Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S

  • «La gestació del cop d’estat del 20-S. Què els unia? L’animadversió vers l’independentisme»

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
15.02.2020 - 21:50

Pocs dies abans del 20 de setembre del 2017, en una mateixa sala, van coincidir un comandant de la Guàrdia Civil; el tinent coronel Daniel Baena; el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat número 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i un representant del ministeri fiscal. Havien de preparar una gran ofensiva contra l’organització del referèndum de l’1-O, d’una envergadura enorme, amb molts escorcolls i detencions d’alts càrrecs de la Generalitat, irrompent en dependència del govern català, fins i tot a la seu del departament d’Economia, dirigit pel vice-president Junqueras. Aquell dia pràcticament només els que hi havia dins d’aquella sala sabien quin era l’abast d’allò que es proposaven: un punt culminant en la investigació subterrània contra l’independentisme de què Baena feia mesos que s’encarregava, a les ordres de Ramírez Sunyer, en una causa general que apuntava a la rebel·lió o la sedició, i a malversació. D’aquella reunió, i d’una sèrie de reunions semblants més que hi va haver abans del 20-S, en les quals es van marginar els Mossos, n’ha parlat aquesta setmana Del Toro en la seva declaració com a testimoni al judici contra Trapero.

De què hi parlaven? ‘L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies’, explicava en una declaració a l’Audiència espanyola feta per videoconferència però sense mostrar el seu rostre. ‘D’un dispositiu així no es parlava en una sola reunió. Ja s’havia començat a parlar de quins eren els llocs, els despatxos, els habitatges, les persones a investigar…’ Ramírez Sunyer, Daniel Baena, Montserrat del Toro, en una reunió amb un fiscal i un altre guàrdia civil. La gestació del cop d’estat del 20-S. Què els unia? L’animadversió vers l’independentisme. El jutge Ramírez Sunyer va traspassar al final del 2018, quan ja havia deixat feta i encaminada la feina de persecució contra desenes de càrrecs públics, en una causa plena d’irregularitats; la seva contribució en la repressió fou reconeguda pel president del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, amb aquestes paraules: ‘Tu vas decidir de canviar el rumb de la teva història i, en fer-ho, vas canviar el rumb de la història del nostre país. I aquí resideix una part de la teva grandesa. Aquest compliment adquireix dimensions heroiques quan tot allò que t’envolta es converteix en hostil.’

A les seves ordres, Daniel Baena, àlies Tácito, el malnom rere el qual s’amagava a la xarxa per a insultar en les seves estones lliures els dirigents independentistes que en les seves hores de feina investigava amb el tricorni al cap. I la lletrada Montserrat del Toro, que a primera hora del matí del 20 de setembre va entrar al departament d’Economia per prendre nota i donar fe dels escorcolls dels guàrdies civils. El seu relat d’un calvari terrorífic va servir primer a la premsa i a la Guàrdia Civil i després als fiscals i als jutges instructors per a bastir les acusacions de sedició i de rebel·lió: l’evocació de la seva imatge al terrat del departament havia de ser la de la sedició dels independentistes que aquell dia es manifestaven indignats. Montserrat Del Toro, moguda també per l’anti-independentisme, per l’anticatalanisme, si fem cabal de les seves preferències a Facebook: era seguidora de pàgines ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Lleidatans que no volen la Independència, i és simpatitzant de Ciutadans. Ho va revelar Público. Ramírez Sunyer, Baena i Del Toro, tres patriotes espanyols junts en una sala ordint l’assalt a la Generalitat del 20-S.

El magistrat es va morir un any després, i tant el tinent coronel com la secretària judicial han estirat el seu compromís de fer pagar a l’independentisme la gosadia de desafiar la unitat d’Espanya fins avui mateix esdevenint dos dels testimonis principals per a les acusacions en el judici contra els presos polítics de l’any passat al Suprem i en el judici contra l’ex-cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola. Es nota la seva adscripció ideològica i aquesta determinació seva per a ajudar amb una empenteta que el major Trapero sigui condemnat i tancat a la garjola, que pagui l’1-O i el 20-S i –és clar, perquè tot ve d’aquí– el 17-A.

Si de l’interrogatori a Diego Pérez de los Cobos es desprenia que la policia espanyola i la Guàrdia Civil van planificar un dispositiu que era tot un parany per als Mossos per acusar-los de deixadesa de funcions, inacció i complicitat amb un cop d’estat, en les declaracions de Montserrat del Toro hi ha, d’una banda, una animadversió evident envers l’independentisme i tot allò que s’hi assembli, una repugnància, qualificant la manifestació d’aquell dia, pacífica i festiva, de ‘un espectacle dantesc’, i d’una altra banda s’entén que hi havia voluntat per part de les autoritats judicials i policíaques de deixar de banda els Mossos, de marginar-los en el dispositiu sota una pretesa desconfiança. Perquè en cap d’aquelles reunions preparatòries de què ha parlat Del Toro aquesta setmana no hi havia ningú dels Mossos, i no se’n va compartir el contingut amb cap responsable. Si el macro-dispositiu del dia 20 els agafava desprevinguts era més fàcil acusar-los més endavant –com ha acabat passant– de no haver-hi posat tots els mitjans, de deixadesa, de connivència amb els manifestants. L’advocada Olga Tubau la interrogava sobre aquestes reunions:

—Qui era el responsable de la Guàrdia Civil que hi havia en aquella reunió?
—Hi havia un comandant el nom del qual no recordo i el senyor Baena.
—En aquella reunió prèvia es va presentar cap qüestió referent a la seguretat tant interior com exterior de l’edifici i a la possibilitat de requerir el suport als Mossos?
—[Dubta.] Com voleu dir?
—Si, atesa l’envergadura de les diligències, es va parlar de la manera com garantir la seguretat i si es va proposar que els Mossos donessin suport a la Guàrdia Civil.
—Lamento dir-vos que sobre aquest tema no… o sigui, a veure, quan es va acordar l’entrada i l’escorcoll a tots els llocs la policia judicial va dir que hi posarien prou mitjans. Si ho van demanar als Mossos, això no ho puc dir, perquè en aquella conversa no hi era, no ho recordo… no que no tingués lloc, simplement que no ho recordo haver-ho sentit.
—En la conversa en què vós vau participar recorda si per part d’algun dels presents es va posar de manifest alguna mena de desconfiança envers els Mossos?
—No. La paraula no és ‘desconfiança’. La investigació va ser encarregada pel magistrat a la Guàrdia Civil i corresponia a ells. Ningú no va parlar de desconfiança.

Tota la declaració de Del Toro tenia aquest caràcter erràtic. Tubau va deixar córrer un dels factors que sembla constituir per als fiscals una munició de primer ordre contra Trapero i Laplana: els ‘entrepanets’ (bocadillines, va dir-ne la secretària judicial al tribunal). És un dels exemples més grotescs de la matèria jurídica sobre la qual es fonamenta l’acusació en aquest judici: la comitiva judicial, integrada pels guàrdies civils i la lletrada que van fer l’escorcoll al departament d’Economia, van ser assetjats tan salvatgement i tan insuportablement que amb prou feines van poder menjar durant tota la jornada, una mica d’entrepà i prou. Heus ací la tesi de la sedició.

La sedició que Del Toro ajuda a desmuntar jurídicament quan declara –Tubau li ho va fer dir en l’interrogatori– que els Mossos no van entorpir en cap moment la tasca judicial. Fonamental. I quan va explicar que uns quants agents es van mostrar a disposició seva per a facilitar-li la sortida, oferint-li diversos possibilitats, tots refusades per ella perquè no tenia intenció de sortir per la porta de la por que tenia dels manifestants. Fins que es van empescar la sortida pel pis de dalt, per una terrassa, havent de salvar l’obstacle d’un petit mur d’un metre d’alçada, entrant a l’edifici del costat del Teatre Coliseum i sortint-ne per la porta principal. Heus ací la sedició del 20 de setembre.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any