11.09.2026 - 21:40
L’organista Montserrat Torrent i Serra (Barcelona, 1926) és història viva de la música catalana i internacional. Filla de pianista i formada com a concertista d’aquest instrument, la seva vida va fer un tomb de cent vuitanta graus quan va descobrir l’orgue, d’una manera casual, que ella mateixa descriu com a providencial. Superant tota mena d’obstacles, també el masclisme del món musical i eclesiàstic, fa setanta anys va començar una carrera en què ha esdevingut no tan sols una intèrpret influent –aportant noves formes d’entendre la interpretació de la música antiga i reivindicant els grans autors del barroc ibèric– sinó també la mestra de generacions d’organistes que s’han format al seu costat com a deixebles al Conservatori Municipal de Música, d’on va ser catedràtica. Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i Premi de la Música atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol, la satisfacció més gran de Torrent ha estat poder inaugurar l’orgue de Sant Felip Neri, a Barcelona, que porta el seu nom i al qual la gran dama catalana de l’orgue ha dedicat grans esforços. La visitem a casa seva, entre assaig i assaig per als pròxims concerts.
—Heu arribat als cent anys. Què sentiu?
—Per una part, una gran alegria, perquè penso que de la gran família que hem estat, sóc l’única que ha arribat a aquesta edat. I això em fa pensar que la causa ha estat la música. Aquesta il·lusió per la música. D’una altra banda, també sento tristesa, perquè sento el buit de les persones que m’han estimat tant, que ara serien felices d’acompanyar-me en aquest fet i que no hi són.
—Vau néixer el 17 d’abril de 1926. Heu conegut un segle de canvis, de guerres, transformacions, novetats, de tot…
—Per a la meva família, la guerra ho va destarotar tot. Va ser un daltabaix en tots els sentits.
—Quin és el vostre primer record musical?
—La mare tocava el piano, tocava Granados, és clar, i era tan bonic! També recordo la primera vegada que vaig anar a la ràdio, a Ràdio Barcelona, a tocar una sonata de Mozart. Quan hi vam arribar, no me’n recordava, la meva mare patia, però vaig començar a tocar i va sortir bé.
—La vostra mare havia estat alumna d’Enric Granados. Va ser la vostra primera mestra?
—Adorava Enric Granados. Sempre me’n parlava, me n’explicava anècdotes. En parlava com un home senzill, afectuós. La mare es va implicar molt en el meu ensenyament, potser perquè dels quatre germans va veure que era la més dotada per a la música.
—Vau aprendre de Frank Marshall i de Carme Francolí. El vostre destí era ser pianista?
—Llavors encara no havia esclatat la guerra. Anava a rebre les classes amb el mestre Marshall, i després amb la Carme Francolí, amb molta il·lusió. Eren molt afectuosos, ensenyaven d’una manera suau, gens severa. No vaig tenir mai la sensació que era una obligació, sinó que en tinc un record molt bonic.
—Vau ser una nena prodigi?
—No ho sé. Gràcies a la insistència de la meva mare em vaig prodigar més en l’estudi del piano que a la resta d’estudis. Això ho lamento. M’havien destinat a ser pianista.
—Dèieu que la guerra va ser un trasbals per a la família…
—Encara me’n recordo, que estàvem dinant i ens van dir que havia esclatat la guerra. Vaig sentir por de veritat. Tenia dos germans en bàndols diferents, un amb en Franco i l’altre amb els republicans. I un tercer que no sabíem on era. Vaig sentir que ja no viuríem tranquils. A més, va caure una bomba sobre un camió de trilita a la Gran Via, davant del Coliseum, i nosaltres vivíem a la ronda de la Universitat. Totes les parets de casa van caure. Tot va rebentar. Vam haver de marxar a Dosrius, on en lloc d’estudiar fèiem de pastores. Anàvem a passejar corders, cabrits. A les meves germanes i a mi, teníem uns deu anys o dotze, ens deien les “senyores pastores”.
—Després de la guerra vau reprendre els estudis?
—Quan va acabar la guerra, la família va quedar molt pobra, la veritat. El pare era metge, i amb el que cobrava havia d’alimentar els set germans que érem. Menjar era pràcticament impossible. Recordo, per exemple, repartir-nos una coliflor bullida, de la qual tocava un ramet per a cadascú, i aigua, molta aigua. Llavors, ja no podia continuar els estudis a l’Acadèmia Marshall, i el pare, que era molt pràctic, ens va adreçar al conservatori, perquè així tindríem un títol oficial. Vaig anar al conservatori de Bruc, i els meus germans anaven al del Liceu. Encara no sé per què… Continuava amb la idea de ser pianista i vaig acabar els estudis de piano amb virtuosisme. Hauria continuat així si no hagués anat a Santa Coloma de Farners, que va ser una girada absoluta. A la meva vida i als meus estudis.
—Què va passar?
—Uns cosins ens van deixar una casa perquè gaudíssim una mica de la natura. Anàvem a missa, perquè érem una família molt creient i practicant, i l’organista ens va convidar a tocar l’orgue quan va saber que érem pianistes. Mirava de tocar Chopin i sonava molt malament. Era horrorós. Ara, un dia vaig entrar a l’església i vaig sentir el doctor Narcís Jubany tocant un preludi i fuga de Johann Sebastian Bach. Vaig sentir el llenguatge de l’orgue i això em va fer decidir a matricular-me per estudiar orgue amb Paul Franck a l’Escola Municipal de Música. Em va tenir un any fent exercicis de peus i de mans, perquè no creia que volgués ser organista! Deia que no volia aficionats. Finalment, va dir que ja tenia condicions de poder tocar una coral de Bach. Vaig ser feliç. A partir de llavors, m’he dedicat sempre professionalment a l’orgue.
—A Bach li deveu aquesta revelació, doncs…
—Aquella coral de Bach em va commoure tant! “Anyell de Déu, tingueu pietat”… Amb un piano era impossible fer dos, tres timbres diferents, però amb l’orgue era possible fer sonar el timbre de soprano, baix i contralt. Em va encisar, i em vaig dedicar a estudiar Bach d’una manera obsessiva.
—La música i la fe han anat plegades, a la vostra vida?
—Hi ha gent que no té cap mena de creença, i toquen molt bé. Però hi ha certa música que té alguna cosa que transcendeix el que és humà. Arriba a l’inefable. Et fa pensar que hi ha una bellesa absoluta, alguna cosa superior.
—Els orgues de Catalunya havien patit la guerra i molts havien estat cremats o destruïts…
—Van cremar els millors orgues que hi havia a Barcelona: Santa Maria del Mar, Betlem, Santa Anna… Tots, per ignorància absoluta. A Santa Coloma de Farners l’havien tapiat, i així es va salvar mentre l’església va ser convertida en mercat durant la guerra. El de Sant Sever també es va salvar, potser perquè era molt petit, però van fer servir els tubs com a metralla.
—Vau poder viatjar per formar-vos a França i Itàlia. Què hi vau descobrir?
—Sonoritats mai sentides! Els orgues construïts aquí eren molt magres. Quan vaig rebre la beca de l’Institut Francès per a estudiar amb Noëlie Pierront, vaig descobrir una consistència sonora que ho canviava tot. A Siena vaig estudiar a l’Acadèmia Chigiana, on l’orgue no era bonic però era gran i també sonava d’una manera molt diferent. Vaig conèixer un repertori molt gran, i tot es va ampliar. I d’aquí va néixer el desig de fer un orgue per a Barcelona. Vaig pensar que no podia tornar a tocar aquells sons miserables, en comparació amb el que havia conegut. La diferència és com un piano vertical i un piano de gran cua.
—Ser organista i dona us va portar algun problema?
—Va portar molts problemes. Però com que jo, físicament no era agraciada, era molt tímida, vaig pensar que tot venia per la meva manera de ser. No els agrades, doncs, paciència. No ho atribuïa al masclisme, perquè en aquella època, fa setanta anys, no se’n parlava. Pensava que era una qüestió personal. Però no m’hi vaig amoïnar.
—Al llarg de la vostra carrera, què us ha satisfet més, ser concertista o ser professora?
—Penso que les dues coses han estat paral·leles. Tocar m’ha enriquit molt.
Ensenyar, potser encara més. Per ensenyar t’has de formar molt bé, perquè el deixeble sàpiga per què li dius que faci això i no allò. També hi ha vegades que la idea és d’ells mateixos i, sense voler, et donen una lliçó. Sempre aprofitava els concerts per relacionar-me amb altres organistes. Els feia moltes preguntes. La meva formació com a organista només va ser de quatre anys, mentre que de piano van ser molts anys. Estava convençuda que havien estat insuficients. Com podia ensenyar amb aquella formació? Però vaig anar a molts cursos, vaig preguntar molt, vaig llegir molt. Biografies dels grans compositors, per exemple, perquè t’ajuden a entendre com era aquella persona en la seva vida normal i com es relacionava això amb la seva creativa.
—Quins són els deixebles més estimats que heu tingut?
—Els qui han sabut estudiar amb constància i sense orgull. N’hi ha que són realment virtuosos, a escala internacional, però són persones senzilles. Però els qui no hi han arribat, també me’ls he estimat. Pensava que Déu no els havia donat facultats, i amb les paraules més suaus els deia que potser podien ser grans pintors o escriptors, però que en la música no hi tenien tanta traça.
—Quin concert recordareu tota la vida?
—Sempre recordo el que vaig fer a la catedral de Roskilde, a Dinamarca. Un orgue meravellós, una sonoritat mai sentida. I també, és clar, quan vaig tocar per primera vegada l’orgue del Palau Reial de Madrid. Em va impressionar molt: sonoritats plenes, denses, però al mateix temps dolces. No d’aquelles que et fan posar cotó fluix a les orelles. Com que ara sóc sorda, ho sento tot a nivell molt suau i molt bo. Íntim.
—Com ho heu fet, justament, per fer conviure la música amb la pèrdua de l’oïda?
—Al principi va ser una calamitat per a mi. Un terrabastall imprevist, i realment no acceptat. Els otorrinos em van dir que no tenia solució de cap manera, perquè m’havia rebentat el timpà de resultes d’un aterratge molt violent a Estocolm, a Suècia. Vaig sentir un soroll terrible. Veient que no hi havia res a fer, em vaig acostumar a sentir la música en silenci. A llegir-la, a cantar-la, veu per veu, nota per nota, i la sento perfectament. Haver tocat amb orquestra m’ha ajudat molt, perquè el director no s’acontenta que els violins i els violoncels toquin bé, sinó que està atent a la corda, al vent, a la percussió, que a poc a poc es van ajuntant per sonar junts. Per això sempre dic, no escolteu només el timbre soprano, perquè sense les altres veus el soprano no té res a fer.
—La lluita a favor dels orgues ha estat una lluita titànica?
—Sí. Hi va haver una tendència molt forta a construir orgues de tracció elèctrica. Al Palau de la Música, per exemple, l’electroimant feia un soroll “crec-crec” que era terrible. Va ser en Gabriel Blancafort que va començar a construir orgues de tracció mecànica i va tornar a l’essència natural de l’orgue. És clar, l’orgue mecànic té una sensibilitat. Si toques amb fúria, el vent hi entra impetuós i no serà bonic. Si toques dubitatiu, el so pot ser desafinat. Ha de ser el punt just, per permetre el lligam entre el tub i el teu dit.
—Hem tingut prou present la música d’orgue?
—I tant! Ara hi ha concerts, festivals, cursos… de tot. N’hi ha molts, potser fins i tot massa. En general, estan molt bé. Però l’èxit ha portat a vegades a banalitzar el repertori. Perquè sovint, amb la idea que el públic quedi content i que tot sigui molt festiu, s’interpreten obres més aviat folklòriques. Potser el públic està molt content, però l’orgue plora perquè no és el seu llenguatge.
—El barroc ha estat el vostre repertori predilecte?
—Fins i tot ara. El barroc, el Renaixement… Johann Sebastian Bach, és clar. Davant la figura de Bach, cal callar i agenollar-s’hi. Però també Sebastián Heredia de Aguilera, Francisco Correa de Arauxo… Ara bé, jo crec que és bo que t’agradi tot. Ho comparo amb un menú, on el marisc pot ser molt bo, però també ho pot ser el xai o la pasta italiana, que també té el seu encant. Fins i tot una sopeta senzilla pot ser molt reconfortant. Si el paladar gaudeix amb sabors diferents, per què hem de renunciar a tantes belleses com s’han escrit? La vida és curta, i l’he aprofitat prou. He tocat romàntics, he tocat contemporanis… Vaig estrenar tots els compositors catalans i, fins i tot, Olivier Messiaen o Arnold Schönberg, que a vegades semblava que feien programes per espantar el públic. Ho vaig fer i no me’n penedeixo pas.
—L’orgue de Sant Felip Neri ha estat el vostre somni, finalment acomplert.
—He pogut donar sentit al meu afany que l’orgue sigui de veritat, ple de sonoritats boniques. Que el fort sigui sumptuós i els pianissimos suaus, que t’acariciïn l’oïda. Que sigui d’una bellesa sonora, més que no pas d’una bellesa decorativa, com era molt habitual en orgues plens d’àngels i de decoració, però descuidats i desafinats. És molt bonic que hi hagi una façana tan rica. Però també que el que hi ha interiorment sigui esplèndid. Tot això ens transporta a la bellesa absoluta, que és el que tots busquem. Que hi ha alguna cosa que no sabem dir ni expressar en paraules, però que sabem que existeix en aquests moments de plenitud, inefables. La paraula és plenitud divina, no humana.
—Aquest aniversari ha vingut ple d’actuacions, d’homenatges… Com ho viviu?
—D’una banda, amb molt d’agraïment, perquè tothom ho fa amb tan bona voluntat i entusiasme; però d’una altra, estic esgotada. Massa, massa. Hauria volgut que tot fos més senzill. Vaig demanar perdó al Museu de la Música per estar viva [riu], perquè si m’hagués mort en l’acte que van fer tot haurien estat lloances. Els vaig fer riure. Els homenatges generalment es fan quan un ja s’ha mort: l’aniversari de la mort de Pau Casals, el d’Antoni Gaudí… Jo encara sóc aquí.
—Viva i tocant.
—He actuat a Torroella de Montgrí, a Peralada, a Santander i Galícia. Ha estat molt bonic i emocionant, però el viatge és esgotador. No us podeu imaginar la gentada que hi havia! Com que anuncien que tinc cent anys, es pensen que potser cauré sobre les tecles. Quan veuen que toco normal pensen, i com s’ho fa? He tocat tota la vida, doncs, continuo tocant. Quan em vaig trencar el fèmur pensava que no podria continuar tocant, i continuo. Gairebé no puc caminar, però puc tocar amb els peus. Un dels pròxims concerts previstos és a Santa Coloma de Farners, on va començar tot. No els he pogut dir que no.
