Els abusos de l’església catalana (i a Montserrat, també)

  • «Conec monjos de Montserrat que despleguen una activitat digna d'elogi. Però el seu silenci en aquests temes és molt decebedor»

Joan Minguet Batllori
19.02.2019 - 21:50
VilaWeb

O fas costat a les víctimes, o fas costat als botxins! No pots fer equilibris amb una cosa tan mesquina com la violència exercida sobre els menors, sobre qualsevol persona. Els abusos són abusos, a Montserrat i al Vaticà, a Madrid i a Barcelona; els perpetri ‘la Manada’ o un frare benedictí. Les agressions sexuals són agressions sexuals, des de la seva mínima expressió fins a la màxima brutalitat, i si busques excuses o exempcions, esdevens còmplice d’una de les aberracions més grans: l’exercici de l’autoritat –de la força que et confereix l’autoritat– per a fer mal físic o psíquic a una persona.

Llançar la sospita sobre la víctima és deplorable. A propòsit de les denúncies sobre un monjo de Montserrat, he llegit i sentit algunes preguntes que resulten tràgiques en la seva simple formulació: i per què ho denuncien ara? Per què han esperat a fer-ho després de tant temps? I jo responc: perquè ho fan quan volen. O quan poden. Qualsevol víctima, pel sol fet de ser-ho, administra el temps del seu greuge i de la seva denúncia. I suposant que fos certa l’estúpida hipòtesi conspiratòria, com també he llegit alguna vegada, i que ho fan ara per desprestigiar el monestir de Montserrat en plena guerra entre els qui defensen la legalitat de l’estat espanyol postfranquista i els qui volem el ple exercici democràtic de decidir d’un poble, això resulta irrellevant. Es van cometre abusos sobre infants, com el monestir mateix ha reconegut, i la nostra única afecció hauria de ser cap a les víctimes, s’hagin fet de grans d’un color ideològic que ens agradi o no.

L’abat de Montserrat ja ha demanat perdó, exclamen també els qui els costa d’assumir que dalt de la muntanya que ‘els angelets serraren’ es van practicar abusos. Que molt temps després d’haver ocultat el pecador –l’únic que de moment es coneix– es demani perdó canvia res? Si els violadors de ‘la Manada’ demanen perdó a les seves víctimes, els perdonarem? Els posarem l’altra galta? Podem acceptar les immundes paraules de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, quan va dir que qualsevol persona té un mal moment, en referència a uns altres abusos executats per capellans del seu bisbat? ‘La canalla no es toca’, ‘Prou corbs amb sotana’, ‘La pederàstia és un crim, l’encobriment també’, deien algunes pancartes en una manifestació a Tarragona en contra d’aquests casos.

I no em sortiu ara amb allò que dins de l’església hi ha bones persones i que fan una feina humanitària esplèndida. Això ja ho sé. Jo mateix he conegut capellans que lluitaven al costat del moviment obrer i dels més desfavorits en èpoques de lluita, i conec monjos de Montserrat que despleguen una activitat digna d’elogi. Però el seu silenci en aquests temes és molt decebedor. La complicitat gremial en aquests temes és devastadora perquè ratifica que ningú no està per damunt dels altres per assenyalar-nos el camí de la moralitat. Sobretot un conjunt de vells, vestits amb parracs sumptuosos, reunits al Vaticà i ordenant com ha de ser la vida de la gent (el sexe, la política…) mentre permeten les pràctiques obscenes dels seus correligionaris.

I és que potser seria hora que anéssim a l’arrel del problema: l’església catòlica en si mateixa. Posar nens, nenes i joves enmig d’homes que viuen en contra de la natura per mor d’unes normes irracionals és un perill. Perquè resulta irracional el celibat, la prohibició del sexe entre persones, aquest desplegament de l’amor en el seu estadi més instintiu. Com irracionals són algunes normes que comparteixen totes les religions: el tracte discriminatori, si no vexatori, cap a les dones; o les prohibicions de segons quins aliments per mandat governamental.

D’una altra banda, hi ha una altra arrel podrida respecte a l’església catòlica, també la catalana, és clar. I és que perdem de vista que és una institució que ha exercit un poder despòtic i criminal al llarg de la història. Un exemple: cremaven dones acusades de bruixeria. Ara mateix, a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida, hi ha una exposició fascinant de l’artista Olga Olivera-Tabeni, ‘Temptativa d’inventaris’, que ha treballat sobre els macabres processos que hi va haver al pla de Lleida. I quan no cremen bruixes, persegueixen artistes, com Abel Azcona, que va escriure la paraula pederàstia amb hòsties consagrades, i fa pocs dies va plantar el jutge que havia admès una demanda contra ell per part d’uns advocats cristians que s’havien sentit ofesos. Expliquem-ho bé: ofesos per una representació simbòlica, allò a què es dedica l’art, però gens ofesos pels fets reals: que unes persones a qui se’ls atorga el poder de consagrar hòsties practiquin la pederàstia. Visca la llibertat de l’art enfront de la foscor hipòcrita de les lleis!

O fas costat a les víctimes, o fas costat als botxins! Jo desitjo amb tots els meus ànims que en el futur no surti mai cap home que ens digui que, de nen, mentre era a l’Escolania de Montserrat, va patir cap mena de vexació. Ni la més mínima. Però el meu desig, benvolguts lectors, no té res a veure amb el prestigi del monestir, ni amb l’estima per la muntanya, que jo també sento. Hi ha un motiu més important: saber que no hi ha hagut ni hi haurà més víctimes innocents en mans de degenerats imbuïts d’una falsa santedat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any