Montxo V. Sempere. (Fotografies: Prats i Camps)

Montxo V. Sempere té quaranta-dos anys i és periodista. Va nàixer a Elx, però els primers quatre anys de vida els va passar a Nova York, aïllat en una habitació del Memorial Sloan Kettering Cancer Center. No tenia defenses. Va ser un dels primers “xiquets bombolla” del món que es va salvar i va sobrepassar amb escreix els tretze anys d’esperança de vida que tenien llavors aquests malalts. Continua fent revisions anuals a Barcelona, i es troba en plena forma. Quan va nàixer hi sentia, però un antibiòtic per a guarir una de les múltiples infeccions que va tenir li va fer perdre el 95% de l’audició. Montxo V. Sempere parla cinc llengües. A les xarxes socials és un activista acèrrim de la defensa del català. Sobretot, a les comarques del sud del país, on denuncia que és fortament invisibilitzat.

Fem l’entrevista a l’estació Joaquim Sorolla de València, on ha fet una parada de camí a Barcelona. Hi va cada dijous per treballar el cap de setmana a l’ajuntament.

Al vostre perfil de Twitter dieu que sou un sord al país dels oïdors. Com us va?
—De petit em van inculcar la idea que havia de passar tan desapercebut com fos possible. I em vaig passar l’adolescència i una part de la vida universitària intentant semblar que era oïdor. Com més oïdor millor. Ens diuen que els sords ens hem d’adaptar a la vida dels oïdors. Tot el pes per a superar les barreres cau damunt nostre. Però avui en dia se sap que la inclusió social no funciona així. Hi han de posar de la seua part les persones amb discapacitat i les que no en tenen. I he arribat a la conclusió que jo no puc ser un oïdor, encara que culturalment sóc molt proper a la cultura oïdora. La meua forma de pensament lingüístic és molt oral, però els meus problemes són els problemes de les persones sordes.

Què vol dir que culturalment sou molt proper als oïdors?
—He arribat a conèixer molt bé com és una persona oïdora. L’he imaginada, l’he estudiada, i per això vaig començar a estudiar periodisme, perquè volia assabentar-me de tot. Jo tenia els oïdors en una mena d’utopia idealitzada. Pensava que els oïdors s’assabentaven de tot, i que jo era sord perquè no m’assabentava de tot.

Els meus pares no van viure mai la meua sordesa com un dol, ho van viure com el preu a pagar perquè el seu fill continuara viu

Sou sord des dels tres anys o quatre. Teniu records de quan éreu oïdor?
—Vaig nàixer a Elx. Ma mare em parlava en castellà i el meu pare em parlava en gallec, però com que vaig nàixer amb aquesta malaltia de la immunodeficiència severa combinada, quan tenia nou mesos em van dur a Nova York, al Memorial Sloan Kettering Cancer Center i allà és on vaig tenir l’adquisició del llenguatge. Com que estava aïllat del tot, com John Travolta a la pel·lícula, en aquella habitació hermètica, només em relacionava amb els metges i les infermeres i algun altre pacient. Així és com vaig començar a parlar en anglès.

Éreu un xiquet bombolla.
—Era l’any 1979 i  la malaltia es considerava incurable. L’esperança de vida màxima era de tretze anys i la mínima de quatre.

A què es dedicaven els pares? Què feien a Nova York?
—Ma mare era allà, en un pis al barri de Queens. Mon pare és mecànic mercant naval. Sap de màquines de vaixells, però treballava del que fos.

Com vàreu accedir a aquest tractament que, des de fora, sembla que és molt car?
—Els Estats Units és un país tan gran com les paradoxes que té. Les malalties poc habituals o que no tenen tractament són considerades objecte d’investigació i hi dediquen fons federals. Al Memorial, trobar un tractament per a mi formava part de la investigació. De fet, al mateix temps que jo, hi havia un altre xiquet, Jeremy Styron, que tenia la mateixa edat que jo, aproximadament. A mi no m’ho van aclarir gaire, però sempre m’han donat a entendre que el primer pas el feien amb mi i després amb ell. [Riu] Ell és americà.

Va ser arran del tractament, que vàreu quedar sord?
—Em van donar un antibiòtic per a guarir-me d’una bronquitis que m’hauria liquidat. I un dels efectes secundaris del medicament era que podia afectar el nervi auditiu. No era segur, però entre la disjuntiva de morir-me o de quedar-me sord, els meus pares van assumir el risc.

Sembla dur.
—Encara que puga semblar el contrari, és un avantatge des del punt de vista psicològic. Els meus pares no han viscut mai la meua sordesa com un dol. Pot sonar una mica cruel, però ho van viure com el preu a pagar perquè el seu fill continuara viu. És com si haguera nascut dues vegades. La primera, oïdor, i la segona, sord.

Porteu audiòfons. Quin tant per cent de sordesa teniu?
—No tinc una sordesa absoluta. Tinc una hipoacúsia aguda amb una pèrdua entre el 90% i el 95% de l’audició. Amb els audiòfons puc arribar a sentir un 20%. Per tant, necessite llegir els llavis i sentir la veu.

Parleu amb molta fluïdesa.
—A vegades això s’estudia com una cosa freda, des de la logopèdia, però per a mi és com un reflex de la vida. És quasi màgic. Hi influeixen molts factors. No els pots controlar tots. El sorgiment del llenguatge és com el floriment de la intel·ligència. Sense llengua no podem respirar la nostra intel·ligència. És cert que per molts recursos i ajuda que hi poses, el fet que un xiquet se senta estimat i un més de la seua família pesa gairebé més que la resta. Ho explica Oliver Sacks en un llibre titular Veig una veu. A mi em sembla romàntic i bonic. Quan vam tornar de Nova York, els meus pares ja estaven avisats que jo seria sord i, abans que això passara, ells ja em van dur a una logopeda. Es tractava d’evitar que tinguera llacunes d’exposició lingüística. La logopeda va decidir que tota la meua exposició lingüística havia de ser en castellà.

I la família va deixar de parlar-vos en gallec i en català?
—Sí. I a més, vaig perdre l’anglès. En aquella època predominava la idea de, pobre xiquet, ja en té prou amb ser sord perquè ara el maregem amb tantes llengües. Es menysvaloraven les capacitats lingüístiques dels xiquets sords. El meu accés lingüístic va ser amb l’escriptura. Vaig aprendre a llegir molt ràpidament. Em compraven tot de còmics, fascicles, enciclopèdies de tota mena, tot el que hi havia als quioscos dels anys vuitanta. Jo mai vaig perdre l’exposició lingüística, però el més normal en els xiquets sords és que passen dos anys o tres sense aquesta exposició, i són els anys clau per al desenvolupament del cervell. Si no s’hi fa res, la finestra cognitiva es tanca i és molt més difícil d’aprendre una llengua.

Quantes llengües parleu?
—Ara em puc comunicar en valencià, en castellà, en anglès, en la llengua de signes que es parla al País Valencià, en la que es parla a Catalunya i també puc entendre el francès.

Per què és important que la població oïdora conega la llengua de signes?
—Totes les persones tenim una gestualitat i una oralitat. Ens expressem amb la combinació de totes dues. En el moment que una persona es queda sorda, les experiències vitals i les emocions i els sentiments deixen d’estar vinculats al so i comencen a vincular-se a la imatge, a la gestualitat, al record de la posició del cos, al moviment de les mans, del ritme. Jo me’n vaig adonar a disset anys, quan escrivia poesia i entenia la rima, però no entenia el matís.

Per què torneu a parlar en català?
—El meu avi era valencianoparlant, del camp d’Elx. Fill d’un represaliat. Tresorer de la UGT que ensenyava a llegir i a escriure els obrers i els fills dels obrers. Va haver d’exiliar-se a Algèria. I a partir d’ací, el meu iaio va amagar la seua condició de valencianoparlant. Va intentar sobreviure en el règim feixista i va fer la substitució lingüística. Quan tenia setze anys i passejàvem pel camp d’Elx em vaig adonar que quan em contava records molt antics, usava el valencià. Jo no li deia res. Però un dia, en una gelateria, vaig demanar el meu gelat en valencià i l’avi em va dir: “Montxo, en castellano, como los hombres de bien, por favor”. Jo em vaig quedar fred. I vaig pensar que darrere d’això hi havia alguna cosa.

La llengua com a vehicle per a descobrir la història familiar.
—Ningú en parlava. El besavi exiliat. El cunyat de l’avi que va fer molta fortuna amb el règim… Vaig descobrir una realitat amagada a la vegada que també s’amagava i s’invisibilitzava la nostra llengua. He de dir que el meu pare sí que intentava dir-me que havia d’aprendre el valencià, però no m’hi forçava i jo, com que tenia tantes barreres, no ho feia, però quan vaig descobrir tot això del meu avi, vaig posar tot l’interès a aprendre’l.

I ara sou activista i bel·ligerant.
—No hi ha cap més alternativa que ser-ho. Alacant és el paradigma de com s’invisibilitza una llengua. Quan era petit, pensava que tot el món parlava castellà, però de gran ja vaig entendre que no. Vaig lligar caps i vaig entendre que alguns cognoms no eren castellans o que no entenia l’àvia d’un company perquè parlava valencià i jo no sabia què era el valencià. A mi m’agrada comparar la invisibilització del valencià a Alacant amb la invisibilització de la llengua de signes. El factor de dominació és diferent, perquè la llengua de signes estructuralment sempre serà minoritària. Es va estendre la idea que parlant la llengua de signes feies més evident la teua discapacitat, però és tot el contrari. La llengua de signes és un salvavides per a un xiquet.

Ara quina és la vostra primera llengua?
—Jo visc en valencià. Ma mare em parla en castellà i mon pare en gallec. Li demane que m’escriga els whatsapps en gallec. Potser ja sóc una mica gran per a aprendre’n, que no és igual fer-ho amb setze anys que amb quaranta-dos. Quan he après la llengua de signes m’he adonat que les persones sordes no són un gueto, com la fama que tenen. És la mateixa idea que quan als valencianoparlants ens deien aldeans i deien que el castellà era la llengua del món. És tot el contrari.

Vull exercir de periodista en valencià a Alacant. Allà la llengua està molt invisibilitzada i hem de posar-hi tots els recursos

Vàreu entrevistar Pilar Lima a les Corts. Que siga la síndica de Podem a les Corts Valencianes ajuda a donar visibilitat a les persones sordes?
—Els valencians no som prou conscients del valor d’inclusió social que té i de respecte a la diversitat lingüística que comporta que Pilar Lima puga exercir el seu rol com a diputada i que puga exercir la seua participació política de manera activa. És un cas excepcional. Difícilment trobarem en parlaments nacionals persones sordes. Hi ha casos comptats. Una diputada del partit nacionalista flamenc, un diputat a Hongria, un a Noruega, un a Suècia i poca cosa més. És del tot atípic. Moltes vegades, el sector de la indústria audioprotètica agafa les persones sordes atípiques i les posa com a exemple de superació, i això és injust, perquè exigeixes a les altres persones que arriben a l’excel·lència per arribar a la igualtat. I la igualtat és un dret, no cal ser excel·lent per a viure en igualtat.

Fa poc que heu acabat la carrera de periodisme. Com us va professionalment?
—Sóc conscient de les meues limitacions. No puc enregistrar amb un magnetòfon, per exemple, m’he de refiar de la memòria i si faig una entrevista, he de dir a la persona que espere un moment, que he d’escriure les notes. Tampoc no puc fer telefonades ni em puc posar auriculars a la ràdio. Però puc fer altres coses. He fet unes pràctiques molt enriquidores i meravelloses a À Punt. Em van deixar fer de tot. Vaig fer televisió, ràdio, xarxes. Va ser fantàstic, perquè van veure molt bé com explotar-me.

Coneixeu altres persones sordes que siguen periodistes?
—Crec que n’hi ha poques que hagen acabat la carrera. Els meus pares no volien que estudiara periodisme, però ho he pogut fer. Si aconseguisc obrir alguna porta per a facilitar la vida a la gent que vinga darrere, ja em sembla bé. No vull estar tot el dia reivindicant, el que vull és treballar.

Ara treballeu a l’Ajuntament de Barcelona.
—Em vaig apuntar al Servei d’Ocupació de Catalunya. És un pla d’ocupació de sis mesos que té a veure amb la participació ciutadana.

Com us veieu en el futur?
—Jo vull exercir de periodista. És evident que ha de ser un periodisme visual, potser escrit, potser multimèdia. Tinc clar l’objectiu. Potser moriré en l’intent. Ara faig un màster de la UOC de periodisme de dades. Quan s’acabe la pandèmia m’hauré de reubicar. Em vull establir a Alacant. Vull fer periodisme en valencià a Alacant. Allà la llengua és molt invisibilitzada i, per tant, hi hem de posar tots els recursos perquè deixe de ser-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.