Modest Prats i les paraules que s’encomanen

  • «Segurament la vida més real i autèntica per a tot mestre és tot allò que en guarden els seus alumnes, per tot el que ha volgut ensenyar i per tot el que ha transmès més enllà dels seus propòsits»

VilaWeb

Fa uns quants dies, va quedar una mica amagada una taula rodona sobre el Modest Prats professor, que va organitzar l’Ajuntament de Castelló d’Empúries per commemorar el cinquè aniversari de la seva mort. El vam recordar ex-alumnes de generacions diferents que havíem estudiat filologia a Girona. Una de les grans passions de Modest Prats va ser fer classes, tot i que sabia que la història de la llengua, la seva gran especialitat, no necessàriament havia de despertar als seus alumnes el mateix entusiasme que a ell: per a un filòleg clàssic eren cabdals la fragmentació de la Romània o l’evolució de les oclusives sordes intervocàliques, però aquests temes podien quedar lluny dels alumnes que miraven més cap a la lingüística teòrica, la literatura contemporània o l’antropologia lingüística.

Segurament la vida més real i autèntica per a tot mestre és tot allò que en guarden els seus alumnes, per tot el que ha volgut ensenyar i per tot el que ha transmès més enllà dels seus propòsits. L’escriptor Josep M. Fonalleras va parlar de ‘pluja fina’: quan cau no t’adones prou que mulla, però amb el temps fertilitza els terrenys que toca. Els participants en la taula rodona ens en vam amarar. Puri Gómez, professora de l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona, va defensar els valors educatius de la classe-conferència, un model docent en què el professor homenatjat excel·lia. Per Gómez, impulsora d’un ensenyament del català com a segona llengua dinàmic i interactiu, tots els mètodes han de ser complementaris i tenir un professor com Modest Prats, que sabia tant de tot i s’expressava amb tanta clarividència, hauria de formar part de qualsevol itinerari educatiu que vulgui ser complet i transformador.

Va sortir el professor dins les aules i a fora. Xavier Renedo, professor de la UdG, va recordar una classe dedicada als sermons de sant Vicent Ferrer: va ser tan ‘divertida’ que segurament aquell dia va néixer un dels grans medievalistes actuals. Tan seriós que era a les classes i el respecte que infonia als seus estudiants, però tanta gràcia que tenia explicant tantes coses: de llengua, de cultura… del seminari o d’Itàlia. Lluís Clara, professor de llengua a l’institut de Celrà, va ser dels alumnes que anaven a Medinyà a escoltar-li les prèdiques, pel mer gust de sentir-lo parlar, i dels qui, fora de l’aula, li van demanar consell sobre la Roma dels monuments i dels restaurants.

Molts ex-alumnes recorden les seves qualitats docents: oratòria magistral, coneixements enciclopèdics de tantíssims temes i capacitat de ser incisiu per a fer pensar. Maite Puigdevall, professora de sociolingüística a la UOC, va recordar classes sobre temes tan diversos com la frontera lingüística, la toponímia, la filologia romànica, les ideologies lingüístiques… Les seves classes solien tenir un mateix horitzó: ensenyar a l’estudiant a fer-se preguntes. Sens dubte, Modest Prats pretenia despertar l’esperit crític.

‘Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la complexitat, el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Nosaltres hem de tenir més clar que ningú –diguin el que diguin– que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no.’ Aquestes paraules són extretes de la seva última lliçó com a professor de filologia de la UdG. En aquesta lliçó del curs 2000-2001 Modest Prats reflexionava sobre l’origen del llenguatge i sobre la diversitat lingüística a partir de Babel i Pentecosta, anant de la Bíblia a la història de les llengües, passant per aportacions actuals com les del genetista Luigi Luca Cavalli-Sforza o del psicolingüista Gerry T. M. Altman. Les reflexions de George Steiner sobre la diversitat, per exemple, Modest Prats les acostava al cas català: ‘Pentecosta és la festa de la diversitat. Steiner mateix diu que no hi ha cap “problema més urgent que la preservació del do de llengües de Pentecosta, el de la défense et illustration de cada idioma sense excepció, per petit que sigui el nombre de parlants, per senzill que sigui el seu marc econòmic i territorial”. Tots hem de ser sensibles a aquesta qüestió. Però més que ningú els universitaris i, concretament, els filòlegs. I encara més pel fet de viure en la pròpia carn l’amenaça de la desaparició.’

Aquesta darrera lliçó centelleja, com tants altres discursos seus, uns quants spunti di riflessione que traspuen la seva agudesa punxant i la seva actitud crítica. Aquest era el Modest de les aules universitàries, però també el més públic, des del púlpit o des dels mitjans de comunicació. Algun dels seus sermons dels setanta van incomodar les autoritats franquistes locals, fins al punt que el van vetar com a professor universitari, amb amenaces extremes: tancar el Col·legi Universitari de Girona si era contractat. Ja en democràcia, va fer diverses intervencions públiques que van anar més enllà dels consensos (quasi) unànimes de l’època, tot i la seva proximitat clara amb el catalanisme d’esquerres més institucional. Des d’aquest espai, aleshores era inimaginable que s’assumís el discurs de l’intel·lectual lliure i crític. En ple oasi sociovergent, quan l’autonomisme estava escarxofat amb vocació d’eternitzar-se, havia escrit consideracions com aquestes:

‘Quaranta anys d’espanyolisme desaforat, en la seva versió visigòtica, imposat per uns mitjans repressius ben eficaços i per uns nous mitjans –els de comunicació de masses– més eficaços encara, han aconseguit que la majoria de catalans incorporessin a la seva cultura, fins i tot sentimentalment, la història, els símbols i els mites de l’Espanya pensada des del franquisme –algun dels quals ha mantingut, amb la mateixa convicció, la nova democràcia espanyola: penseu, per exemple, en el dogma, reconsagrat per la constitució, de la unitat d’Espanya.’

‘La pregunta que em faig, des de fa temps, és aquesta: ¿continua tenint sentit un catalanisme que vulgui articular la seva força només al voltant de la reforma de l’estat espanyol? Vet aquí una de les característiques definitòries del catalanisme polític: la seva espanyolitat, en el sentit d’haver comportat sempre un projecte d’Espanya. L’interrogant que, com un corc, em rosega es pot formular així: ¿no haurà arribat el moment de dir amb tota sinceritat l’Adéu, Espanya de Maragall? Però no tan sols perquè m’he convençut del fracàs a què està condemnat tot intent català de reformar de l’estat –mai no aconseguirem de viure-hi còmodament–, sinó perquè veig clar que la proposta de futur va per un altre cantó: és en la construcció d’Europa on podem retrobar la força de la modernitat per al projecte del nacionalisme català.’

Aquestes reflexions, escrites el 1989, formen part del seu opuscle dedicat a ‘la normalització de la llengua’. El seu diagnòstic extremament crític va ser considerat pessimista. Modest Prats sempre es va negar que el debat es plantegés en termes de pessimistes versus optimistes, tot i que molt cap al final de la seva vida va acabar acceptant que n’era, de ‘pessimista’, respecte al futur de la llengua. Malgrat tot, el to dominant en el decurs de la seva vida va ser el del Modest crític i combatiu, al bell mig de la contradicció pratiana de viure en l’esperança, contra l’esperança. En ple debat sobre el futur de la llengua, es va sincerar respecte a la seva posició:

‘Sóc dels qui volen saber com va el món, justament per a transformar-lo. No cal que em recordin constantment que les coses són com són i no com voldríem que fossin. És una veritat que constato cada dos per tres, però que no justifica la renúncia a treballar perquè siguin com creiem, com esperem, com anhelem que han de ser.’

Modest Prats volia promoure un debat públic sobre la llengua lligant-lo al país que necessitaríem. Les seves intervencions contundents i angoixades contrasten (i es complementen) molt bé amb el seu dia a dia del professor. El recordo al despatx, quan comentava exàmens o treballs als seus alumnes.

—A veure, aquí hi dius tal cosa. Has pensat prou bé què has escrit? Segur que és el que volies dir? Té, mirem-ho un moment.

A mi m’agradava molt que no tan sols et feia pensar en què havies escrit i en què hauria calgut per a fer-ho millor, sinó que es podia entretenir en la lectura d’un exemple de diccionari, amb la glossa personal consegüent. En Modest et pesava la llengua a la balança i te’n transmetia la mesura, l’equilibri i la precisió. I és que tenia un do únic: només de llegir en veu alta una entrada eixuta de diccionari o el poema més sublim i hermètic, ja et feia entendre moltes coses. La primera, i potser més important: el gust per la llengua. La veu clara i forta, i la dicció enèrgica, pausada o lírica, et portaven més a prop de l’essència del llenguatge. Se t’esquitllava per tots els sentits.

Quan m’aturo en una paraula o en una frase, la poso a la balança, me la miro i em dic: ‘Aquí hi ha en Modest.’ I em ve al cap una sentència seva molt lluminosa del que deu ser un dels paradisos dels filòlegs: ‘Feliç aquell qui, com jo, ha descobert aquest jardí secret on no se sent cap remor, on tot és quietud i joia, on pots jugar sense exhaurir mai les combinacions possibles, on fas i refàs constantment el món’ (rigorosament literal). Modest Prats tenia la llengua (tota?) al cap i va viure feliç transmetent el goig del llenguatge als seus alumnes, que, com tot allò que és més essencial, no s’ensenya, sinó que més aviat s’encomana.

Moltes gràcies per tot, Mestre.

Narcís Iglésias, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades

 

Discursos i intervencions públiques de Modest Prats

El lector que vulgui conèixer, o refrescar, diversos registres de Modest Prats pot consultar uns quants discursos seus que hi ha enregistrats.

Pot escoltar el conferenciant més solemne en la inauguració del curs 2007-2008 de la UdG.

Pot gaudir del presentador més divertit i informal en la presentació d’un llibre sobre Josep Pla a la Llibreria 22 de Girona.

Pot escoltar-lo com a tertulià al programa ‘L’orquestra’ de Catalunya Ràdio, conduït per Jordi Vendrell, i concretament a l’últim, emès el 10 de juliol de 1992. Hi van participar Modest Prats, Josep-Maria Terricabras i Josep Murgades,  que parlen de les detencions indiscriminades d’independentistes abans dels Jocs.

I, és clar, el lector que vulgui aprofundir en l’obra de Modest Prats ha d’acudir als dos volums de la història de la llengua catalana escrits amb Josep M. Nadal, al recull d’estudis sobre llengua i cultura catalanes intitulat Engrunes i retalls (CCG Edicions), i a les Homilies de Medinyà (Empúries).

Finalment, l’Ajuntament de Castelló d’Empúries va col·locar una placa commemorativa a la casa natal de Modest Prats i Domingo. El 29 de març va fer cinc anys de la seva mort i uns quants ex-alumnes van recordar el mestre en una taula rodona que van organitzar institucions locals i nacionals, a proposta de Salomó Marquès i Mariàngela Vilallonga, l’actual consellera de Cultura del govern català.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any