A partir de la foto de perfil de Quim Monzó a Twitter

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La nit del 5 de juny aquest diari va publicar el capítol novè de la sèrie ‘Essencials’, que vaig dedicar a Quim Monzó en adonar-me que havia deixat d’escriure a La Vanguardia. Ara hi torno i ho faré la setmana que ve, perquè des de llavors, a poquet a poquet, sobretot la setmana passada, he llegit algunes piulades sobre Monzó que m’han deixat estupefacta. L’escriptor ha trencat el silenci, a Twitter: sense escarafalls, amb menor intensitat que no acostumava: doncs molt bé. Ací parlaré no del silenci seu ni dels altres que potser n’haurien pogut parlar sinó, ben al contrari, de les paraules que li han dedicat alguns membres de la tribu literària nostrada, escriptors que acusen o donen consells a QM o que fan avaluacions sobre la seva obra i la seva persona a voltes com si ja fos mort, sigui dit de passada.

Espero que se n’estigui fument. Al capdavall no li ha de venir de nou. Veig  la cosa com a un homenatge més que sense adonar-se’n alguns literats li fan, perquè l’afer recorda de manera irremissible l’esplèndida paràbola i al·legoria que és la seva novel·la menys examinada per la crítica com a mirall de la societat catalana, Davant del rei de Suècia (dins d’El millor dels mons, Quaderns Crema, 2001), aquella història que explica que per ser acceptat pels veïns el poeta ha d’acceptar la mutilació de la seva talla.

Si el protagonista feia en començar 1,81 cm n’acabarà fent 1,47: 34 cm menys. Ho diu la primera ratlla: “En aquella època, Amargós és trenta-quatre centímetres més alt que no pas ara.” Pel que en sé, no se n’ha parlat, d’això, aquí, com si fos una simple boutade monzoniana. Doncs no, és una història greu sobre com sobreviu un autor de categoria la mediocritat. Davant del rei de Suècia perquè el poeta Amargós –reflex irònic del mateix Monzó: la Vanessa llegeix El millor dels mons, se’n descriu la coberta, un llibre que per a Amargós és de ‘narracions poètiques’– ha estat nominat repetides vegades al Nobel i ho espera cada any. Quan accepti la mutilació no sols serà un més entre els veïns, feliçment casat amb la Vanessa i amb una criatura, sinó que fins i tot li donaran el Nobel! Com que això no pot ser (encara) en el cas català, diguem que a Monzó, tot i l’enveja i no sé quants efluvis més que ha despertat des del seu triomf fenomenal entre la crítica i el públic –que ha fet créixer de manera espaterrant, al nivell d’un Pedrolo en el seu moment i de la imparable Rodoreda de postguerra–, sí que li ha arribat el Nobel català, el Premi d’Honor, fa dos anys. Quan per als col·legues que ara el posen a la picota QM s’havia deixat escurçar la talla?

La cosa ha anat així. El meu article no va tenir gaire ressò, potser perquè no estava il·lustrat amb una foto de QM i perquè no volia fer bugada, volia destacar el seu silenci i alhora respectar-lo. Tina Vallès el va piular i repiular al cap d’uns dies, preguntant-se si potser no hauríem de parlar-ne més. També el van piular de primera hora Marta Nadal, Manolo Gil i Bel Zaballa. Poc cas també. Al cap d’uns dies més, el 18 de juny, Joan Safont ho reprèn i hi enllaça l’article de VilaWeb. Si servidora se centrava en l’obra literària, Safont ho fa en el Monzó columnista. Quatre dies després, el 22 de juny, Miquel Bonet hi fica cullerada. Al primer li semblo ‘perspicaç’, al segon ‘li costa entendre que un dels millors escriptors catalans en actiu deixi d’escriure i hagi de ser Mercè Ibarz, tres setmanes després en un article a VilaWeb, qui ens ho faci veure’. A banda que no ho vaig publicar pas tres setmanes després del 23 de maig (última columna de Monzó), a mi em costa entendre per què al senyor B li costa entendre que sigui la meva persona qui ho reveli… M’ho explicarà algun dia, B, a més de comptar bé els dies? Als dos articles –no se n’ha publicat cap més sobre el silenci de Monzó que sàpiga mentre escric aquestes ratlles– els preocupa el paper del columnisme i la seva influència o no, si serveix de res escriure als diaris (tan mal pagats, a més). Els preocupa la columna. L’important és la columna.

Quan l’articulista tarragoní penja el seu escrit a Twitter comença la troca. El 23 de juny. Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics i redactor de la Bernat Metge, novel·lista, piula: ‘Per mi, que el Monzó deixi de fer la columna és per fer una gran festa. És evident que la columna l’havia destruït com a autor.’ Màrius Serra reacciona enviant una piulada a QM, que havia tornat a Twitter feia uns dies: ‘Mira, @QuimMonzo. La columna entesa com a arma de destrucció autoral, quina gran aportació ontològica.’ Monzó respon: ‘Kalàixnikov va ser l’inventor de la columna!’

Un altre piulador,  Pere Antoni Pons, crític i escriptor, fa aquesta avaluació aquell mateix dia: ‘Jo pens q si en Monzó ja no escriu narrativa no és pq la columna periodística li xuclàs totes les energies sinó pq va veure que la via minimalista, asèptica, cada cop més depurada, ja no el podia dur enlloc més d’on havia arribat. A veure si ara (re)neix un Monzó més barroc’, aconsella.

Hi ha hagut consideració en la Vallès, Marta Rojals (19 de juny: ‘Els lectors us enyorem, com és de llei, però: què se sent, no fent columna? Hi ha la pau, a l’altre cantó?’ Resposta immediata de Monzó: ‘No hi ha pau. Hi ha desconcert’) i Enric Gomà (23 de juny: ‘Potser en vivia, senyor Garrigasait. Aquell moment fatídic en què s’han de pagar les factures i els mossos d’esquadra t’esbotzen la porta per desnonar-te. Però estic amb vostè que el disposar de temps el pot animar a emprendre altres escrits. Que Déu hi faci més que nosaltres’). Garrigasait fa aquell mateix dia una altra piulada, compensatòria?, que no té comentaris: ‘Impressiona que els llibres d’en Monzó siguin tan importants per a tanta gent tan diferent. És una cosa que m’omple d’alegria.’

Aquella mateixa revetlla de Sant Joan, Abel Cutillas, també escriptor, piula: ‘jo no dic res del monzó, és el sistema de recepció i prestigis el q falla. a més el monzó ja és igual, el prob ara és reprduir l’esquema i la direcció, poblema per qui ho faci i per al conjunt de la lite del país, crec.’ No l’acabo de copsar del tot, retinc això que ‘el monzó ja és igual’. N’hi ha més, de piulades voltorianes, ho deixo aquí. Era la nit de foc de Sant Joan, no s’hi podien fer fogueres als carrers, la covid mana, però calia calar foc: a QM.

Aquest text m’està sortint llarg, ho sé. Però encara hi vull reportar un escrit formidable sobre la primera novel·la de Monzó –que no ha deixat reeditar mai– guanyadora del Prudenci Bertrana el 1976, quan tenia 24 anys. Rescato la crítica que en va fer Joan Triadú a l’Avui (6 de febrer de 1977, p. 23, suplement Lletres) i em demano el preu que paga un autor de l’altura de Monzó quan desapareix una capacitat crítica així. És el final de l’escrit de Triadú, que fa:

“Amb rigorosa habilitat Quim Monzó se serveix de l’ambigüitat en tot moment. No hi ha recurs més convincent que aquest, avui, en la novel·la. Més aviat centrífuga, com a bona primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres exigeix que ens prenguem seriosament la seva ambigüitat; així els episodis de la guàrdia civil i de l’atracament, si no fos aquesta distància, forma d’ambigüitat, contrastarien massa pel seu caràcter d’acció decisiva, basada en categories establertes –amb el pla general de la novel·la, basat en una successió indeterminada i tothora repetible d’accions ambigües en les quals les preguntes més totals i més decisives constitueixen tot un sistema de respostes. Els monòlegs i les reflexions del narrador i en alguns moments, els d’alguns altres personatges, així com un teixit de citacions manllevades a textos més o menys il·lustres o ‘clàssics’ del món de la cançó i del cinema, lliguen densament una novel·la que fuig per tots costats, sol·licitada per una multitud àvida, opressiva, d’objectes, d’informacions, de petites agressions, de relacions personals instal·lades en la inestabilitat, de particulars liquidacions violentes de qualsevol sofriment a l’antiga, de nombroses provatures de viure altrament, de frases, de drames i de somnis. Però el novel·lista aconsegueix, gairebé sempre, de mantenir-nos ‘a l’interior’ d’aquesta gran i bellugadíssima esfera i mitjà natural de tota una joventut, per a la qual enduts pel vent els darrers ídols i despenjades de la paret les darreres idees vàlides no resta sinó dempeus, potser, la música pròpia i el poblament d’espais que ella promet, sense demanar altra cosa que una dedicació i un treball que sempre puguin ésser sentits com un alliberament (amb la condició que tothom ho vegi com un extrem lliurament). Així contemplem –llegim– un darrer tombant i tota una altra actitud d’una joventut (o bé ja és ‘una altra’ joventut?) mitjançant una novel·la que és en tot i per tot el resultat conscient d’un treball de creació literària. En aquest sentit, Quim Monzó desplega totes les tècniques amb naturalitat, amb humor i amb tendresa, i és positiu que tot s’ho plantegi de cara, sense esteticisme ni cap altra evasió. A tot estirar, es pot tractar –L’udol del griso al caire les clavegueres– d’un ‘esqueix del romanticisme’, d’un preguntar si ‘tot plegat són mots’, d’un rastreig de Foix i de Ferrater, de Faulkner i de Miller, sí: i tanmateix val la pena. Perquè com diu la darrera frase del llibre, ‘la majoria no moren perquè ja són morts’.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.