, passar-ho bé dins la comparsa, amb els amics, amb les persones majors, amb els jóvens, perquè passem per totes les etapes i això és la festa.’

Al darrere de la festa, doncs, hi ha tot un entramat associatiu de les filaes i un sentiment de pertinença conreat amb hores de treball i convivència. Hom fa feina, com també la trentena de persones que aixopluga l’Associació Festes Moros i Cristians Sant Blai, l’entitat organitzadora que aplega la junta de festes amb la presidència, vocals, representants de l’ajuntament i de l’església, les filaes i també les comissions de cultura i afers religiosos, de festes, de programa, l’assessoria artística, el cronista, el responsable de protocol, el de l’arxiu, i el del museu i castell.

Hi treballen tot l’any i, durant els dies principals, vetllen perquè tot isca com havien planificat. El president, Ximo Carbonell, que ha estat vinculat a la festa com a músic, fester i membre de la junta, explica que tothom és voluntari: ‘T’hi impliques per col·laborar en una cosa social i festiva que compartim tots els bocairentins. No ho fas per una idea clara. I crec que la satisfacció més gran que ens enduem quan acabem és d’haver conviscut un grup de persones amb molt bona harmonia i que ens n’anem amb una amistat forta.’

L’exemple més evident d’aquesta implicació és el de Vicente Vañó ‘Borja’, tota una institució local que fa setanta-cinc anys que és fester i que és sergent major d’ençà de l’any 1975. Enguany es jubila d’aquest càrrec representatiu. Vañó explica: ‘Per a mi, este càrrec representa servir tots els amics i tot el poble. La idea és aguantar més anys però la dona té raó, diu que val més que ho deixem per voluntat que no que ens manen que ho deixem. Em dol deixar el càrrec perquè a mi em serveix de distracció, i a ells els faig un favor perquè quan els fa falta una cosa i no saben on és, vénen a parar a mi.’

Vicente Vañó ‘Borja’ (fotografia: Associació Sant Blai de Bocairent).

Una festa amb història

Els moros i cristians de Bocairent tenen l’origen en la festa de la soldadesca, quan el rei Felip V alça la prohibició de l’ús de la pólvora a les festes de l’any 1707. Se sap que el 1741 anava a càrrec de la Companyia de Soldats de la Vila, amb arcabussers, piquers i mosqueters. I que aquestes milícies es van convertir en companyies de festers o filaes, al segle XIX. De fet, hi ha constància de set comparses, ja l’any 1863.

Segons l’investigador i sociòleg Albert Alcaraz, és aleshores quan es transforma i agafa els trets del model festiu modern que caracteritza poblacions com Cocentaina, Muro d’Alcoi, Biar, Ibi i més, i que arranca a Alcoi el 1839: la distribució del col·lectiu fester en filaes i la introducció de l’entrada que, amb el pas del temps, es consolida com a acte principal.

Avui hi ha nou filaes i totes menys una van ser fundades la segona meitat del segle XIX. El bàndol cristià n’inclou cinc: Granaders, del 1860, Estudiants, del 1863, Contrabandistes, del 1864, Terç de Suavos, del 1867, i Espanyoletos, de l’any 1903. I el bàndol moro n’inclou quatre: Moros Vells, del 1852, Mosqueters, del 1859, Marrocs, del 1868 i Moros Marins, del 1869.

Filà Mosqueters baixant de l’ermita del Sant Crist (fotografia: Esteve Castelló).

Ara, la festa ha tingut alts i baixos, seguint l’evolució de la societat. Com ara el boom econòmic dels anys vuitanta, que va afavorir l’augment de festers. Vicente Vañó explica: ‘Quan vaig començar, la festa era molt distinta. Tot ha canviat des de l’any huitanta. Ha millorat, ha augmentat l’ambient perquè als anys setanta o huitanta va ser el boom, en què tots teníem faena i econòmicament anàvem bé, es guanyaven diners i crèiem que tots els que treballàvem ja érem rics. I tots volíem fer festa.’

Sobre això, Pascual Sánchez explica que ser fester sempre és un sacrifici econòmic: ‘Es fa perquè un vol. Passa que ser-ho implica pagar les despeses de la festa i, segurament, has de privar-te de quatre coses per a, després, ser fester i gaudir-ne. Però és un sacrifici ben recompensat.’

La dona en la festa

Segons l’organització, la presència de la dona s’hi ha normalitzat a tots els nivells; pot accedir a tots els càrrecs. L’any passat la junta de festes va alçar la prohibició de formar esquadres mixtes i avui cada filà té potestat per a decidir quina esquadra vol formar. Amb tot, les dones i els homes continuen desfilant separats durant l’entrada.

Vicente Vañó recorda que les dones van entrar a la festa a partir dels anys setanta, i hi afegeix: ‘Ara el 50% són dones. Hem millorat. A més, les dones són més formals que els homes. Els dius una cosa i te l’atenen, i la dius a un fester qualsevol i t’envia vés a saber on.’

Blanca Belda, secretària de l’associació i administrativa de l’ajuntament, comenta que no es diferencia entre homes i dones, ni a les festes, ni a la junta, però que moltes dones mantenen una càrrega de treball familiar que dificulta la implicació total: ‘Quan les dones acaben de treballar no tenen temps d’ocupar-se d’un càrrec fort perquè, involuntàriament, les dones encara pensem més en els xiquets, en la casa, etc. Jo ho veig ací a la junta: les dones que tenen fills vénen ací amb ells, moltes voltes, i els homes, en general, no els porten.’

Fotografia: Esteve Castelló.

Bellesa entre muntanyes 

Malgrat la neu o el fred que fa durant les festes, que fins i tot congela els instruments musicals, paga la pena de visitar Bocairent perquè és una vila encisadora, que amaga placetes i carrers amb molt d’encant, i perquè té un cicle festiu molt complet. És un indret ple de curiositats, com ara una plaça de bous excavada a la roca, de l’any 1843, coves convertides en bars i el pla de la Camorra, que fou escenari bèl·lic i que encara rep la visita de carlistes.

L’entorn escarpat ofereix vistes espectaculars i curiositats com les covetes dels Moros, unes construccions artificials penjades a meitat del penya-segat del barranc de la Fos, a tres-cents metres del centre. A més, Bocairent té el parc natural de la Serra de Mariola al costat i llueix amb orgull la fama de fer un dels millors herbers de les comarques centrals, la beguda alcohòlica elaborada amb una combinació d’herbes autòctones, que no tothom coneix.

Malgrat que és encerclat per muntanyes, Bocairent és una de les viles més atractives del País Valencià. Això sí, alguna foto antiga i la saviesa popular pregonen que ‘A Bocairent els rucs trauen el cap per la finestra’, una parèmia que era certa i que, lluny del que sembla, hom la pot comprendre si se situa al bell mig de la plaça principal i camina pels carrers que l’envolten.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.