Montse Molla: “Les administracions han vist l’agricultura familiar com una molèstia que cal esborrar”

La família del mas Molla de Calonge (Baix Empordà) són pagesos i tenen documentat el mas d’ençà del 1338. Són moltes generacions treballant el mateix paisatge. El coneixen rebé. Actualment, el mas Molla el porten les tres filles d’en Lluís i la Maria, setena generació: la Montse, la Núria i la Neus. Elaboren vi i tenen arbres fruiters. Catorze hectàrees de vinya i quatre de fruiters. I tenen hort per a l’economia de subsistència. Elles fan la venda directa al mas i als mercats de proximitat, de Calonge i Palamós. La fruita la cullen cada dia, al punt de maduresa, i en menys de vint-i-quatre hores ja la venen al mercat. En els temps que corren, és un privilegi. El vi de pagès que fan, sense afegir-hi sulfits i deixant que faci el procés sense intervenció o amb una intervenció mínima, el venen a casa i no l’etiqueten. I el venen a un preu ben modest, que trenca totes les convencions del capitalisme. El mas Molla és l’exemple d’una pagesia familiar, que manté el paisatge ordenat i net, amb un conreu de mosaic agroforestal.

Són una família que té cura del seu entorn i les persones que hi viuen i els dóna qualitat de vida. Arran de l’incendi de les Gavarres, un vídeo de 3Cat a les xarxes que mostrava la desesperació de Núria Molla es va fer viral. Ella, amb impotència i patiment, parlava del bosc sec i abandonat, que no podia ser, que s’havia de canviar la manera de viure i de fer. Deia que calia tornar a viure com els nostres avis, amb senzillesa, que el sentit comú s’havia perdut.

Perquè la família Molla és sinònim de prevenció contra aquests grans incendis que la sequera i els cops de calor afavoreixen, tal com expliquen els bombers, perquè amb la seva feina els Molla fan de vetlladors i protectors del paisatge forestal. En aquest sentit, és una forma de viure que marca un camí clar i lúcid per a revertir el canvi climàtic.

Hem anat al mas Molla, que arran de l’incendi de les Gavarres i el vídeo que s’ha fet viral té la família una mica aclaparada. Però el seu discurs i els valors no trontollen. Hem parlat amb Montse Molla, enòloga, que és qui té cura, sobretot, dels vins que elaboren, tot i que en aquesta casa tothom fa de tot, perquè de feina n’hi ha molta i són poques mans per a fer-la tota.

A l’entrevista, Montse Molla explica algunes qüestions que fallen d’una manera flagrant per part de l’administració, però que es podrien resoldre amb una actitud més propositiva i escoltant la pagesia. No us deixeu perdre les seves paraules, perquè queda ben palès que optar per la gestió del territori mitjançant la pervivència de la pagesia familiar podria fer canviar el panorama actual, que és desolador. Dues dades: quant als focs, a Catalunya, la primera setmana de juliol hi ha hagut 345 incendis; i quant a la pagesia, actualment, representa menys d’un 1% del PIB, mentre que fa cinquanta anys se situava entre el 8% i el 9%. Diu Montse Molla:

—No estem preparats, sobretot, per a assumir que hem de fer un canvi estructural. Ha arribat un punt que penso que no es tracta només d’adaptar-nos, que també, i de fer les coses millors, que també, es tracta de canviar l’estructura, de canviar en tot, de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. No podem continuar amb aquesta dinàmica, que és mundial!

—Abans es deia que el fet que el canvi climàtic no es percebés, que no es veiés ni se sofrís, n’impedia la presa de consciència col·lectiva, però ara els efectes del canvi climàtic són ben palpables.
—És que vivim en un món capitalista on s’ha globalitzat tot, on la prioritat i la primera decisió és mantenir l’economia. Molt bé. Però el preu que paguem, el cost que suposa per la naturalesa, aquest preu no el tenim en compte. Els costs ambientals són altíssims, el Mediterrani es desertitza. Som conscients d’això?

Montse Molla ens porta a un punt alçat de Calonge, a la Conca del Tinar. D’aquest indret estant, es veu perfectament el paisatge agroforestal de Calonge i una part cremada durant l’incendi de les Gavarres. Explica:

—Nosaltres fem una agricultura de petita escala, l’antítesi de l’agricultura industrial. És una agricultura rica en biodiversitat, al contrari de la industrial. Sóc una gran defensora de l’agricultura familiar tradicional, perquè crec que construïm petites illes enmig d’aquest entorn. També entenc que fent aquesta agricultura artesana no podem alimentar tot Barcelona, però que eliminin la petita pagesia, que ens esborrin del mapa, tampoc. Perquè fem una funció molt més enllà d’alimentar. Som font de biodiversitat, som un paisatge bonic pel nostre poble i també som barrera i tallafocs. És que no s’entenen les poblacions sense una agricultura al seu voltant. I ara aquesta setmana ha quedat més palès que mai. El nostre paisatge és mediterrani: és olivera, és sembrat, és vinya, són fruiters, és horta. És el que fa dos mil anys que fem, i no ens ha funcionat tan malament, oi? Si és una estructura que ha funcionat durant dos mil anys, què passa avui en dia que no es troba vàlida?

—I per què està tan brut, el bosc de les Gavarres?
—Abans, del bosc la gent en treia un suro o uns rendiments i sortia a compte, però en el moment que la gent no es guanya la vida a les Gavarres, va abandonant el bosc i la conseqüència és que el límit entre el bosc i el que no ho és, és molt directe: passem de cop del bosc amb pins al camp de conreu. No hi ha una franja entre l’un i l’altre. Abans hi havia feixes, on es feia carbó, hi havia rajoleries, perquè és una zona de molta argila… És una de les coses que hem perdut. A més, ara hi ha les urbanitzacions. Només al nostre poble em sembla que en tenim trenta-tres. Els pobles cada vegada tenen més bosc i menys agricultura i són perímetres per a gestionar enormes. I cada vegada hi ha menys pagesos. Mas Molla ha anat creixent a mesura que els pagesos s’han anat jubilant, però nosaltres ja no podem créixer més, no podem treballar més hectàrees. Nosaltres conreem dinou hectàrees, que és el que es considera que una família pot treballar. Si més no, aquí. Al Penedès és diferent. Diuen que el mínim són quaranta hectàrees i amb produccions més altes que aquí.

—El procés que fa el vostre producte agrari i el del Penedès també són molt diferents.
—Allà, molts viticultors cullen el raïm i el venen a un celler gran que elabora el vi. En canvi, aquí, la nostra agricultura familiar implica elaborar el producte i fer-ne la venda directa. I això és una feinada: treballem la terra, elaborem els nostres productes i els venem al mercat i a casa. Ens omple la vida, de dilluns a diumenge.

Agafem el cotxe i després, caminant, arribem a l’altra banda, on Montse Molla té una vinya a tocar de bosc, que anomena Volvos, de garnatxa i ull de llebre, que mira a mar. Una vinya molt bonica i molt especial per a ella, perquè s’hi va casar. Per arribar-hi hem de pujar per un camí ample, però ple de pedra. Montse Molla recorda que durant un temps els van prohibir de fer-hi cremes controlades a l’hivern i els exigien que les restes vegetals (sarments de la poda, branques caigudes…) es retiressin en camions. Trepitjant el terreny, queda clar que un camió no hi pot passar,  per aquell camí. És quan Molla es lamenta del fet que les lleis es fan als despatxos. I continua:

—S’han criminalitzat molt, aquestes cremes. Però la decisió és una mica hipòcrita: nosaltres no podem cremar una pila de llenya a l’hivern perquè emet CO₂, però un avió sí que pot volar, tot i el CO₂ que emet. Aleshores, jo he de compensar el que fa l’aviació? Jo no puc llaurar perquè fixa el carboni, a fi que la companyia aeronàutica pugui enlairar un avió més? D’això tracta el pacte del CO₂? Les polítiques internacionals es mouen a partir de quotes, i venen CO₂ i en compren, i aquestes decisions afecten directament les nostres vides i tenen efectes: a curt termini només és una pila de llenya, però a llarg termini és un foc que no hi ha qui el pugui apagar.

—I ara podeu fer petites cremes controlades a l’hivern?
—Sí. A l’estat espanyol el pagès professional, que és el que es guanya la vida fent de pagès, pot fer petites cremes. Però quan tot és molt sec, ni jo mateixa m’atreveixo a fer cremes controlades, perquè el bosc és molt a prop i l’hivern ja no és una estació amb prou humitat ambiental. Alguns anys no en fem per prudència. Per seny. Per sentit comú.

—El fet de ser una família que fa tants segles que està establerta aquí us dóna un gran coneixement del territori i les seves circumstàncies. En aquest sentit, pensàveu que les Gavarres podia cremar com ho ha fet?
—Jo tinc dues vinyes dins el parc natural de les Gavarres, aquesta, Volvos, i una altra. Són vinyes envoltades de bosc. I la pressió del bosc, la sents. La sents amb els animals, els porcs senglars que t’entren a la vinya, els ocells que es mengen el raïm, la branca de pi que s’esqueixa i cau i has de tallar… Aquests moviments hi són. I veus que hi ha nevades i cauen pins, que hi ha sequera i el sotabosc està molt sec, ara hi ha hagut una gran tramuntanada que també ha deixat arbres a terra… i sí, hi veus el risc. Nosaltres gestionem sobretot els marges, les vores del bosc, per frenar que el bosc avanci, però saps que el dia que hi hagi un incendi, que hi serà, perquè som al Mediterrani, en som molt conscients, el que farà de tallafocs seran les nostres vinyes. Si l’incendi de les Gavarres hagués girat cap a casa, el primer que hauríem perdut és la vinya de Volvos. Si aquí estem així, imagina’t Gavarres endins. Que les Gavarres és un polvorí és una frase que he sentit dir a caçadors i gent que camina. Ja no hi pots anar a buscar bolets perquè t’hi deixes el braç, perquè no pots passar pel mig. No són transitables, les Gavarres, i d’això en som molt conscients. I hi ha una generació, que ja no és la meva, que les havien vist molt vives. I també t’adones que els nous propietaris de finques de les Gavarres compren el gran mas amb tota la terra del seu voltant, però el seu objectiu no és ser pagès i gestionar aquesta terra, sinó que l’objectiu és una casa rural o una segona residència per als caps de setmana. I el bosc que han comprat, perquè va amb el lot, és un bosc que no gestionen. La realitat que ens trobem és que cada mas que s’abandona no és substituït per un altre pagès. I això fa tants anys que passa, que hem arribat a un punt que gairebé ningú gestiona res. També es devaluen molt els preus de la fusta, del suro, la mà d’obra és cara… I el problema principal és que primer has de demanar un permís i te l’han de concedir.

—Què passa amb els permisos?
—Mira, a mi em va passar que volia tallar uns pins i vaig entrar la sol·licitud a l’hivern pensant-me que en un mes tindria el permís. Però el permís no va arribar fins al juliol. Jo al juliol no em puc posar a tallar arbres, perquè som en plena temporada de préssecs i després ve la verema i també fa molta calor. A l’estiu tenim molta feina i aquells deu pins no eren la meva prioritat. De manera que, quan va arribar l’hivern següent i tenia temps per tallar els pins, el permís ja havia caducat. És que l’administració et fa avorrir, moltes vegades.

—I les rompudes en certs municipis no s’entenen i costa molt que donin permís, oi? Un altre entrebanc. Aquesta santificació dels arbres s’adiu amb la realitat?
—No s’entén que, si talles un arbre, en tornarà a créixer un altre. Que no passa res. La naturalesa es renova constantment. Aquí dalt hi ha unes terrasses antigues, de quan hi havia vinya, que es va abandonar i ara ja és bosc. A vegades penso que seria tan bonic recuperar la vinya en aquestes terrasses! Però, saps què passa? Que seria una feina ingent per a plantar vint ceps que, possiblement, no em deixaran ni plantar, perquè es trobarien en el parc natural de les Gavarres. Caldria canviar la mentalitat…

—La mentalitat de l’administració?
—Sí. És que a vegades hi ha iniciatives de petits pagesos i ramaders que l’administració les frena, perquè hi posa moltes pegues. Necessitem una administració que et digui per endavant: “Què necessites, com et podem ajudar, per a quan ho vols això?” I tinc la sensació que sempre som els pagesos que anem darrere l’administració: “Que podríeu, si us plau…?” L’actitud de l’administració ha de ser activa, no ha de ser un fre a les petites iniciatives. Sobretot de cara als petits, que no tenim la capacitat logística dels grans. Potser es pensen que tinc un despatx d’advocats i una gestoria darrere. Som nosaltres mateixos que ens ho fem tot. Quan ets petit, tot és més feixuc, molt més que una gran empresa, que té molt de personal i pot dedicar una persona a fer aquestes gestions, a barallar-se i a fer papers. I acabes boig amb els seus calendaris.

—Què voleu dir?
—Que ells tenen uns calendaris que no són de temps agrícola. Que et donin un permís per a plantar el mes d’agost és absurd. A mi m’han de donar permís per a plantar el mes de gener o febrer, que és l’època de plantar. Són coses que no tenen sentit.

—És a dir, tan sols que administrativament s’entengués quin és el calendari del pagès, el dia a dia de la pagesia, la cultura pagesa, ja es podrien resoldre coses?
—Per plantar tres fileres de garnatxa blanca, vaig haver d’anar tres matins a l’oficina d’Agricultura. I vaig tardar només tres hores a plantar les garnatxes. Això no és proporcional. Perquè em demanen el mateix a mi per tres fileres de ceps que si hagués plantat trenta hectàrees i jo fos Caves Peralada. No podem posar tothom al mateix sac. Ha de ser una gestió proporcionada, escoltant la gent del territori i els tempos. I, a més a més, entre administracions no es coordinen. Em va passar que el permís per a vendre a mercat, l’Ajuntament de Palamós me’l deixava fer de l’1 al 30 de gener i em demanaven la declaració única agrària (DUN). Però resulta que la DUN no es podia lliurar fins l’1 de febrer. De manera que jo deia a l’ajuntament que no podia lliurar-li la DUN, perquè fins l’1 de febrer no s’obria el tràmit per a fer-la. I vaig entrar en un bucle administratiu molt burro. Per això et dic que necessitem una administració proactiva, que escolti la gent i les seves necessitats. I avui dia, només es miren els tempos administratius. I són lents. És una altra realitat. Penso que vivim en dos mons paral·lels.

—Si són paral·lels, difícilment es trobaran.
—I com que el món on es prenen les decisions no és l’agrícola, que és un món d’asfalt, de gent que no ha tocat mai la terra, que no sap les dinàmiques ni el que passa aquí, ens trobem que ho entorpeixen tot. I el resultat és que cada vegada hi ha menys petits agricultors i un urbanisme on el bosc i la ciutat acaben ajuntant-se. I quan passi això a tot arreu, cremarà de punta a punta el país? Si no hi ha teixit agrícola, perdrem tots els tallafocs i perdrem la sobirania alimentària i perdrem la biodiversitat. De vegades, puc tallar una mica de bosc per plantar una vinya i sembla un crim, però potser afavoreixo que una àliga tingui un espai on pugui caçar. Perquè els rapinyaires, que jo sàpiga, al mig del bosc no veuen els conills. On vénen a caçar és a les vinyes. Jo els veig. Al bosc aniran a fer el niu i tindran el seu refugi, sí, perquè totes les peces hi han de ser i tenen la seva importància. I hem de saber ajudar-les totes. Però nosaltres sentim que treballem per a l’administració, en lloc de l’administració per a nosaltres. I aquesta dinàmica s’ha de canviar. I l’altra dinàmica és estructural. S’ha de viure. Avui al bosc només s’hi va a passejar, ens el mirem, fem vida contemplativa, però no s’hi fa res. I són moltes hectàrees!

—Fa pocs dies, el naturalista Martí Boada explicava a VilaWeb que el 70% del territori català és massa forestal. Però la gent no té aquesta percepció. I volia dir-vos que el que dieu sembla ple de sentit comú. Aleshores, per què aquest divorci entre el món de l’administració i el món agrari, en un moment en què la pagesia és tan necessària i, en canvi, representa menys de l’1% del PIB?
—En les administracions, aquests últims anys, hi ha hagut dos fets que han marcat molt: el primer, que han cregut que per ser competitius l’agricultura s’havia d’industrialitzar i han vist l’agricultura familiar, tradicional, que és la que gestiona el territori, com una molèstia que calia esborrar. Recordes que fins i tot havia desaparegut el terme ‘agricultura’ en el nom de la conselleria? El concepte és agroindústria: cent hectàrees i produir, produir i produir i exportar. Només els interessava això. La segona cosa és que en els governs en general hi ha un paternalisme de “nosaltres gestionem i cuidem el territori i la gent ha de fer el que nosaltres diem”. I no han escoltat el territori. S’han dedicat a donar ordres de com ells creien que s’havien de fer les coses, sense que prèviament haguessin escoltat ningú. I això passa amb la pagesia, però també passa amb els metges, els mestres, els bombers… Els bombers ho diuen claríssim: la mesura contra els incendis és que hi hagi més pagesia, la petita pagesia és prevenció. Aleshores, què més necessiten, les administracions, per treballar en aquesta direcció?

—I a què han abocat aquestes polítiques?
—La conseqüència d’aquestes polítiques ha estat preus baixos en el producte agrícola, han fet el Mercosur i ha entrat producte de fora a preus encara més baixos, i com que el pagès d’aquí no es guanya la vida, el pagès plega. I no hi ha relleu generacional. Ara, com a novetat, els ajuts a joves agricultors arribaran als quaranta-cinc anys. Però què m’expliques! És ridícul! A quaranta-cinc anys no ets jove.

—Quina edat teniu?
—Jo en tinc quaranta-tres, per això t’ho dic. Fa deu anys no era una jove agricultora i ara sí que ho sóc? Els polítics es pensen que els pagesos prenem decisions com fan ells, només per raons econòmiques. I no és cert. Jo hi ha moltes coses que no les valoro econòmicament. Perquè tinc un concepte diferent de ‘casa’. Quan parlem del mas Molla, per mi el mas i totes les terres del voltant són casa. Quan sóc a casa amb els nens fent uns macarrons, sóc a casa; quan sóc al celler sóc a casa; quan sóc a la vinya sóc a casa; i quan sóc amb vosaltres sóc a casa. Com poden pensar que jo faré una mala gestió del territori? A vegades et sents una mica insultat. Quan hi ha un incendi, els primers que surten a protegir el territori són els pagesos i els bombers. Els polítics surten a fer-se la foto. Nosaltres sortim a llaurar, eh?

—Llaurar…
—Saps que ens deixen llaurar a partir del setembre, per una normativa europea, quan aquí a l’agost els camps ja haurien d’estar llaurats? Potser la normativa europea va bé a un holandès, que allà plou cada dia, però aquí som a la Mediterrània i cada dia tenim una mica de tramuntana i una mica de marinada, i saps que aquí la temperatura pujarà fins a trenta i quaranta graus. I no puc llaurar? Aquesta impotència és la que va saltar el dia de l’incendi, perquè, per una banda, estàs trist, perquè és casa teva i s’està cremant, però al mateix temps estàs enrabiat, perquè quants incendis hi ha d’haver perquè aprenguem alguna cosa? No hi ha manera. Escolteu-nos una mica, trepitgeu el territori! Però, és clar, si només som l’1% del PIB, sempre acabarà manant un altre sector.

—Ara pensava que la pèrdua de cultura agrària i natural en la societat agreuja la possibilitat de revertir el canvi climàtic.
—És clar, la venda directa del producte que fem nosaltres és completament minoritària. Potser només som quatre-centes famílies o cinc-centes a tot Catalunya que fan venda directa. La gent s’ha desarrelat de l’agricultura, de la cultura de pagès. I arriba producte de tot arreu del món tot l’any, la gent no sap que a l’hivern no hi ha cireres aquí, que el cirerer no té ni una fulla. Penseu que les persones en el seu dia a dia tenen un poder immens. Poden comprar a la botiga del barri o del poble o poden comprar a Shein; poden anar al mercat i comprar als pagesos directament o comprar cireres a l’hivern de l’altre cantó de món en una gran superfície. El primer canvi el té la gent. Però el desconeixement és un problema, perquè sovint hi ha persones que volen menjar producte de temporada i no saben quin és.

Mentre tornem al mas, passem per davant d’un tros de terra llaurada, però a guaret, que Montse Molla ens explica que està destinada a un projecte que l’engresca: “Aquí hi havia pins. Hem tardat tres anys a poder-los tallar. En col·laboració amb l’ajuntament i la Universitat de Girona, hi plantarem una vinya que sigui un reservori de totes les varietats antigues que es conserven al poble per començar-les a estudiar i veure com es comporten amb el canvi climàtic, si són més resistents, quins vins en poden sortir… Em fa molta il·lusió aquest projecte, perquè és compartir un coneixement a fi que no es perdi. Però tenim el problema que hem de plantar varietats que no existeixen en el registre de varietats vinificables de l’estat espanyol, tot i ser varietats que fa més de cent anys i de dos-cents que són aquí. Com la picapolla moscatella, la mollia, la beier… A casa tenim cinquanta-quatre varietats, moltes minoritàries i quinze úniques al món.”

Ens n’anem amb el convenciment (i ja el teníem) que la pagesia és imprescindible, que fa una feina que beneficia tota la societat (els seus conreus són tallafocs, cultius que atrapen CO₂, conreus que mantenen la terra ordenada i neta, que construeixen un paisatge bonic, que mantenen la biodiversitat, que ens alimenten…). Però una part són beneficis que no es comptabilitzen al PIB i que no els els reconeixen ni compensen.