21.06.2026 - 21:40
Joan Fuster va morir un diumenge –com ahir, exactament. Un diumenge 21 de juny, aquell dia de la setmana que ell havia retratat tantes vegades com el més provincià de tots, el de la migdiada impossible d’evitar i el tedi esperant el pas de les hores. Ho vaig recordar ahir, perquè la casualitat va fer que jo fóra al mateix lloc on aquell altre diumenge em vaig assabentar que havia faltat. No sé si a ell li hauria agradat la ironia, però no deixa de tenir gràcia que un home que va dedicar la vida sencera a combatre l’ensopiment del país se n’anàs precisament un diumenge, mentre mig país feia migdiada. Ahir ja va fer trenta-quatre anys d’aquest adeu i encara convé recordar-lo.
Allò que fa gran Joan Fuster no és que tingués tanta raó sobre el país, sinó com hi va arribar. El mètode. I el mètode, a diferència de les conclusions –que sempre són provisionals–, no envelleix. Es pot tindre raó de moltes maneres, fins i tot per peresa o per moda; ell en tenia per haver pensat, una a una, totes les objeccions abans que ningú no les hi posàs. Reclamar-lo com a exemple, doncs, tants anys després de la seua desaparició, vol dir reivindicar i enaltir una manera de raonar.
Fuster era, primer de tot, un assagista, en la gran línia europea de Montaigne i els moralistes francesos, de Voltaire i els enciclopedistes, de Gide i del seu estimat Camus. I va fer entrar tot això en el català amb una naturalitat inexplicable. L’assaig, per a ell, no era un gènere menor, sinó la manera més honesta de pensar en públic, perquè l’assaig –l’anàlisi sense límits– exhibeix el dubte en compte d’amagar-lo. El seu famós escepticisme, tantes voltes recordat, no tenia res de nihilisme: era simplement un gran exercici d’higiene mental. Començava sempre desconfiant de les seues certeses, que és l’única desconfiança que educa de veritat. I d’ací naixia la ironia, que en ell no era cap acudit, sinó una forma de seriositat. I l’aforisme, que esmolava com un ganivet.
Tanmateix, és important de comprovar que a Joan Fuster el dubte no el tornava tebi –i, segurament, aquesta és la lliçó que més ens caldria entendre avui. Ell va escriure contra corrent, a Sueca, sense càtedra durant quasi tota la vida, i va pagar molt car el fet de no callar: les bombes que li van posar a casa no eren precisament una crítica literària descontenta, sinó un intent real de matar-lo. No rebaixà mai ni una coma per fer-se simpàtic amb ningú -encara menys amb els seus. Preferia tenir raó a tenir aplaudiments. I en un temps en què l’intel·lectual sol ser un home que diu allò que la seua tribu vol sentir, Fuster ens recordà insistentment que la faena és la contrària: dir a la teua gent allò que no vol sentir, però dir-ho ben dit, perquè ho entenguen. Constructivament.
Per si no n’hi hagués prou, la millor part és –jo sempre ho he pensat així– la seua manera d’estar al món. Fuster pensava el País Valencià i els Països Catalans a partir de la condició d’europeu total, amb la mirada més global imaginable. Llegia i traduïa en francès i en italià, es mesurava sempre amb els grans de qualsevol època i no es conformava amb el consol provincià de comparar-se solament amb el veí del carrer del costat. Estava convençut –com n’hauríem d’estar nosaltres– que una cultura menuda tan sols pot sobreviure si se sap obrir, i que el provincianisme, eixa barreja de por i de peresa, és sempre una forma anticipada de derrota. Fuster es prenia seriosament la cultura pròpia, la catalana, precisament perquè la mirava amb ulls planetaris.
I era nacionalista, és clar que ho era. El gran iniciador de l’independentisme contemporani. Però ho era únicament en allò que li resultava imprescindible, sempre fixant el límit adequat i no travessant-lo. En la mesura que l’obligaven a ser-ho, deia. I això perquè no era aquest nacionalisme espasmòdic i visceral que sembla haver-se posat de moda. Contràriament, era un nacionalisme de la raó, civil i cultural, sense folclore ni essències, sempre alt en les intencions. Quan va escriure allò que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, no llançava una consigna identitària: rematava un raonament. Nosaltres, els valencians no era un manifest d’orgull –allò de la “millor terreta del món”–, sinó una invitació incòmoda a tots els catalans a mirar-se a l’espill sense afalacs, amb duresa i tot, però confiats en allò que som i hem estat de fa segles. Per això aquell llibre encara molesta avui. I per això encara ens serveix de tant i servirà a les noves generacions durant decennis i decennis.
Ahir tornava a ser diumenge, amb el mateix guarisme que aquell 1992. I el país tornava a fer migdiada, ara amb el mòbil a la mà i la internet oberta. No vaig poder evitar de pensar que el maleït algorisme premia el soroll, recompensa qui crida i castiga qui pensa a poc a poc: ben bé als antípodes d’allò que Fuster representava. I em va semblar que havia d’escriure que és per aquesta raó que ens convé tant tornar a ell. No pas per devoció, sinó per interès. Per seguir l’exemple d’un home que va demostrar que es pot ser d’un poble menut i ser gran. Que pensar és una necessitat imperiosa. Que viure ha de ser escriure. I que escriure pot ser la manera més eficaç i valenta de lluitar.
PS1. Estem molt emocionats per la reacció que la comunitat de lectors de VilaWeb ha tingut a la crida per a ajudar econòmicament el diari. En menys d’una setmana hem aconseguit l’objectiu proposat, però és que, a més, la xifra no cessa de créixer quan ja fa dos dies que hem deixat enrere la quantitat mínima que demanàvem. El gest, aquest desbordament, l’entenem com una demostració d’estima que ens commou i ens dóna molta força per a fer créixer encara més el projecte. Gràcies.
