‘French connection’: monàrquics, espies de Franco i els bombardaments de Barcelona

  • Monàrquics i franquistes van col·laborar intensament a la guerra del 36-39 · Després, els monàrquics ho van voler negar i dissimular

VilaWeb
José María Quiñones de León.
Xavier Montanyà
10.02.2019 - 21:50
Actualització: 10.02.2019 - 22:03

La mort recent d’Enric d’Orleans, comte de París i aspirant al tron de França, podria ser una anècdota més de la premsa del cor, si no permetés evocar la nebulosa de conspiració monàrquica-feixista que durant la guerra del 26-29 operava a França en favor de Franco, en col·laboració amb la Gestapo i l’OVRA mussoliniana.

Enric d’Orleans era descendent del germà de Lluís XIV i de Lluís Felip I, el darrer sobirà que ha regnat a l’estat francès amb el títol reial. El seu fill Joan d’Orleans i Württemberg és el nou pretendent que, per ironies de la història, ha vist morir el seu pare el mateix dia de la decapitació del seu avantpassat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793.

‘El rei ha mort. Visca el rei’, va ser el piulet anunciant la mort d’Enric d’Orleans del moviment Action Française, en favor de la restauració monàrquica a França.

Enric d’Orleans, que va ser oficial i membre de l’Estat Major de l’exèrcit francès, es disputava el tron amb Luis Alfonso de Borbón, fill del duc de Cadis i de Carme Martínez Bordiu, néta de Franco.

Al voltant dels Borbons i de les seves diverses branques familiars, com la dels Orleans, es conserva la història en naftalina.

Action Française, que avui està de dol per la mort d’Enric d’Orleans, als anys trenta, mitjançant el seu braç violent feixista Les Camelots du Roi i organitzacions ultradretanes com La Cagoule, va perpetrar atemptats violents a tot França contra el govern del Front Popular, avançant-se i preparant el terreny a l’ocupació nazi. Van col·laborar amb els serveis d’espionatge de Franco a França, originalment muntats per aristòcrates i burgesos monàrquics i catalanistes de la Lliga.

Passaven a Burgos i Salamanca informació crucial per a bombardar les posicions i la rereguarda republicana. I cometien atemptats amb bomba a França que sovint pretenien d’adjudicar als rojos espanyols per tal de desacreditar-los. La policia francesa seguia de prop les activitats pro-franquistes de tots aquests grups. Després de la guerra, el Ministeri d’Interior francès va guardar tots els fons de la Sureté Nacional que avui han permès de reconstruir tota la xarxa nebulosa d’espies i col·laboradors franquistes i conèixer-ne els principals responsables: Francesc Cambó, Joan March, el Comte dels Andes, la família Urquijo, Bertran i Musitu i Quiñones de León, entre més. Ho ha investigat i ho explica molt bé l’historiador Jordi Guixé a La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1937-1951 ( PUV, 2012).

Enric d’Orleans i Micaela Cousiño Quiñones de León.

Quan filmàvem el documentari Espies de Franco (2010) vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Micaela Cousiño Quiñones de León, reneboda de José Quiñones de León, amic íntim d’Alfons XIII, de qui a més era marmessor testamentari. Era un monàrquic molt rellevant. Havia estat ambaixador espanyol a París fins a la proclamació de la República, quan va dimitir del càrrec per esdevenir ambaixador oficiós de Franco i dedicar-se a l’espionatge franquista des de l’Hotel Maurice de París, aprofitant la seva fortuna personal, els seus contactes diplomàtics d’alt nivell i la tasca secreta d’uns vint agents espanyols i alemanys.

Francesc Cambó havia instal·lat oficines similars a l’Hotel Crillon, des d’on també informava, facilitava finançament i, després, acabada la guerra, va denunciar i controlar els exiliats republicans al país veí. També editava la revista de propaganda cultural Occident, dirigida pel franquista mallorquí Joan Estelrich.

Micaela Cousiño Quiñones de León: ‘Els comunistes menteixen’

La trobada amb la reneboda de Quiñones de León va ser als salons de l’Hotel Paris le Grand Intercontinental. Micaela Cousiño, molt cordial, em va presentar el seu marit, el príncep Enric d’Orleans, comte de París. ‘És cosí del vostre rei’, em va dir. Ella era la segona esposa del pretendent al tron francès i, per tant, també ostentava els títols de princesa d’Orléans i comtessa de París. Ell va ser discret i distant, com correspon al seu llinatge, tret que, un parell de vegades i de manera mal dissimulada, va insistir a la seva dona que no s’oblidés ‘de dir que Franco havia empresonat Quiñones’.

I és que, després d’haver-lo ajudat amb informació, contactes, finançament, propaganda i suport logístic, tots els monàrquics pretenien d’esborrar el seu negre passat al·legant que havia estat una col·laboració menor, i que ells, en el fons, no eren franquistes. Però els arxius policíacs francesos i la premsa d’esquerres aportaven una versió menys discreta de la seva tasca en favor del franquisme, en col·laboració amb els nazis i els mussolinians.

Evidentment, la princesa, que tenia un gran concepte del seu besoncle –’era baixet, grassonet, amb un nas imponent, i molt elegant i educat’–, va citar, convençudíssima, el seu suposat empresonament per refermar, contra la informació policíaca dels arxius francesos, la ja coneguda tesi exculpatòria que ell no tenia res a veure amb Franco. Curiosa dada que aleshores va ser impossible de verificar, perquè no hi havia cap mena de referència a aquest fet en els arxius espanyols corresponents; la qual cosa, en principi, ho feia força improbable.

Retall de L’Humantié.

El moment àlgid de la conversa va ser quan li vaig mostrar uns retalls de premsa francesa del temps de la guerra del 36-39 on es denunciava, amb proves, que els agents de Franco a París els dirigia Quiñones de León, que era el cap de l’espionatge. La dama va reaccionar amb gran sorpresa, una mica impostada, ‘pobre senyor si ell ho sabés…!’. Mentre llegia la notícia, se’n feia creus: ‘El meu besoncle no tenia res a veure amb Franco. Per a ell l’únic poder acceptable no era un dictador, sinó el seu rei. Tot això és mentida!’ I va demanar: ‘Quin diari ho diu això?’. ‘L’Humanité’. ‘Ah, però si és el diari comunista, no ho sabíeu?’. ‘Sí, és clar, però què voleu dir? Que els comunistes menteixen?’, vaig preguntar-li. ‘Evidentment!’, va expressar amb un somriure de satisfacció.

Quiñones es va morir a París l’any 1957, a vuitanta-quatre anys. En la crònica que publicava a l’ABC Carlos Sentís, antic col·laborador seu, arribava a afirmar, fins i tot, que havia estat gran amic del dictador Miguel Primo de Rivera, i que havia contribuït al llançament del Movimiento Nacional en col·laborar a finançar l’avió que va anar a buscar el general Franco a les Illes Canàries. En un altre article, Mariano Daranas deia, ben clarament, que Quiñones havia muntat a París, amb poders del govern de Burgos, una organització fabulosa que ‘va servir l’Alzamiento, amb eficàcia plena, fins al que punt que, pels qui coneixien els compromisos entre els governants de la III República i els seus correligionaris de Madrid, fa estremir la hipòtesi de no haver comptat amb ell.’

El comte dels Andes i la Biarritz Connection

Malgrat haver muntat els serveis d’espionatge franquistes a França, i haver proveït el seu Estat Major amb informacions molt valuoses dels objectius a bombardar pels avions nazis i mussolinians, aquells insignes monàrquics, amb el pas dels anys, van optar per negar rotundament la seva relació amb el general. De fet, haurien volgut esborrar la seva responsabilitat de col·laboració entusiasta amb la maquinària mortal del feixisme. No estaven disposats a assumir la responsabilitat històrica que es derivava d’haver contribuït amb diners, contactes i informació d’intel·ligència que el general gallec arribés al poder i establís una dictadura de quatre dècades.

Òbviament, entre canapé i canapé, bordeus i xampany, a Madrid, París, Biarritz o Mallorca, els resultava molt més agradable ser relacionats amb els palaus, les regates, la caça, l’esquí, les joies, les corones, l’òpera i les pintures de Goya que no pas amb la bruta vida casernària, les massacres de rojos, la plaça de braus de Badajoz, les fosses comunes, el Gernika o els bombardaments de Barcelona. Igual que Francesc Cambó preferiria ser recordat per la Fundació Bernat Metge que no pas per la seva responsabilitat en el finançament de Franco i dels bombardaments de Barcelona.

Negar rotundament el seu passat franquista era la norma de tots ells. No ho va fer només la família Quiñones de León, sinó també els descendents de Bertran i Musitu, i els del comte dels Andes, que operava des de Biarritz. Jo puc donar fe de la seva insistència, perquè durant la feina del documentari vaig estar en contacte amb aquestes famílies i també amb Iván Moreno Landahl, actual comte dels Andes, aleshores membre de la Reial Acadèmia de la Història, secció d’Heràldica, qui, molt amablement, va declinar la invitació perquè l’entrevistés, però amb qui vam intercanviar alguns missatges sobre la qüestió.

L’Humanité fa una caricatura de Quiñones de León.

El clixé es repetia. N’extrec, i tradueixo, un fragment significatiu d’un dels seus missatges:

‘Em comentes que vols fer un documentari sobre el SIFNE, que consideres un servei d’informació de Franco a França durant la guerra civil, amb la qual cosa discrepo, ja que tant el meu besavi com, després, el meu avi, es trobaven molt lluny políticament del general. El SIFNE va ser muntat pel meu besavi de manera particular, després s’hi va afegir Cambó, per donar suport a l’Alzamiento (causa comuna), és cert, però amb la finalitat de restaurar la monarquia (alfonsina), igual que els tradicionalistes van muntar els seus serveis secrets i Franco tenia els seus. Després de dos anys actuant, el coronel Ungría va aconseguir la unificació de tots els serveis d’informació que actuaven cadascun pel seu compte. Una curiositat: quan el meu avi era amb Mussolini a Roma, van començar a parlar de Franco i el dictador italià el va tallar dient-li que no li interessava gens, que li parlés de Cambó, que sí que li semblava una persona interessant.’

Monàrquics catalans de la Lliga, clau per al bombardament de Barcelona

L’any 1940, José Bertran i Musitu va publicar a Espasa Calpe el llibre Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SIFNE) durante la guerra. Una teoría, una técnica y una escuela sobre la información general.

En aquell moment d’eufòria per la victòria, encara eren tots plegats molt fidels a Franco. No dissimulaven. El comte dels Andes, en el pròleg, explica que, d’acord amb Quiñones de León, va muntar els serveis d’informació a Biarritz, coincidint amb ‘un bon nombre de catalans, circumstància molt grata a casa d’un andalús’, el més significat dels quals, explica, fou el seu amic Bertran i Musitu, creador del SIFNE.

La idea d’espiar la zona del nord-est, explica el comte, va néixer atenent als precs de l”inoblidable’ general Mola, amb qui mantenia correspondència diària. Bertran, amb membres del Sometent, rics barcelonins monàrquics i de la Lliga com ell i molts quintacolumnistes, va crear i dirigir la xarxa el setembre del 36, fins que el febrer del 38 va posar-la sota les ordres del cap del Servei d’Informació i Policia Militar de Franco, el coronel José Ungría, ‘amb qui sempre va mantenir contacte i dependència’, escriu el comte dels Andes.

Bertrán i Musitu, en el seu llibre, es mostra molt orgullós de la tasca feta en favor de Franco, del volum d’informació que li van proporcionar sobre la rereguarda catalana i, en especial, sobre la seva ciutat: Barcelona. En tradueixo un paràgraf:

‘Durant els divuit mesos de funcionament del SIFNE es van remetre a la caserna general del Generalíssim més de tres-cents plans generals i mapes dels fronts de batalla, de les costes i de les principals poblacions […] Es van acompanyar, a més, plans parcials superposables dels principals objectius militars situats als fronts de combat, en les línies de replegament i a les ciutats […] La tasca cartogràfica va ser intensa tant per part dels agents i confidents com pel personal especialitzat de l’Oficina Central; n’hi ha prou, per a fer-se’n una idea del volum, d’indicar que només de la ciutat de Barcelona es van marcar en el pla oficial més de 220 objectius.’

Mil vuit-cents edificis destruïts, vint-i-quatre mesos de bombardaments

El passat 26 de gener, va fer vuitanta anys de l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat de Barcelona. El darrer bombardament dels feixistes italians i espanyols sobre la ciutat havia estat el dia abans. Era la cloenda de vint-i-quatre mesos de bombardaments sobre la població civil indefensa. Va ser una de les primeres grans ciutats europees bombardades des de l’aire, una pràctica que després seria habitual i que, fins llavors, només s’havia aplicat en territoris colonials.

L’Ajuntament de Barcelona, amb la Fundació Carles Pi i Sunyer, acaba de publicar un llibre fonamental: Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), de les historiadores Laia Arañó i Mireia Capdevila. És un treball fruit de més de dos anys de recerca meticulosa, rigorosa i exhaustiva, en desenes d’arxius per tal d’elaborar el cens total d’immobles danyats pels bombardaments, i abocar-lo en el mapa de la ciutat, carrer per carrer, edifici per edifici.

A més a més, s’hi aporten totes les proves que hi ha d’allò que va passar a cada casa: hora d’alarma, nombre de bombes, plànols, fotografies, relació de danys, fragments de llibres de memòries, articles de premsa, víctimes registrades, etc.

Les xifres totals són: vint-i-quatre mesos de bombardaments i mil vuit-cents edificis destruïts.

Les autores exposen les dificultats que hi ha per a establir la xifra de víctimes, però d’acord amb les dades que elles i altres historiadors han aportat, es poden situar entre les dues mil cinc-centes, i les dues mil vuit-centes. I molts milers de ferits, uns set mil, segons fonts diverses.

‘Les agents de Franco a Paris. José Quiñones de León’ a L’Humanité.

Dos anys intensos de terror aeri sobre els barris més poblats

Un dels valors d’aquest treball és que demostra que la ciutat no va patir bombardaments uns dies o uns mesos, com ha quedat fixat en la memòria popular, sinó que Barcelona va estar sotmesa al terror de la guerra aèria durant dos anys, fins al dia abans de l’ocupació de les tropes franquistes. Com també que els objectius eren els barris més densament poblats: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec, l’Eixample i Gràcia.

Així és com avui, al mapa del SIFNE de l’any 40 publicat per Bertran i Musitu, hi podem superposar, vuitanta anys després, el mapa elaborat per Arañó i Capdevila per conèixer els efectes devastadors que va tenir sobre la ciutat i els seus habitants la feina a favor de Franco i els pilots italians i nazis, feta pels senyorets monàrquics de la Lliga, encapçalats per l’insigne catalanista Francesc Cambó, que encara avui té un monument a la nostra ciutat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any