La setmana passada va començar el judici a Narcís Serra, Adolf Todó i una quarantena de directius de la ja difunta Catalunya Caixa acusats d’haver aplicat un ‘irresponsable’ increment de sous i dietes quan l’entitat era rescatada amb diners públics. Això va passar el 2009, però no va ser fins al 2013 que el gran públic va assabentar-se dels milions que es modificaven en plena crisi. L’ex-diputat de la CUP David Fernàndez va destapar les xifres del contracte de Todó durant una comissió parlamentària, el qual, entre més coses, li assignava una pensió de 3,5 milions d’euros –l’estat espanyol la va vetar poc després.

—Té el contracte, vostè?
—Sí, el tinc aquí. Esperi, que li ensenyo.
—No, no, cap problema.
—És aquí, eh? Consell d’administració de 26 de març de 2008. Representants d’Iniciativa, Convergència, PSC i sindicats que voten a favor del seu contracte i representants d’ajuntaments. Si vol, dic els noms.
—No, no, si no tinc cap inconvenient a explicar-li-ho. M’estranya que tingui aquest contracte.

Posteriorment, la fiscalia va començar una investigació i cinc anys més tard s’ha obert judici oral a Todó, Serra i la resta de directius per administració deslleial. Com en altres delictes socioeconòmics, la CUP es va personar com a acusació popular i demana quatre anys per als dos principals banquers i una indemnització. Entre sessió i sessió del judici, parlem amb l’advocada que representa l’equip legal de la CUP, Montse Vinyets:

En total, quants diners es va apujar el sou Adolf Todó?
—Al contracte del 2008, es va pactar un sou de 600.000 euros més una retribució variable del 35% sobre aquest sou fix en funció d’objectius. Per a Jaume Massana, que era director general adjunt, 371.000 euros més el 35% de variable sobre el fix. També els van assignar un fons de pensions i uns fons interns meritats en favor de tots dos. A banda, també cobraven dietes. El 2010, aquest sou base fix va pujar fins a 812.000 euros i 610.000 euros respectivament, i les variables es van enfilar al 45% del salari fix.

I per què Jaume Massana no ha estat acusat?
—Perquè no va participar en els consells d’administració i, per tant, no va votar a favor dels increments de la retribució.

Qui més es va apujar el sou?
—El sou es va incrementar a Todó i Massana. També es van pagar unes indemnitzacions molt elevades per a tres directius que van dimitir. A banda dels sous, també va haver-hi un increment de les dietes que cobraven els membres del consell d’administració, inclosos Serra i Todó, per la seva assistència a l’assemblea general, als consells d’administració i a les comissions que té una caixa d’estalvis. A parer seu, tant els increments de sou com els increments de dietes van ser completament legals, emparats amb la normativa.

Quin paper tenia Narcís Serra en tot plegat, aleshores?
—Els increments de sous i dietes es discutien a la comissió de retribucions, formada per quatre persones: Serra, Todó i dues persones més, una que representava els impositors, i una altra, la diputació. Narcís Serra, el president de l’entitat, és qui fixava les qüestions a tractar a la comissió de retribucions, donava aparença de legalitat i rectitud a totes les decisions. Quan a la comissió de retribucions Serra proposava una pujada de sous, ningú no hi votava en contra. Evidentment, Todó no hi votava en contra perquè es discutia apujar el seu sou. I els altres dos membres sempre assentien perquè els deien que els increments eren avalats per informes tècnics i legals.

Quant cobrava Narcís Serra?
—Des del començament, la llei de caixes d’estalvi deia que el càrrec de president d’una caixa d’estalvis era honorífic i no retribuït. De cop i volta, sota el mandat de José Montilla, hi ha un canvi legislatiu molt important a la llei de caixes d’estalvis i s’estableix que el càrrec de president, tot i ser honorífic, pot ser retribuït. A partir d’aquest moment, Serra, a part de les dietes (el 2004 eren de 24.801 euros, i el 2005, de 135.707,85 euros) passa a cobrar un sou de 175.000 euros, a més de dietes (61.808 euros el 2007, 85.440 el 2008, 82.580 el 2009 i 92.334 el 2010).

Quina diferència hi havia entre abans d’apujar-se el sou i després?
—Li ho vam demanar al judici. No ens ho va saber aclarir. Va dir que havia de fer la convocatòria de les ordres del dia, portar les reunions… Les mateixes coses que feia quan cobrava només dietes.

Però Todó i Serra s’escuden en el fet que el Banc d’Espanya i la Generalitat estaven al cas de l’increment de sous. Això trastoca la vostra estratègia?
—En principi, sí que es van fer unes comunicacions. Però, primer de tot, hauran de venir els del FROB a declarar per aclarir què es deia, concretament, a les comunicacions. I en segon lloc, si ho sabien, no sé si pel sol fet de saber-ho, deixa de ser delicte. Sí que és clar que a partir d’un moment determinat, Catalunya Caixa estava en un moment molt difícil econòmicament i ells van prendre acords que eren perjudicials per a l’entitat i només responien al seu interès. La qüestió de les retribucions dels directius de les caixes d’estalvi estava volgudament desregularitzada. Tots són recomanacions i tot queda a l’empara que puguin fer el vulguin. És buscat.

Els tècnics del Banc d’Espanya, o algú, han validat aquestes comunicacions?
—A les pròximes sessions de judici, han de venir els tècnics a aclarir aquesta qüestió. Però és molt important desmuntar la idea que presenten les defenses, que diuen que en el moment que es va prendre els acords dels increments de sous i dietes, l’entitat es trobava en una situació difícil la qual tot feia pensar que remuntaria i que, per tant, les retribucions no causaven perjudici a l’entitat. Nosaltres defensem que l’entitat ja estava en fallida tècnica quan van incrementar els sous, que el vaixell s’enfonsava i van voler-se garantir els màxims beneficis personals. Aquesta és la nostra hipòtesi.

Estava en fallida tècnica?
—Sí perquè hi havia una concentració en actius immobiliaris tòxics molt gran. La caixa d’estalvis havia creat, ella sola (unes 62) o a mitges amb altres promotors immobiliaris (unes 68), moltes societats dedicades a la promoció immobiliària I durant molt de temps, en comptes de reflectir als balanços la depreciació que havien patit aquestes societats, continuaven sobrevalorant els seus actius amb taxacions que no s’ajustaven a la realitat. Llavors, donaven a aquestes societats un valor que realment no tenien i els comptes de l’entitat del 2008 al 2011 no s’adequaven al principi de prudència comptable. De fet, el 2010 feien un ERO. Per això diem que quan van incrementar sous i dietes, l’entitat ja estava en fallida, encara que formalment no s’hagués declarat.

Ells argumenten que el primer sotrac de la crisi l’havien superat.
—Sí, diuen que eren en una v, i que se’n sortirien. Però crec que qualsevol persona amb dos dits de front deia que, d’allà, no en sortirien perquè hi havia una dependència molt gran en els actius immobiliaris. Eren en una situació de col·lapse i era gairebé impossible sortir-ne. Recordem que, en total, van rebre 13.000 milions d’euros de rescat! A parer meu, Deloitte va maquillar els comptes anuals amb relació a les qualificacions de les seves societats participades. Fins que hi va haver un moment que això no se sostenia més. No pot ser que de cop i volta tot s’enfonsi. No. Hi va haver un in crescendo i el van anar maquillant fins que un dia no van poder més i llavors va sortir tot.

Desconeixia aquest ‘maquillatge’.
—I Deloitte va arribar facturar onze milions d’euros en concepte d’auditories. Si pagues aquesta quantitat, gairebé et diran allò que vols que diguin.

Entre Deloitte, Banc d’Espanya… Es podrien anar demanant responsabilitats a altres actors secundaris?
—Exacte. És possible fer-ho, una altra cosa és que hi hagi ganes. El gran quid de la qüestió encara no ha arribat a judici, que és la gestió que es va fer de la caixa d’estalvis. I ens hem quedat amb la petita punta de l’iceberg, els increments de sou, que públicament és molt gràfic i xocant, però per mi la qüestió és com es va perdre de vista què era una caixa d’estalvis. Una caixa d’estalvis té un objecte social molt clar i molt concret, que és fomentar l’estalvi i tenir una xarxa d’oficines arrelada al territori. I els directius van fer absolutament la cosa contrària. Convertir la caixa en un banc, dedicar-se a ser promotors immobiliaris i anar més enllà del territori fent promocions immobiliàries a Polònia o Gran Canària, per exemple.

De fet, Serra és investigat per les inversions a Polònia.
—Sí, al jutjat central d’instrucció 2 de Madrid. S’investiga Torca Procam Polska, la societat immobiliària més gran de l’entitat. Passa que ja som a final del 2018 i encara és en fase d’investigació. Crec que van molt tard.

És possible investigar una caixa en general per administració deslleial, tants anys després?
—Quan s’enfonsaven les caixes, per exemple, Catalunya Caixa es va quedar moltes de les societats en què participava, es va quedar la part dels promotors. I es van començar a concedir crèdits de milions d’euros de manera desmesurada sense demanar responsabilitats ni avals, i a un tipus d’interès baixíssim, sabent que no retornarien. Aquí també hi pot haver responsabilitats penals. Jo no dic que ens posem a mirar de manera general si es va gestionar bé o no, sinó que hi ha un seguit d’actuacions concretes de decisions que van més enllà d’una mala gestió empresarial, que són decisions que perjudicaven els interessos de la caixa i beneficiaven persones concretes. Però moltes ja deuen haver prescrit.

Veurem Narcís Serra o Adolf Todó en altres judicis? O és molt difícil d’obrir la caixa dels trons?
—Nosaltres la vam provar d’obrir. Aprofitant el procés per l’increment dels sous, vam demanar que s’ampliés la querella per una actuació concreta que va haver-hi a Lleida pel cas de la Llotja i finalment es va arxivar. És clar que la CUP no és la fiscalia i no té accés a la documentació. Això requereix moltes hores i un treball ingent. Sí que sé que el FROB va donar compte a la fiscalia de tot un llistat d’operacions bancàries. Algunes són en fase d’investigació, però no en conec cap per la qual s’hagi obert judici oral.

La fiscalia no ha estat diligent amb tots els presumptes delictes que rodegen Catalunya Caixa?
—No m’ho explico.

Només començar el judici, el jutge ja va rebaixar la quantitat de la fiança. Com ho vau entomar?
—Això és l’aplicació de la doctrina del cas Nóos, que diu que l’acusació popular no pot demanar una quantitat de responsabilitat civil més alta que la fiscalia o l’acusació particular. En aplicació d’aquesta doctrina, es va rebaixar la responsabilitat civil, i per tant, la fiança exigida. La condició d’acusació popular no ens permetia d’anar més enllà.

Si els declaren culpables, retornaran els diners que es van quedar de més?
—Al nostre entendre, no.

Confieu a demostrar que són culpables?
—Per a mi ja és molt que hàgim arribat a obrir judici oral. És clar que ells tenien la voluntat de prendre decisions desfavorables a Catalunya Caixa, però no ho van fer de manera poc delicada, sinó que van procurar donar aparença de legalitat. Per exemple, van encarregar informes a empreses amigues, com la consultora Hay, que constantment surt a la causa. Van procurar de maquillar la seva actuació. Nosaltres hem d’acreditar davant el tribunal que això va ser part d’un pla preconcebut, decidit i buscat des del minut zero per a vendre aquests acords perjudicials per a l’entitat, però donant-los aparença de legalitat. De fet, perquè els increments fossin aprovats pel consell d’administració havien de donar aquesta aparença de legalitat. Són gent que té una formació alta, amb moltes eines al seu abast per a arribar als seus objectius i vestir-los d’una fraudulenta legalitat.

Creieu que hi havia mala fe per part de Serra i Todó?
—Sense dubte. Sense mala fe no hi ha delicte. I és això que hem de demostrar.

A les defenses no els va agradar que la CUP es personés com a acusació popular. I us volien investigar. Com va anar?
Es van fer públics uns correus aportats per la defensa de Todó a la instrucció per justificar que hi havia un contacte amb el Banc d’Espanya. La defensa de Todó va presentar un compendi d’articles que s’havien fet ressò d’aquests correus filtrats a la premsa i va sol·licitar al jutge que m’obrís una investigació per revelació de secrets. Però es va desestimar la petició.

Per què creieu que molesta tant que la CUP es personi com a acusació popular en casos de delictes econòmics?
—Suposo que perquè no volen que aquests processos siguin objecte de debat públic. Que es ventilin a porta tancada.

Sabeu si els acusats han provat de pactar amb la fiscalia?
—No ho sé, no en tinc ni idea.

Tot plegat, és una mena de metàfora de la bogeria econòmica que es va viure al país abans i durant la crisi, oi?
—Sí, com els beneficis sempre són individuals i les pèrdues s’han de socialitzar. Aquests senyors cobraven molt perquè en principi tenien molta responsabilitat en el seu càrrec, però hem vist que malgrat tot el que ha passat, no els han exigit ni la mínima responsabilitat. I s’ha liquidat una entitat que estava constituïda des del 1926, amb molts anys d’història. Aquest cas també posa sobre la taula una política de retribucions basada a apel·lar a una direcció kamikaze de les entitats bancàries.

Què voleu dir?
—Es desestimaven les polítiques reposades a llarg termini i que fomentessin l’estalvi privat, que era l’objectiu inicial de les caixes, ho repeteixo. Es va destinar tot al fet que el directiu de torn assolís els incentius i les bonificacions previstos aquell any. Tot es planificava a curt termini perquè tothom arribés als objectius. I això és una bestiesa. I a part, en última instància: qui funda la caixa? La Diputació de Barcelona, que va perdre de vista quina entitat gestionava. Es va convertir en una immobiliària. Ens hem hagut de sentir a dir que tot va anar malament perquè no es tornaven els préstecs hipotecaris signats per la gent. Si mireu el gran factor de risc de Catalunya Caixa, no era en les hipoteques dels habitatges, que era mínim, sinó en societats immobiliàries que tenien.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb