Moma Corpus València

Aquesta setmana és el Corpus Christi, una tradició històrica i fonamental que se celebra de formes diverses i ha nodrit bona part de l’imaginari festiu actual del país. No debades, se sol dir que el Corpus és la festa de les festes, ha estat model de processons i festivitats. Gegants, cabuts, danses, vestuaris i altres elements tradicionals apareixen en aquesta festa profundament religiosa i civil, de caràcter lúdic, amb tots els símbols i estaments de la societat, organitzats.

Guia Corpus 2019

Una figura emblemàtica

Se celebra a molts indrets, però la celebració de València és referencial, molt rica i espectacular, la festa grossa que se celebra amb fastuositat. Les campanes es toquen a mà, sonen ovacions, dolçaines, tabalets, veus blanques, cornetes militars i la banda, els balcons estan ornamentats i, sovint, tiren pètals que acaben formant catifes.

Inclou àguiles, la Tarasca, el Drac de Sant Jordi, la Cuca Fera, la Barca de Sant Nicolau, el Gegant Sant Cristòfol, més de vint nanos i gegants, misteris, personatges bíblics, representants d’entitats cíviques, les famoses onze roques i danses diverses, com la dels Cavallets, la Magrana i els Llauradors, i la Sagrada Custòdia que conté l’Eucaristia, de sis-cents quilos d’argent i vuit d’or.

Però tan sols una figura del seguici, blanca i misteriosa, ha aconseguit esgrimir-se en emblema a molts municipis: la protagonista de la dansa de la Moma i els Momos, un patrimoni amb gairebé cinc-cents anys d’història que es conserva, en gran part, de resultes de la tasca conscient i inestimable d’un equip d’investigadors.

Tot i que la dansa es va recuperar l’any 1977 al cap i casal, ja era representativa al segle XVIII, i va camí de convertir-se en tot un símbol festiu i cultural, fins i tot, turístic i comercial. Dóna nom a una companyia teatral, a un bar, a un vi, a un dolç, és el personatge d’una baralla de cartes, entre més curiositats. I ha estat font d’inspiració per a creadors artístics. A ningú se li escapa el seu potencial.

La Moma de Xàtiva. Fotografia: Ajuntament de Xàtiva.

La Moma, tota vestida de blanc

La Moma transmet autoritat i respecte, és la virtut que guanya els set pecats capitals en un embat coreogràfic, didàctico-religiós, a peu de carrer.

Balla amb posat majestuós, rostre gairebé inexpressiu i mirada pertorbadora que fa emmudir qui la veu. Porta careta, guants, una corona amb flors, un ceptre i un vestit semblant al tradicional de valenciana però de blanc rigorós, per a simbolitzar la gràcia. A dins hi ha un home.

L’envolten set Momos amb bastó que representen els set pecats capitals, encapçalats pel pecat major, la supèrbia. Els colors roig i negre predominen el vestuari, simbolitzant l’infern i el dimoni, però també vesteixen groc, als calçons, i altres colors al barret.

La coreografia són set quadres amb contingut simbòlic que tenen la mateixa durada: comença amb una presentació, continua amb l’atac dels Momos i acaba amb la victòria de la virtut sobre el desordre i la batalla dels vicis que no aconsegueixen plegar-la, s’inclinen davant d’ella per rendir-li els bastons i els colpeja amb el ceptre al cap, aleshores s’agenollen.

La música del tabal i la dolçaina

La dansa té dues melodies de dolçaina, una que es repeteix a cada quadre, precedida i seguida per intervencions de tabal amb pas de jota, i una altra que acompanya l’últim quadre.

El secret es descobreix en les interpretacions en directe. Quan els dos instruments toquen alhora generen un ritme equívoc, amaguen una característica de la tradició mediterrània que està en perill d’extinció i que podria ser un exemple més de la degradació que ha sofert bona part de la música tradicional valenciana, que va mutant i perdent la seua particularitat rítmica.

L’etnomusicòleg i arranjador d’Alt Tall Jordi Reig ho va analitzar en la seua tesi doctoral, l’any 2006. Reig explica que el ritme de la dolçaina és ben clar i més o menys quadriculat, fàcil d’entendre, mentre que el del tabal hauria estat un ritme trencat, coix o ‘aksak’, com s’anomena científicament.

Els orígens del Corpus

El Corpus de València va començar l’any 1355 amb una crida a participar en la solemne processó, en honor i reverència de Jesucrist i el seu cos, i es va convertir en la més important. En el curs dels segles, ha incorporat i ha tret elements d’acord amb el sistema polític, social i religiós de torn, fins i tot, amb prohibicions successives i col·laboracions que sorprenen, en ple segle XXI. Per exemple, actualment s’hi veuen militars desfilant amb metralletes, tal com constaten les fotografies inestimables de Francesc Jarque.

La documentació cita personatges històrics i bíblics, i també entremesos que es feien a peu i, més tard, damunt les anomenades roques, uns escenaris mòbils amb representacions escultòriques on s’escenificaven misteris i escenes d’episodis bíblics.

Les roques. Fotografia: Ajuntament de València.

Les arrels de la Moma i una anècdota

Les arrels de la Moma lliguen amb aquestes roques que eren fonamentals i encara ho són. A començament del segle XV, es va ordenar la construcció de la Casa de les Roques, que les allotja encara avui. I la roca de l’Infern, que data de 1511, solia portar una dansa dels Momos, com ho va fer una altra roca durant anys.

Alguns investigadors diuen que els Momos eren uns personatges genèrics que representaven les tropes de Llucifer i que la dansa prové de les danses de Momos, introduïes des de França al segle XIV, previsiblement. Però Fermín Pardo i Salvador Seguí apunten que podria haver-se originat a final del segle XVI, d’acord amb el corrent moralitzador i catequista de l’Església, que va durar fins a l’any 1936, gairebé. A part d’això, sembla que se’n van fer modificacions al segle XVII i que se’n va definir la forma i significat al segle XVIII.

La responsabilitat de muntar-la ha recaigut en gent de tota mena: dels barris de la ciutat; persones contractades que no tenien cap vinculació amb la festa; mestres de dansa i famílies que transmetien els drets de pares a fills.

En un estudi, Antonio Atienza cita una anècdota curiosa, apareguda en un conte: l’any 1840, el sastre encarregat d’organitzar la processó volia contractar la dansa amb pocs diners i els qui ostentaven el dret de dansar no ho van acceptar. El sastre va contractar una altra gent, els primers estaven molestos i van irrompre en un assaig dels Momos i va haver-hi una baralla amb bastons. Poc després, com a venjança, els agredits van apunyalar, al carrer de les Barques, l’home que havia instigat la baralla i que feia de Moma abans que ells.

Moments difícils per al Corpus i la Moma

El Corpus de València es viu en esplendor i manté la força de resultes de la tasca que fa l’associació Amics del Corpus i tota la gent que s’hi implica. Però ha viscut moments difícils, com la desamortització de Mendizábal, l’any 1836; quan va ser atacat per la premsa republicana al segle XIX; i quan es va traslladar a l’interior de les esglésies, de 1931 al 1935.

Durant la dictadura, es va celebrar sense esplendor, hi faltaven molts elements. Però el cronista de la ciutat, Manuel Arenas Andújar, va propiciar l’edició de materials gràfics, dibuixos i textos al·lusius al Corpus fins als anys vuitanta.

Amb tot això, la festivitat es va reformular i va perdre algunes figures. La Moma va desaparèixer del 1920 al 1929 i, segons sembla, també del 1931 al 1940, any en què Arenas Andújar va intentar recuperar-la, sense èxit.

La recuperació, a València

L’any 1977, va començar un procés lent de restauració de les danses, arran de la participació dels folkloristes Fermín Pardo i Maria Teresa Oller, desapareguda recentment, al III Congrés Nacional d’Arts i Costums Popular de l’any 1975, a Palma, que va ser l’espurna definitiva.


Els prestigiosos folkloristes i un equip d’especialistes, entre els quals hi havia el reconegut grup de danses Alimara, el Quartet Vocal Coral Polifònica Valentina i l’elogiat dolçainer Joan Blasco, van treballar plegats. Era una tasca difícil que calia fer amb rigor. Cal tenir en compte que, entre tota la documentació gràfica que resta avui, tan sols en destaca un rotllo anònim de la processó del Corpus, de la primera meitat del segle XIX, i les aquarel·les de Fra Bernat Tarín Juaneda, de l’any 1913, inspirades en un opuscle anònim de 1815.

Però Arenas Andújar tenia fotografies, gravats, dades històriques i els esquemes dels passos de la Moma que havia après del mestre Ramón Porta, als anys quaranta del segle XX.

Fotografia: Ajuntament de València.

La música romania en la memòria inestimable del dolçainer Joan Blasco, que encara era en actiu als anys setanta i la va aprendre del seu mestre, Santfeliu. Però també hi havia la font del jesuïta Mariano Baixauli Biguer, un recull de danses i tocs que li havien transmès els dolçainers i germans Díaz a final del segle XIX.

Aquestes partitures de Baixauli es van publicar per primera vegada l’any 1978 a Danzas del Corpus valenciano, de Salvador Seguí i Fermín Pardo, al costat de la versió de la Moma que tocava Blasco i que es toca en l’actualitat. El llibre constata les últimes transformacions de la Moma i remarca que les danses i les músiques eren obertes a canvis i que els intèrprets tenien certa llibertat.

Una feina d’èxit

D’ençà d’aquest treball a València, als anys setanta, altres pobles i ciutats han recuperat o incorporat elements a la seua festivitat. Molts han seguit les pautes del llibre de Seguí i Pardo, altres han remenat els seus arxius a fons.

La Moma, per exemple, balla a Ontinyent, Benetússer, Xàbia, Picanya, Godella, Dénia, Torrent, Alfafar, Silla, Meliana, Paiporta, Gandia, Benifaió, Castelló, Alcoi, Dénia i Sueca. La música és la mateixa arreu i la indumentària dels dansaires presenta xicotetes variacions en alguns municipis.

Xàtiva, per exemple, tenia un Corpus històric i molt important. I va recuperar la major part dels seus elements als anys noranta, arran d’un treball impulsat per Sebastià Garrido amb escolars i entitats, com ara la Colla de Dolçaines la Socarrà i l’Escola de Danses de Xàtiva.

Ara llueixen amb orgull una Moma de moviments més vius, una geganta pròpia i algunes músiques exclusives que va crear el dolçainer Juan Ramón Martí. I enguany, han enregistrat un disc i han inaugurat el Museu del Corpus.

Museu del Corpus, de Xàtiva.

La Moma: espurna creativa

Aquest èxit ha dotat moltes figures de més valor, encara. L’aurèola de prestigi i simbolisme que envolta la Moma, des de fa dècades, ha inspirat creadors de tot el país: cineastes, fotògrafs i compositors n’han descobert els secrets i els han convertit en material creatiu.

El film Ventre blanc, de l’escriptor i director Jordi Lara, n’és l’exemple més significatiu. Comença i acaba amb unes imatges inquietants, de bellesa extraordinària, protagonitzades per la figura blanca i misteriosa de la Moma que ara representa la boira.

És la llicència poètica d’un cineasta que ha copsat la potència visual de la Moma i d’altres danses tradicionals valencianes, com la Dansa del Vetlatori. La Moma del film porta el mateix vestit de l’espectacle Setmana Santa de Salvador Espriu, amb coreografia d’Albert Sans, vestuari d’Enric Majó i instrumentació de Pere Burés, que va estrenar l’Esbart Dansaire de Rubí, l’any 1989, i que el mateix coreògraf va portar a l’Esbart Dansaire de Mollet.

L’any 2009, per a celebrar els quinze anys d’aquest esbart, el músic, productor i compositor Xavier Batllés va fer unes variacions excepcionals amb instruments virtuals, rapsòdia de Josep Maria Pou i text de Glòria Arimón:

L’any 2016, el percussionista Aitor Sáez de Jáuregui va fer sonar la Moma a ritme d’afro-bolero, en un projecte en què reinterpretava gran part de les músiques del Corpus de València en clau afro-llatina. L’any 2000, Àngel Lluís Ferrando va fer l’obra per a dolçaines i percussió Impressions al voltant de la Moma. I l’any 1900, el mestre Salvador Giner va estrenar el poema simfònic Es chopà hasta la Moma.

La Moma, doncs, ha generat composicions de tota mena, fins i tot fotogràfiques. A més, grups folklòrics la representen als seus espectacles i mostres, seguint el patró establert en la recuperació, com també va fer Obrint Pas. Uns altres la citen o la reivindiquen en les seues lletres, com fa Auxili a l’estrofa de la cançó reivindicativa i gamberra ‘Hui la liem‘.

Al remat, la Moma ha estat i és un element més de configuració de l’imaginari col·lectiu de la cultura popular. Una figura lligada a les arrels que desperta sentiments i no deixa ningú indiferent.

Detall del Museu del Corpus de Xàtiva.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.