‘Molts es pensaven que era gitano perquè els parlava en català’

  • El periodista Eugeni Casanova acaba de publicar ‘Els gitanos catalans de França’, un impressionant estudi sobre una extensa diàspora catalanoparlant desconeguda fins ara

VilaWeb
Redacció
11.12.2016 - 22:00
Actualització: 12.12.2016 - 08:33

Per als amants de l’antropologia, la sociolingüística o la història en minúscula, llegir la pàgina de Facebook del periodista i escriptor Eugeni Casanova (1958) aquestes últimes setmanes ha estat un plaer. Dia sí dia també, els seus seguidors hi podien llegir sucoses i interessantíssimes publicacions sobre els últims catalanoparlants genuïns d’Òpol, l’indret més septentrional de la llengua, vuit quilòmetres al nord-oest de Salses; sobre centenàries masies de la serralada de Collserola, com Can Bell i les seves històries de bandolers a tocar de Barcelona; i, especialment, sobre els desconeguts gitanos de parla catalana escampats per tot Occitània i algunes grans ciutats franceses. I és que, ara mateix, Casanova es dedica a enregistrar per a la Càtedra UNESCO del IEC gent gran de tots els pobles nord-catalans que conserven els trets propis i mil·lenaris de la llengua abans no desapareguin per sempre. També acaba de publicar el llibre ‘Masies i vida rural a Collserola‘ (Mirador Llibres, 2016) i, quasi simultàniament, el monumental i alhora divulgatiu ‘Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora‘ (Pagès Editors, 2016).

Perquè és l’últim de sortir d’impremta, perquè hi ha dedicat segurament més temps i perquè és el més gruixut, amb set-centes pàgines, diu que ‘Els gitanos catalans de França’ és el llibre més estimat de la vintena que ha escrit fins ara. Normalment, quan es publica per al gran públic una tesi doctoral, com és el cas (UAB, 2014), se’n sol reduir l’extensió. Però en aquest cas, no: ‘Al llibre he ampliat alguns capítols i n’hi he posat un de nou’, confessa Casanova. El tema s’ho val, perquè no cada dia s’escriu per primera vegada sobre la presència històrica d’una comunitat humana concreta en un territori determinat ni es descobreix una diàspora lingüística formada per milers d’individus. Això és el que ha fet aquest investigador nat en temes de llengua i identitat, tastaolletes i formigueta, amb aquest extens estudi de més de deu anys i incomptables consultes d’arxius i lectures, desenes de viatges i centenars de converses i entrevistes sobre el terreny, que permet de dibuixar el mapa d’un immens col·lectiu catalanoparlant ignorat fins ara: el dels gitanos catalans nord enllà de les Corberes.

Per a exemplificar l’abast d’aquesta diàspora, Casanova sol dir que hi ha més catalanoparlants a Montpeller que no pas a Alacant. Hi pot haver una altra comparació vàlida: així com fa mig segle un centenar llarg d’intel·lectuals de tots els Països Catalans, capitanejats per Pere Català i Roca, van redescobrir la catalanitat oblidada de l’Alguer, ara Casanova ha situat al mapa unes quantes desenes de milers de catalanoparlants més que, com els algueresos, havien restat ignorats per a la resta de la comunitat lingüística. ‘N’hi havia evidències, però costa atansar-se als gitanos; per això han guardat el secret durant segles’, assegura l’autor en la introducció d’aquest llibre suggeridor i sorprenent, on no únicament descriu l’existència dels gitanos catalans a França i la llengua que parlen, sinó que inclou una amplíssima introducció històrica de la presència gitana a casa nostra i un llarg capítol dedicat a la sociologia i els costums, amb descripcions de la cerimònia del matrimoni, el comiat als difunts, la indumentària, el menjar, la música… Tot això no s’havia fet mai i es pot dir, doncs, que aquest llibre inaugura la gitanologia a Catalunya. I, tal com diu Joan A. Argenter al pròleg, ‘no tanca un cercle, sinó que enceta un cicle’. En parlem llargament amb l’autor, Eugeni Casanova, en aquesta entrevista.

És sorprenent tant que hi hagi assentaments i barris sencers catalanoparlants a les àrees urbanes de les principals ciutats occitanes i algunes de franceses com el desconeixement quasi absolut que se’n tenia, fins ara, de la diàspora dels gitanos catalans. No se sabia que existien o no se’n parlava?
—No se sabia. Jo, per exemple, després de resseguir molt el tema he trobat que el periodista i escriptor Artur Bladé i Desumvila es va passar la primera part del seu exili a Montpeller i en les seves memòries, publicades el 1974 a Barcelona, hi diu que els gitanos d’aquella ciutat occitana parlaven català. Però per què el parlaven? Bladé diu que va conversar amb una vella gitana i li va dir que els seus pares venien de Perpinyà. Problema resolt, doncs? Aquesta gent parlava català perquè els seus pares eren de Perpinyà! Més enllà d’aquí, no s’hi havia anat. I després també t’arriben curiositats com ara que el protagonista del film L’enfant sauvage de François Truffaut era un nen gitano que es deia Jean-Pierre Cargol i que parlava en català amb el director de fotografia, Néstor Almendros. Et van contant detalls així… Sobretot no se’n sabia res perquè és França, i allà a ningú no li importa que els gitanos parlin català ni res. No saben quina llengua parlen els gitanos. Bé, els especialistes sí que ho saben, però…

Ni els estudiosos francesos ni tampoc els catalans, doncs, no s’havien ocupat mai d’aquesta qüestió. Per què?
—Perquè no se sabia! Això també passa al segle XIX, quan alguns escriptors notables francesos com Georges Sand troben gitanos i diuen que parlen espanyol corromput o el que sigui. I un altre, Agricol Perdiguier, es preguntava d’on arribaven els gitanos que transitaven aleshores per la Provença. Cal dir que els gitanos originaris de la Provença i de tot França, els bohemians, al final del XVIII i principi del XIX ja s’havien assimilat. Els qui van ocupar el seu lloc van ser els gitanos catalans. Per tant, aquells gitanos arribaven a la Provença des del Principat i els autors francesos deien que parlaven un espanyol corromput, que evidentment era català. Però és que no van parlar mai amb ells! Hi ha una recança, una temença, de parlar amb els gitanos. A més, és clar, hi has d’estar ficat una mica, en el tema: has de parlar català, has de saber-ne els límits geogràfics…

I què us va portar a investigar tot això?
—Home, per a un periodista és un tema fantàstic, aquest! Una comunitat sencera per a descobrir! Perquè de seguida vaig veure que eren milers de persones, escampades ací i allà. Perquè ells mateix t’ho diuen, quan els demanes on hi ha gitanos catalans: ‘A pertot!’ L’interès em va sorgir el 2005, quan vaig anar per curiositat al principal pelegrinatge anual gitano de França, a Santes Maries de la Mar (Camarga), i hi vaig sentir alguns gitanos parlar català. ‘Deuen ser de Perpinyà’, vaig pensar. I al cap d’un parell d’anys hi vaig tornar i em vaig posar a parlar amb tota aquella gent. I em van explicar que eren de Carcassona, de Montpeller, de Lió… i que parlaven sempre català! De les Santes Maries estant, vaig anar a Arle, allà a la vora, i em vaig trobar un barri sencer de gitanos que parlaven català. I a Tarascó, que és a trenta quilòmetres, n’hi havia un altre. I els preguntava des de quan hi eren i em deien: ‘Som naixit aquí. El pare ja hi era i el jaio també.’ I com que jo els parlava català, m’acollien amb els braços oberts!

Fotografia: Eugeni Casanova
Fotografia: Eugeni Casanova

L’estudiós Bernard Leblon reconeix al prefaci del llibre que Casanova és una excepció excepcional: a més de consultar arxius i tota la bibliografia, ha donat sobretot la paraula als gitanos. Quina és la clau, perquè la gent us obri la porta de casa seva i de les seves vivències i memòries?
—Bé, us contaré algunes anècdotes amb els gitanos. A Canha de Mar (Provença) hi ha una comunitat de gitanos catalans, que és com un poble català establert en un terreny d’un antic càmping, i per tant no és difícil d’accedir-hi, si de cas parlar-hi. Quan hi vaig arribar un gitano que hi havia palplantat em va mirar i em va preguntar: ‘Qu’est-ce que vous voulez, monsieur?’ Quan li vaig respondre si no parlava català, li va canviar la cara: ‘Ah! Passeu, passeu!’ Molts t’ho deien: ‘T’hem acollit perquè parles català’, i et convidaven a dinar i tot. Molts es pensaven que era gitano perquè per ells parlar català és parlar gitano, i com que només el parlen entre ells… Cap problema, en aquest sentit. Al contrari, no he tingut sinó facilitats per part d’ells, i m’han permès l’entrada a totes les cases. Així he anat d’assentament en assentament pràcticament sense contactes, amb els noms de parents i referències que m’anava donant la gent.

Al llibre no sols descriviu la comunitat de gitanos catalans actual, sinó que hi ha una introducció en què, per primera vegada, se n’explica la història a casa nostra, d’ençà que van arribar els primers bohemis a la Corona d’Aragó el segle XV. Com va començar tota aquesta diàspora?
—Per ells la data paradigmàtica és el 1783, en què hi ha una pragmàtica de Carles III que els permet de viatjar. Els gitanos, segons les lleis castellanes aplicades a Catalunya des del 1716, havien de ser pagesos per força i no podien exercir els seus oficis tradicionals, que era el de tractants de cavalls o la professió complementària, esquiladors. Fins aleshores no podien exercir-los, no podien viatjar, no podien residir lliurement (havien de viure als pobles que els havien assignat), no podien dur la roba tradicional i no podien parlar caló. Amb la llei del 1783 això canvia i, tot i no equiparar-los amb la resta de la població, els donen una mica d’aire i els permeten de viatjar i, per tant, d’exercir la seva professió. Aleshores molts gitanos de l’Empordà es comencen a establir als ravals de Perpinyà, fora muralles, amb tartanes o barraques, i de mica en mica van entrant a la ciutat. I un cop ja van ser a dins, van continuar estant al seu país i van ignorar tota la vida el tractat dels Pirineus, tal com em deia un gitano del barri perpinyanès de Sant Jaume: si s’havien d’anar a casar a Figueres o a Castelló d’Empúries, hi anaven. I a la inversa.

Una vegada a Perpinyà, ja eren a França i automàticament després es van començar a establir més al nord, a Besiers, i van obrir ràpidament dues rutes fonamentals, que són les inicials i principals del seu recorregut: l’una, a la costa mediterrània per l’interior, per Nimes, Montpeller, fins a Niça, i l’altra seguint la Garona, des de Tolosa fins a Bordeu. Però també se’n troben comunitats ja el 1824 en un poblet a 170 km al sud de París, se’n detecta el pas per Normandia… Ja comencen a viatjar per tot França, per qüestions de feina i perquè són nòmades.

A l’Empordà, el lloc de partença d’aquesta diàspora, hi ha actualment gitanos catalans?
—No, en queden poquíssims, de fet, i les grans famílies com els Patrach i Batista hi han desaparegut. Cercant les arrels dels gitanos de França he observat que la gran ciutat mítica, per ells, és sens dubte Figueres: tots et diuen que hi tenien un jaio en el passat. De manera que vaig anar-hi i tots els gitanos que hi ha ara mateix, i en són molts, són castellanoparlants. Però encara hi vaig trobar un vell Patrach, Joan Patrach, un dels grans cognoms dels gitanos de França. M’explicava, amb la seva filla Joana, que abans tots els gitanos de Figueres eren catalans i ara ja no podien parlar en català amb cap perquè ells eren els últims. I això mateix em va passar al barri de la Pólvora de Girona, que és on viuen molts gitanos de Girona. De 1.300 o 1.400 persones, totes són castellanes excepte una, Patrach de segon cognom. Els gitanos de les terres de Girona, que eren lògicament catalans, són residuals i ara tots són espanyols, amb una altra migració del sud d’Espanya cap aquí.

Sembla, doncs, com un joc de desplaçaments de sud a nord: els provençals van desaparèixer i foren substituïts pels catalans, i el buit deixat per aquests últims al Principat és omplert pels andalusos.
—Doncs sí, però no sé si és un buit. Els gitanos, ni s’hi fixen, si hi ha uns altres gitanos o no n’hi ha. Però ha estat així realment.

Es pot dir, doncs, que la comunitat més gran de gitanos catalans és la que viu a Occitània i França?
—Sí, sí. Tot i que n’hi ha encara a Catalunya. Per exemple, tenim els gitanos catalans de Barcelona…, que no s’han estudiat a fons mai! La comunitat de Gràcia hi és des del principi del segle XX. Els gitanos de Barcelona havien viscut tradicionalment, i continuen vivint-hi, al Portal, al carrer de la Cera. Ja hi vivien amb la Barcelona murallada i és evident que és la comunitat més antiga i original. I després se’n van instal·lar a Hostafrancs, a la plaça d’Espanya que en diuen ells, perquè com que es guanyaven la vida amb les cavalleries, per allà arribaven les carreteres de Lleida i de Madrid. Són els tres nuclis de gitanos catalanoparlants de Barcelona. I també n’hi ha a Manresa, a Lleida i a Mataró. Però a les terres de Girona s’han extingit.

Al nord de les Corberes, en canvi, n’heu trobat més de 160 assentaments. Quants són, en total?
—Això és de mal dir perquè la legislació francesa prohibeix explícitament fer estatístiques per qüestions ètniques. Allà tothom és francès. Per tant, no n’hi ha cap estatística i he hagut d’anar agafant les dades tal com he pogut. Per exemple, a Montpeller vaig parlar amb una ONG que treballava amb els gitanos, amb una dona que des del 1957 fa feina per a escolaritzar-los i amb la persona a qui la municipalitat té encarregada la tasca d’encoratjar-los perquè vagin a votar. A partir de les xifres que em van aportar, podem dir que n’hi ha entre quatre mil i cinc mil sols a Montpeller. I a la zona de Bordeu n’hi ha uns sis mil més, a partir també d’un gitano que va dir que en els casaments de la seva família ja se’n solien aplegar sis-cents. Aquest és el mètode que he fet servir jo, perquè no n’hi havia cap altre. Tot és molt aleatori, a l’engròs, però et dóna una idea del que hi pot haver, no? Calculo que són desenes de milers de persones.

Tots els gitanos de França són catalans?
—No, a França el terme ‘gitano’ engloba els d’origen ibèric: catalans, espanyols i portuguesos. Després hi ha els manuixs, que vénen d’Alemanya i d’Alsàcia, i parlen encara romaní amb empelts germànics. Hi ha els sinti, que són també de la família dels manuixs, però s’han establert al Piemont i d’allà han passat a França, i parlen la mateixa llengua, el romaní varietat sinti, però amb empelts italians o piemontesos. I encara hi ha els yéniche, que no se sap ben bé què són. Els gitanos no els hi consideren, però fan vida de gitanos: són errants, viuen com ells i no se’n sap l’origen. I finalment hi ha els roma, que són els qui han arribat més tard i molts no tenen la nacionalitat francesa: han entrat al país durant el segle XX provinents de l’est d’Europa, sobretot de Romania i Txèquia.

I tenen relació, ells amb ells?
—Bé, els catalans diuen que són cosins llunyans, però de fet no en volen saber res. Per exemple, a Sent Gaudenç hi ha un assentament de catalans i just a tocar n’hi ha un de manuix amb algun sinti. Són junts, però no es toquen. Cadascú viu al seu lloc. Això passa molt sovint. A Berriac, molt a la vora de Carcassona, hi ha un assentament de tres-cents cinquanta catalans i a tocar hi ha gitanos espanyols: no es poden veure. No estan junts, però són al costat. Són cosins, però de tant en tant es reconeixen algunes paraules. Saben que tenen un passat comú, però tenen molt poca relació. Des de fa molt pocs anys, tanmateix, totes les comunitats tenen més relació perquè la majoria s’han fet evangelistes i van plegades al culte, on tenen un Déu que els diu que s’han d’estimar entre ells i canten junts… A partir d’aquests encontres han començat els matrimonis mixtos i tenen més relació. Però això és molt recent.

Fotografia: Eugeni Casanova
Fotografia: Eugeni Casanova

I quina llengua parlen, els gitanos catalans? Conserven el caló?
—No, el caló va desaparèixer ja al segle XIX. Els testimonis antics que tenim sobre gitanos a Perpinyà ja ens diuen que n’hi havia molt pocs que parlaven la seva llengua. És possible que al principi del segle XX encara n’hi hagués algun, però el caló ha estat absolutament substituït pel català. Sí que recorden algunes paraules que deien els vells (mol, ‘vi’; manró, ‘pa’; markura, ‘gat’), i quan volen semblar molt gitanos et diuen totes les que saben. Però no, la seva llengua és el català. En aquest sentit, hem descobert dos nous dialectes catalans. Els gitanos de Perpinyà parlen una barreja de català central, perquè tots procedeixen del Principat, amb el rossellonès, perquè s’han establert al Rosselló, amb algunes paraules pròpies i noves. Per exemple, una de significativa és la segona persona del verb ‘ésser’: en lloc de ‘tu ets’ diuen ‘tu sas’. Aquesta varietat ha estat ben estudiada per Jean-Paul Escudero, que en va fer un llibre a partir de la tesi doctoral, La llengua dels gitanos del barri de Sant Jaume (1989). Per tant, coneixem bé aquesta llengua, sabem com parlen aquest ‘català altre’, com el defineix Escudero: no és cap dialecte territorial, és el català gitano. I aquesta és precisament la llengua que s’ha escampat per tot França, perquè tots han mantingut Perpinyà com a ciutat de referència. Encara ara, malgrat tenir més d’una generació fora de Catalunya Nord, n’hi ha que es van a casar a Perpinyà o s’hi exilien quan tenen un problema amb una altra família. Perpinyà ha estat la ciutat catalitzadora, primer amb els gitanos que hi van arribar des del Principat i, després, amb els gitanos que en van sortir per escampar-se per tot Occitània i una part de França.

Parlàveu de dos dialectes nous…
—Sí, hi ha una segona varietat, parlada per una comunitat de sis-centes o vuit-centes persones radicada bàsicament a Sent Gaudenç, Montalban i Vilanova d’Olt, és a dir, al nord de la Vall d’Aran, que va entrar a França no pas per Perpinyà, sinó a través del Pirineu central, que és el pas més habitual. Són una comunitat que procedeix de la Catalunya occidental i de l’Aragó oriental i, per tant, ja era barreja abans de passar a França perquè els seus membres fluctuaven entre Fraga, Lleida, Balaguer, Tremp… Ara parlen català occidental, però també amb molts elements propis i alguns d’aragonesos. No diuen per exemple ‘llenga’, com els gitanos de Perpinyà, sinó ‘luenga’, que és una paraula aragonesa. Però també tenen coses estranyes que no té el català occidental, com ara l’ús de l’article personal ‘en’, que no fan servir els gitanos de Perpinyà i ells sí. I és un article desconegut a la Catalunya occidental! Resumint, que aquest també és un ‘dialecte altre’, no territorial, que fa servir només aquesta comunitat. Jo el defineixo una mica al llibre, però algú l’haurà d’estudiar amb més profunditat. I sí: aportem dos dialectes nous al català!

‘Aquí hi ha un paio que parla gitano’, us solien dir: quina consciència tenen de la llengua que parlen?
—Hi ha totes les gradacions. Us conto una altra anècdota. Al bar Le Provençal, a Tarascó, gestionat per un català gitano i un magribí, hi van els gitanos de la ciutat, on hi ha un barri sencer amb tots els membres catalans, i magribins. Hi entro i dic: ‘M’han dit que aquí seu gitanos i seu catalans…’ El del bar em pregunta d’on vinc i quan li dic que de Barcelona, es posa a cridar: ‘Eh, guaiteu, guaiteu! És de Barcelona! Ja us ho deia jo, que venim de Barcelona i no de l’Egipte!’ Això em passava sovint. En una població annexa a Lió on hi ha un mercat de carrer amb molts gitanos venent-hi, es cridaven entre les parades: ‘Eh, guaiteu! Un paio que parla gitano, veniu! Que serrat que parles, paio!’ Per a molts era una sorpresa, perquè la immensa majoria dels qui he conegut no havien sentit mai un membre de fora de la comunitat parlar català i per això primer et prenien per gitano. Sobre la consciència lingüística, doncs hi ha gent que no sap ni què és Catalunya (com més al nord vas, més t’hi trobes) i n’hi ha que ha estat a Barcelona, que sap que parla català: hi ha totes les gradacions possibles. Però la majoria diuen que parlen gitano, però saben que és català. Perquè ells es defineixen a si mateixos com a gitanos catalans. És a dir, el seu lloc al cosmos és ser gitano català. Primer gitano i després català, que és l’adjectiu de gitano.

Els gitanos catalans eren desconeguts per nosaltres, però ells sí que ens coneixen?
—Bé, ja us dic que n’hi ha molts que han estat a Barcelona i que saben què és Catalunya. Precisament me n’he trobat molts que seguien el tema de la independència i estaven amoïnats i preocupats. M’ho havien preguntat moltíssim. Recordo a la vora de Niça una de les converses: ‘Però per què us voleu separar de l’Espanya?’, em preguntava un. I el del costat li deia: ‘És com naltros i els gitanos espanyols: eh que no hi vols estar, amb els gitanos espanyols?’ Perquè a Niça els gitanos catalans als espanyols els diuen ‘menjatomates’ i els espanyols als catalans, ‘comegatos’. Tenen aquest punt de conflicte. També hi ha els gitanos catalans que van amb el Barça sempre i els gitanos espanyols que van amb el Madrid.

També segueixen el Barça…
—Sí que el coneixen. Pels assentaments, me n’he trobat molts amb la samarreta del Barça. El segueixen, sí… Amb tot plegat vull dir que tenen una consciència de catalanitat, la majoria saben que són catalans. N’hi ha un a Montpeller, de fet, que quan li telefono té l’himne del Barça al contestador!

Barça
Fotografia: Eugeni Casanova

Un altre dels vostres informants, Luis Ruiz, us explicava que a la seva filla li va posar Catalana, com a símbol de no voler perdre la identitat. Es troba amenaçada, realment?
—Ell estava preocupat, sí. Era natural d’Arle i es va casar a Alès, a trenta quilòmetres al nord de Nimes. Ell ja parlava el català amb dificultat i passava al francès. Sabia parlar català perquè era fill de gitano espanyol i de catalana, i es considerava català, però s’anava afrancesant i tenia preocupació perquè els seus fills ja parlaven tots en francès. Se’m va presentar amb una mena de xandall del Barça i em va dir que a la filla petita, li havia posat de nom Catalana: ‘Amb A final, no pas amb E, és així en català, no?’ Justament per això, perquè tenia un fort sentiment d’identitat i a Alès hi ha hagut més o menys trencament lingüístic i hi ha famílies que no han transmès el català als fills… Hi ha llocs on es manté la llengua al cent per cent en totes les generacions i hi ha llocs on hi ha hagut trencament lingüístic, com a París, per exemple, on va passar fa cinquanta anys, i a Agde, on es produeix ara. Depèn de les comunitats. Cada comunitat és un cas separat.

La pressió del francès és creixent…
—Hi ha una mica de tot. A Les Églisottes, un poble petit de dos mil habitants que hi ha entre Perigús i Bordeu, em van donar la referència d’una dona que vaig anar a visitar. Una dona impecable, molt ben plantada, que es guanyava la vida fent de planxadora industrial. Parlava a la seva filla d’onze anys en francès. Quan li vaig preguntar el perquè, se’m va quedar mirant amb cara de trasbals i em va respondre: ‘Perquè sóc boja!’ Em va explicar que quan havia nascut la nena va pensar que li donaria un futur millor parlant-li en francès i ara es trobava que era l’única de la comunitat que ho havia fet. Ara la nena no parlava català i la mare ho vivia, onze anys després, com un trencament amb la seva comunitat lingüística, amb el seu grup. Perquè són un nucli, els gitanos: la família és un grup, i ella havia fet aquest pas i ningú més. Ho vivia com un esquinçament dins la seva família.

Què espereu que pot fer el vostre llibre per als gitanos catalans?
—Doncs mireu, estic molt content perquè el diari Ara es va assabentar que havia fet aquesta tesi i em van dedicar un reportatge ampli de dues pàgines fa un any i mig i immediatament em va trucar el secretari general del Diplocat, Albert Royo, per veure’ns de seguida i preguntar-me com era que no en sabien res. És que no ho sabia ningú! El servei de relacions exteriors de la Generalitat, des d’aleshores, va assumir el tema com a propi, ha contribuït a la publicació del llibre i a partir d’ara vol fer un acostament a aquesta comunitat. Són catalans a l’exterior, evidentment, i per tant el servei diplomàtic de la Generalitat se n’ha d’ocupar. En què s’acabarà tot això, no ho sabem, però estic convençut que el dia que vinguin els Gipsy Kings a tocar a Barcelona, que no ho han fet mai, i s’adrecin al públic en català, serà un trasbals per a tothom. Bé, un trasbals o un fet ben significatiu, perquè els Gipsy Kings, el grup més internacional de França, el que toca més a l’estranger i el que es consumeix més amb milions de discos venuts a tot el món, entre ells parlen en català. I a més un català excel·lent. Per cert, en vaig conèixer un escalfant-se en un foc d’un barri gitano català a Alès
.

Fotografia: Eugeni Casanova

M’imagino que a partir d’ara hi ha d’haver un acostament perquè és natural i perquè la curiositat hi és. Així com jo la vaig tenir quan els vaig conèixer, ara és segur que hi ha d’haver més curiositat per saber més sobre aquesta gent que, passi què passi, continuarà fent la seva vida, com des de fa dos-cents anys. Una gent, val a dir, que no són un no ningú en la comunitat internacional: a Montpeller ha nascut el gènere gipsy, que és el que fan els Gipsy Kings, un gènere nou dins la música mundial. Hi ha molts músics, i crec que a partir d’ara els hauríem de començar a convidar a venir. Tots els que he conegut, que en són molts, m’han dit si els podia aconseguir un contacte a Barcelona! Per mi, és clar, seria una recompensa, però no n’espero res de concret, del llibre. La satisfacció ha estat meva de conèixer aquesta comunitat, de conviure-hi i de fer una recerca molt interessant durant deu anys. Per mi era una emoció descobrir cada nou assentament. És una emoció descobrir comunitats senceres, com un poble a la vora de Lió, de Niça o de Perigús, on tothom parla català. Cada vegada que feia una descoberta d’aquestes el cor em feia un petit salt! És una alegria.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any