Montserrat Úbeda: ‘Si tingués llibres en castellà deixaria de vendre’n en català, i no m’interessa’

  • La llibreria Ona, al carrer de Gran Gràcia, és a punt de fer cinc anys dedicada exclusivament a la venda de llibres en català

VilaWeb
Sebastià Bennasar
25.06.2018 - 22:00
Actualització: 26.06.2018 - 18:52

Montserrat Úbeda du pràcticament tota la vida darrere el taulell d’una llibreria. Va començar a treballar molt joveneta a la mítica llibreria Ona de la Gran Via de Barcelona. La caiguda de la distribuïdora Arc de Berà la va afectar directament, però el seu amor pels llibres és quasi tan gran com la seva tenacitat i ella tenia molt clar que Ona havia de reobrir per múltiples motius, però sobretot perquè la situació al país no està normalitzada. De fet, Ona i les Voltes, a Girona, són les dues úniques llibreries especialitzades en llibres en català. Però ara la Montse Úbeda ha trobat un altre motiu per a aixecar les persianes cada dia: contribuir de totes les maneres possibles al retorn a casa dels nostres presos polítics. Ona, al número 217 del carrer Gran de Gràcia, és una llibreria acollidora, singular, un refugi al mig de la barbàrie, una autèntica estructura d’estat. Pens en els anys que vaig viure a Portugal, allà les llibreries tenien el 95% dels llibres en portuguès. I és que, com diu la cançó, l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Per això Ona s’assembla tant al model de llibreria del futur país.

Vàreu obrir la porta la tardor del 2013. Falta molt poc perquè arribi el cinquè aniversari. Com valoreu l’experiència?
—Estic contenta perquè cada any facturo més i guanyo més clients, però som en un entorn difícil i el procés del país aquest darrer any ha estat molt complicat de gestionar. En aquesta llibreria ens hem abocat molt al procés i ara, amb els presos polítics, hi estem completament implicats. En aquests cinc anys han passat moltes coses bones, la gent que no venia ara ve, per la casa han passat infinitat d’autors malgrat que l’espai és petit i que alguns diuen que sóc lluny.

Però si Gràcia és ben bé el nou rovell de l’ou de Barcelona…
—Per a mi, Gràcia és el centre del món i, si mires un mapa de Barcelona, Gràcia és el cor de la ciutat, però no sóc al passeig de Gràcia ni allà on ells diuen que hi ha el centre. Aquesta llibreria està molt ben comunicada i qui no ve és perquè no vol. Passa que l’entorn ha canviat i hi ha una generació de gent que no llegeix, perquè som en un món molt visual i un llibre necessita temps i el món de soroll en què vivim no acompanya.

En aquests cinc anys, les llibreries s’han hagut de transformar en petits centres culturals i organitzar molts actes, oi?
—Sí, malauradament ens hem hagut de reciclar, perquè a mi m’agrada vendre llibres. Al principi, jo estava en contra de fer tants actes, però les presentacions i els vermuts que fem els dissabtes són un gran èxit i agraden molt. El lector en gaudeix molt i també vénen llibres que ens permeten de tenir la porta oberta. El lector té a prop el seu autor, el pot tocar, hi pot parlar i això crea una bona comunicació. Passa que ara no es pot fer res en dilluns, dimecres ni divendres, que són els dies que hi ha mobilitzacions i actes en favor dels presos polítics i la gent no ve a les presentacions. Ara tothom té molts maldecaps.

Algú es queixava que els darrers temps hi ha hagut una allau de llibres sobre el procés i que això distorsionava tant les vendes com les publicacions d’assaig en català. En canvi, són uns llibres que us funcionen molt bé…
—La mena de llibres que nosaltres tenim són un oasi. I si la gent llegeix llibres sobre el procés, és perquè la gent els vol, vol tenir un record a casa, vol saber què ha passat i tenir una visió de conjunt, però no hem deixat de vendre els altres llibres, al contrari. Qui compra el llibre sobre el procés normalment també compra altres llibres. També passa que hi ha gent que descobreix la llibreria perquè entra cercant aquest llibre que no troba a altres llocs i, llavors en compra d’altres. Jo tinc tots aquests llibres perquè ja em direu què venen sobre el procés les llibreries unionistes, que són totes les de Barcelona, encara que no us agradi que ho digui.

En aquests cinc anys, quina és la cosa de la qual estau més contenta?
—En el discurs d’inauguració, vaig dir que creia que s’havia de dinamitzar el sector i això a poc a poc ho anem aconseguint. Aquí no hi ha una dependenta, sinó una persona que ofereix un tracte humà i que si cal fer teràpia de grup la fa –sobretot aquests darrers mesos– i que aconsella sobre els llibres. Això no és fàcil, perquè vol dir que a l’altre costat del taulell hi ha algú que escolta.

Hi ha hagut manca de compromís de les llibreries?
—A mi m’agraden gairebé totes les llibreries de la ciutat, he passat per moltes i cada una té alguna cosa que m’agradaria poder tenir aquí. M’agrada molt el camí que porta Taifa, amb qui tenim una relació molt cordial. Dit això, sí que m’he trobat molt sola, perquè crec que les llibreries s’haurien d’haver posicionat davant el moment històric que viu el país i no ho han fet.

Quina mena de client ve ara a la vostra llibreria?
—A l’altra ubicació, la llibreria Ona era una llibreria de senyors del centre, i aquí vénen les dones d’aquests senyors, a les quals jo no coneixia. També ve molta gent d’entre trenta anys i quaranta, moltes més dones que homes. En canvi, aquí no vénen adolescents, tot i que enguany vaig fer un Sant Jordi groc amb vuit treballadors adolescents, entre els quals hi havia el fill d’en Jordi Sànchez. Són nanos molt preparats que han llegit molt poc, això depèn molt de les famílies. Els llibres no són una nosa que ocupa espai i t’has de treure de sobre. No. S’ha de llegir, s’ha de llegir en paper i conèixer els clàssics i això és una tasca de les famílies, no ho podem delegar tot a les escoles.

Recentment, l’Ajuntament de la Vila de Gràcia us ha reconegut la vostra tasca, i això que diuen que ningú no és profeta a casa seva…
—És el premi al projecte comercial atorgat per l’Ajuntament de la Vila de Gràcia i jo crec que me l’han donat sobretot pel darrer any de feina i per la implicació amb les famílies dels presos polítics i com ens hem significat per aconseguir diners per a ells. M’ha fet molta il·lusió i emoció perquè jo no sóc res al barri, només fa cinc anys que he obert i l’octubre passat em pensava que hauria de tancar. Sempre dic que cada setmana que resistim oberts és un petit miracle que resumeix l’esforç dels darrers anys. Quan vaig obrir amb llibres només en català, hi va haver gent que em va dir que no duraria ni sis mesos.

Què implica tenir els llibres que teniu?
—Jo estic especialitzada en català. No tinc cap llibre en castellà, però no hi tinc res en contra. Oi que els altres no es justifiquen si tenen una llibreria en italià o en anglès, per què ho he de fer jo, que la tinc en la llengua oficial del país? No crec que la baixada de vendes tingui res a veure amb la llengua. Si tingués llibres en castellà, en deixaria de vendre en català, o sigui que no em compensaria, perquè per això ja hi ha el 99% de les llibreries. Aquí em vénen a buscar El Petit Príncep en català o llibres de la Rodoreda… I jo he de continuar oberta i especialitzada fins que la balança entre el català i castellà estigui normalitzada a totes les llibreries.

Hauríeu de tenir molts clients, sou en un dels districtes amb més vot independentista de la ciutat. Per què no vénen?
—Potser hi ha molta gent que només dorm al barri o potser jo estic una mica massa al nord del carrer Gran. Però, en canvi, he fidelitzat molta gent que ve de fora i també de la part alta del districte. Si la gent no puja més fins aquí, és perquè els fa mandra. I també hi ha molta oferta de bones llibreries, algunes de segona mà, dues biblioteques molt bones…

Quins són els reptes de futur per a la vostra llibreria?
—No ho sé, vivim en el moment de la improvisació. No pots planificar res perquè no saps on seràs, ni on serà el país, tampoc. Nosaltres continuarem obrint la persiana i essent llibreria implicada amb el país. No puc pensar ni planificar perquè el problema és de context, del país i de com funcionarà. Jo no estic d’acord amb les ajudes a les llibreries i no crec que hagin de donar diners directes, però sí estimular, comprant directament a les llibreries i fent que no es regalin tants llibres als mitjans i als blocaires, per exemple. Que es comprin.

Una mica abans de la reobertura de la llibreria Ona, hi va haver una eclosió molt gran de petites editorials independents, com ho valoreu?
—Editen amb molta qualitat i són molt valents i imprescindibles en aquest món globalitzat. Els grans grups molt sovint no reediten ells llibres en català i ara podem llegir molts llibres imprescindibles en català gràcies a ells, és un plaer tenir els seus llibres. Hem d’entendre que no tots els llibres es venen igual, que tenen el seu mercat i els seus ritmes i que, com a cultura, ens cal que hi siguin tots, els que ens agraden i els que no, i en aquest sentit el seu paper és fonamental. A més a més, són molt rigorosos en la feina, cuiden el llibre com a objecte i això és vital.

Un dels èxits més importants aquests darrers temps ha estat el vostre taller de cartes per als presos polítics…
—Em sorprenc de la capacitat de resistència i d’on traiem la força constantment com a poble. Vam passar una postguerra, que va ser una època molt grisa i la gent va tenir la força de voluntat de fer coses. L’octubre, la gent va tenir molta por i a mi se m’acumulaven els segells, en tenia més de cent i, encara que els escric cada diumenge, no els hauria acabat. Va entrar un client i em va dir que no es veia capacitat per escriure i jo li vaig dir que això eren excuses, que només s’havia d’agafar paper i llapis i que jo li posava la taula, i així va ser com va néixer la idea de fer el taller de cartes. Pensava que vindria poca gent i de sobte ja érem més de vint. La Maria Vilanova ens va fer el primer taller, però després, per problemes personals, els ha fet l’Alba Sabaté. Vam començar fent postals, però molt ràpidament la Txell Bonet, la dona de Jordi Cuixart, ens va demanar que fossin molt llargues.

Suposo que al taller hi ha hagut anècdotes de tota mena…
—Sí, n’hi ha hagut de tots colors. Hi havia gent que tenia por de posar el seu remitent i ara enviem totes les cartes per a cada pres en un sol sobre. Hi ha una persona de 92 anys que ens dicta perquè no pot escriure, i des dels dos últims tallers fem un sorteig de presos perquè tots tinguin com a mínim una carta. El moment més especial va ser quan la Txell Bonet va renunciar a alguns minuts de conversa amb Jordi Cuixart i ens el va passar a tots nosaltres, va ser molt emotiu, li estarem sempre agraïts.

Ja per acabar, què hem de fer per recuperar els lectors en català?
—Hem de fer que llegir torni a tenir prestigi. Hem de comprar llibres, tenir-los a casa i llegir en família. Si els pares miren el mòbil i fan callar els fills, com els convertirem en lectors i en ciutadans? Que vinguin a la llibreria amb temps per a remenar, que es dediquin a tafanejar i que tinguin una bona biblioteca infantil a casa que estimuli els nens. I per descomptat, res de socialitzar els llibres de lectura, en tot cas incentivar la compra en el cas de la gent que no pugui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any