Mònica López: “Al film ens demanem com és que uns nois catalans decideixen d’atropellar uns altres catalans”

Aquesta setmana s’ha estrenat Cronos, el film que vol reconstruir les 124 hores posteriors als atemptats del 17 d’agost de 2017, d’ençà de l’atac a la Rambla de Barcelona fins a la localització de Younes Abouyaaqoub. El thriller policíac, dirigit per Fernando González Molina amb guió d’Alberto Marini, és protagonitzat per Enric Auquer, Diana Gómez i Mònica López. Tots tres representen, amb òptiques diverses, com van viure els Mossos d’Esquadra aquelles hores clau. Diana Gómez fa un personatge inspirat en la cap de comunicació dels Mossos d’Esquadra, Patricia Plaja, a través del qual s’explica la part més política d’aquells dies. Enric Auquer fa un personatge inspirat en l’inspector Jordi Rodón, que va ser un dels responsables de l’operació Cronos i, per tant, explica més la part policíaca. I Mònica López fa d’una sergent dels Mossos d’Esquadra a Ripoll, que coneix de tota la vida els terroristes. És un personatge inspirat en una mossa d’esquadra real de Ripoll i en una assistenta social. Amb aquesta última figura, el film vol reflectir com es va viure a Ripoll l’atemptat i, d’alguna manera, representa el trencament social que va viure el país. Parlem de tot plegat amb l’actriu Mònica López.

—És un film difícil de fer, en termes emocionals: és una història que encara tenim molt present, que ens remou a tots.
—El dia que et toca rodar no hi penses perquè, si no, no podries fer la feina.

—Recordeu on éreu aquell dia?
—Sí!

—És una cosa que tinc molt marcada…
—Crec que passa a tothom. Com també amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York. Recordo que quan ho vaig saber, em vaig posar a tremolar. D’ençà que la Rambla ha canviat tant, no hi vaig gaire. Però justament el dia abans hi havia passat. Estava de ronda i necessitava comprar una cosa. Sabia que la tenien en una botiga del carrer del Cardenal Casañas i vaig travessar la Rambla a la mateixa hora de l’atemptat. Recordo que, quan vaig sentir la notícia a la ràdio, vaig començar a tremolar, vaig ser conscient que va tocar a la gent que va tocar, però que hauria pogut ser jo o tu…

—És clar…
—A més, em va passar una cosa forta. Fèiem ronda amb l’obra Calígula, dirigida per Mario Gas. Hi havia Pablo Derqui, que fa en aquest film de Trapero… I teníem funció l’endemà. Et pots imaginar com estava l’estació de Sants. No sabíem si podríem sortir de la ciutat. Finalment sí que vam poder. Però quan fèiem cua per entrar-hi, va aparèixer Borja Espinosa tremolant i ens va explicar que ho havia viscut tot en primera persona. Va ser una de les persones que va estar tancada durant moltes hores dins una botiga amb la persiana abaixada, sense saber què passava a fora, amb molta por. I, és clar, recordo molt com ens ho va explicar tot, trasbalsat. I nosaltres, com tothom, flipant.

—El vostre personatge té la peculiaritat que no és a Barcelona a la Rambla, sinó a Ripoll. Sou una sergent dels Mossos d’Esquadra que coneix els terroristes.
—Sí, representa que els conec personalment des que eren petits. I no m’ho crec: crec que és impossible, allò que han fet.

—Al film no em queda clar si el vostre personatge es basa en una persona real.
—És una barreja, sí! No és com el paper de Diana Gómez, basat en Patrícia Plaja. Està inspirat en una mossa d’esquadra que sí que treballava allà i també en una assistenta social de Ripoll, Núria Perpinyà. En realitat, el personatge de la Núria podríem dir que està dividit: hi ha una part que el faig jo com a mossa i una altra Patrícia Bargalló, que fa d’assistenta social. És interessant perquè, al final, tenim una actitud molt diferent. L’assistenta es queda amb la família i diu: “No en el nostre nom.” En canvi, el meu personatge no és capaç. Crec que tot plegat defineix molt bé què ha passat a Ripoll. Molta gent no ha pogut perdonar. I mira què ha acabat passant… Com ha canviat la societat.

—Entenc que vau anar a Ripoll.
—Sí, vaig tenir la grandíssima sort de parlar amb Núria Perpinyà, que és l’assistenta social de Ripoll: hi continua treballant, encara que hagi canviat el govern i ara hi hagi Aliança Catalana. Són aquestes persones imprescindibles a la societat. Continua pensant que és bàsica l’educació. Vaig tenir la sort de parlar-hi, perquè em podia imaginar com havia de fer el personatge, però tenia la dificultat d’aquest arc que parteix de la incredulitat fins que la certesa va apareixent. Però ella em va explicar com ho havia viscut i llavors, quan tens algú real que t’explica com va viure un episodi, ja no és qüestió de copiar-ho fil per randa, sinó que et queda alguna cosa concreta dintre teu amb què ja pots actuar. I això, per a un actor, és molt d’agrair.

—Al començament del film, amb les imatges de l’atemptat, em va sorgir un dubte: com a societat, estem preparats per a veure’l?
—Entenc què vols dir. Són els carrers… És tan real. Això diu molt a favor del director, Fernando González, i de Nacho Carretero i Arturo Lezcano, que són els qui van fer el documentari amb què s’ha basat la cinta. No s’ha permès cap llicència. És fidel a allò que va passar cronològicament. Llavors, com a actor, et sents igual de responsable, però penses que es fa amb respecte, amb versemblança. I això hi ajuda moltíssim.

—Quan us va arribar la proposta, us va fer respecte? Us va fer por? Crec que la ferida continua oberta.
—Home, a mi, que se’n parli no em feia gens de por. Em feia por quina mena de film podia ser. Si seria morbós, si seria de bons i dolents, si els uns serien herois i els altres salvatges… Quan en vaig llegir el guió vaig pensar que no era això i que hi volia ser, perquè ho havia viscut. No em feia por, crec que s’ha de parlar sempre de les coses que fan mal, per a curar o potser per a pensar i anar més enllà. Potser per això ara tenim les coses que tenim, perquè va passar allò. M’importava que no fos un film d’aquells de dir: “Ai! Que bé, haver-nos conegut.” M’importava que llancés preguntes, que ens posés un mirall al davant. Per exemple: el meu personatge, que al final no és capaç de perdonar la mare del terrorista, crec que reflecteix molta gent de Ripoll. Molta gent deu haver girat l’esquena a la comunitat musulmana. Per tant, em sembla interessant que el film sigui un mirall de la realitat que tenim ara, i que no estiguem tan contents. Es va fer molt bé aquella operació, i això està molt bé que es reconegui. Crec que també té un punt d’homenatge a les víctimes, amb respecte, però tant de bo la cinta serveixi per a alguna cosa més. Cal que ens preguntem què podem fer com a societat i individualment, perquè ara mateix no anem pel bon camí. Som més racistes que abans. I tots sabem que l’odi genera odi, més violència i més sang. És terrible.

—Segurament és el vostre personatge, el que ajuda a posar damunt la taula tot això…
—Sí, el Fer i els guionistes han estat molt llests. Tenen la pota més política, que és la Diana Gómez, que fa el paper de Patrícia Plaja, responsable de comunicació dels Mossos d’Esquadra. La pota policíaca de com va anar tot, correspon sobretot a Enric Auquer. I després hi ha la part més personal, no emocional, perquè crec que les altres també són emocionals: la meva és la personal.

—La que representa una mica la societat, no?
—Sí! Segurament la societat es podria explicar de mil maneres més, evidentment. D’on ve l’imam? Com es van radicalitzar ells? Tot això no surt al film. Però sí que hi ha la pregunta: com és possible que uns nois catalans, que entre ells s’enviaven missatges en català, decideixen d’atropellar uns altres catalans?

—El vostre personatge es fa constantment aquesta pregunta: no s’ho pot creure. Hi ha un moment que dieu: “Si l’altre dia em va ajudar a pujar la compra a casa…”
—És molt ingènua, la frase, però és molt humana. Quan l’havia de dir em costava, perquè sabent què van fer… Com puc dir al meu superior que ve de Barcelona: “Però si m’ajudava amb la compra.” Però no deixa de ser un argument molt vàlid. Perquè és el dia a dia. És la realitat de Ripoll en aquells moments. Creien que la integració era real. S’ha vist que no. Evidentment, això no justifica res, absolutament res. Però preguntes com ara si som racistes o no, si hem integrat de veritat, està bé que tornin.

—I creieu que la societat, en un moment tan convuls com l’actual, està preparada per a fer aquesta reflexió?
—Si no hi està preparada, que s’hi prepari. Perquè no podem continuar vivint d’esquena a això. Així és com es menja l’extrema dreta tot el planeta. Perquè no fem aquest exercici. Potser hi ha joves ara que veuran el film i que en aquell moment eren petits: cal que ho sàpiguen. La societat sempre ha d’estar disposada a escoltar les coses més espinoses i difícils, no sols les boniques i fantàstiques. Per això ja hi ha Instagram! La vida és molt més complicada i més difícil. Hem d’escoltar les coses. I no sols què fa aquest aparell, els mòbils. No sols allò que volem sentir, sinó també allò que és als nostres antípodes: què pensa l’altre. Perdem la capacitat de dialèctica i de posar-nos sobretot en la pell de l’altre.

—Ara tot és blanc o negre.
—Correcte.

—Crec que vau fer una projecció per a les víctimes. Sabeu com va anar?
—Sé que n’hi va haver una, però no me n’han explicat res. Abans m’has preguntat per la por. Avui tinc por de l’estrena que es farà al Liceu. Crec que pot ser una catarsi, pot estar molt bé. Però a la cinta, una de les imatges que més m’impacta és quan el personal de neteja, amb les mànegues, treu la sang del dibuix de Miró a la Rambla. Hi haurà autoritats, víctimes, actors, equip, periodistes, tots dins el Liceu veient això. Té molt de sentit, que es faci allà, però a mi, aquestes coses… Això, no sé què pensar-ne. Són molt contradictòries, les coses que sento. I sobretot això, no?, Posar-te guapo. Crec que no podré, que és una altra cosa. Si volem catarsi, jo no tinc… Però, és clar, hi haurà photocall. Tot això, no ho porto gens bé. Però s’haurà de fer, és la nostra feina també.

—Ahir escoltava una entrevista i en algun moment que hi havia alguna pregunta banal pensava: “Ostres, no sé si és el moment.”
—No sé si és el moment. Però bé, la vida continua i sí. I el sentit de l’humor, si és ben fet, sempre és benvingut, no?

—També suposo que els qui som a Barcelona, a Catalunya, veurem de manera diferent aquest film.
—No ho sé, però no saps com ha anat a Madrid: tots els periodistes ens felicitaven. Ens deien que era impactant, que no ens deixàvem res. Els agradava molt la part política, entre Rajoy i Puigdemont. Els interessa moltíssim, també. Quan hi va haver l’atemptat a Madrid, jo també vaig plorar amb aquelles imatges d’Atocha.

—Però com que són els carrers per on sols passejar, crec que és diferent…
—Pot ser. Però potser no hauria de ser així i caldria fer més impacte en el planeta. Em va passar una cosa curiosíssima, una mica cursi, encara que no m’ho sembla. L’altre dia passejava per Madrid, després d’atendre tot el matí la premsa. I vaig anar al Retiro. A més, va ser quan acabava de rebre la notícia de la mort de Francesc Garrido i estava en xoc. Me’n vaig anar cap al Retiro. I caminant, caminant, de sobte veig una estàtua. A mi m’agrada mirar a qui són dedicades. Molts són militars. En aquest cas no, era un senyor que va viure al segle XIX, i la frase era: “La pàtria de l’home és el món, si per mi fos esborraria de tots els diccionaris la paraula estranger.” I vaig pensar: “En el meu paper, hi té molt a veure, això…” També ha estat molt interessant treballar amb els actors marroquins. Perquè, realment, el trauma de la comunitat musulmana també és terrible. Sempre demanen perdó. I els actors ens deien: “És la vuitena vegada que faré de terrorista. És fort! I el paleta que treballa a la plaça d’Espanya?”

—O el metge, no? Perquè també hi ha metges…
—Exactament! Mira, acabo de dir una cosa absolutament racista. Sí, tens tota la raó. Treballes amb ells a la cinta, ells fent de terroristes i tu de superenrotllada, perquè ets l’empàtica. I és tot molt contradictori. Això, per a mi, va ser la cosa més difícil. Expliquem la història d’uns nois assassins, però a través de les famílies, i com es perdona.

—Ara heu dit això que la comunitat musulmana sempre ha de demanar perdó, i m’ha vingut el cap què ha passat aquesta setmana a Manresa. Hi ha hagut un assassinat i hi ha dos detinguts, dos menors catalans, un de pares catalans i un altre de pares magribins. I la comunitat musulmana ha hagut de sortir a condemnar l’assassinat. No he vist la comunitat cristiana sortint a condemnar-lo…
—I tant! I tot això que passa a Ceuta. Mare meva! El brou de cultiu no és gens fàcil. Però hi tenim responsabilitats com a ciutadans, i el món de la cultura també. Que aquesta cinta s’estreni és important. Podria haver estat abans o després, però crec que està bé que sigui ara, perquè encara ens en recordem molt: tots sabem què fèiem aquell dia. Ho tenim molt present.