L’envit del Museu Nacional d’Art de Catalunya

  • D'aquí a deu anys, per l'aniversari de l'exposició internacional de 1929, l'hem de tenir ampliat i prop de la font de Montjuïc

Mercè Ibarz
19.07.2019 - 21:50
VilaWeb
La cúpula de la sala oval del MNAC (Foto: Arxiu)

De vegades és necessari escriure el nom sencer d’un museu. Les sigles van bé, és clar que sí, i no solament per als titulars sinó per a la parla comuna dels aficionats a anar a aquests centres que dipositen, cuiden, exploren i mostren col·leccions d’art, històriques o contemporànies, i fan exposicions temporals d’artistes i obres i imatges que ens importen. Però hi ha ocasions que cal dir-ne el nom amb totes les lletres. Ara que el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha presentat el pla d’acció per als pròxims deu anys, n’és una. El MNAC, sí. El museu de Montjuïc, en efecte. El museu que acull l’art romànic, l’art gòtic i l’art modern català, el museu que sol ser notícia per les expos que acull i sobretot –ara la cosa és en una certa suspensió—per les trifulgues derivades dels murals de Sixena. El mateix museu que ara fa un do de pit institucional: si ens el creiem –si els diners públics hi creuen de debò—és l’hora de demostrar-ho.

Quin és l’envit? Que en diverses fases fins a deu anys, el 2029, el museu s’hagi ampliat significativament i ocupi el pavelló Victòria Eugènia que és a la vora de la font, que el MNAC baixi i s’acosti més a la ciutat. El pla, llargament gestat i presentat aquesta setmana pel director del museu, Pepe Serra, té el vist-i-plau del patronat que formen la Generalitat, l’ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura del govern espanyol. L’ampliació del museu al pavelló construït per Puig i Cadafalch, que fa 15.000 metres quadrats, hauria de ser realitat d’aquí a deu anys, pel centenari de l’exposició internacional que el 1929 va edificar tots els palaus i palauets i pavellons de Montjuïc, el MNAC i el pavelló inclosos.

El pavelló –que el pla suggereix que podria ser encara més espaiós, el doble, ja que l’edifici fa quinze metres d’alt– es destinarà, perquè vull creure que tot això es farà, a la col·lecció d’art modern i contemporani, des de finals del XIX fins als anys setanta del segle passat, i a exposicions temporals. És un envit magnífic, absolutament necessari. Actualment, visitar el MNAC significa haver de decidir un munt de coses entre les que hi pots veure. Parlo com a usuària, a casa en som fans i hi anem cada dos per tres. Per als amants de l’art nascuts a Barcelona és un imant que els permet tornar cada setmana o cada dues al Montjuïc de la infància, i per als que no hem nascut aquí és un goig, parlo per mi, descansar la vista no sols en els quadres, murals, fotos, objectes, sinó també en l’ampla sala oval que sembla que no serveixi més que per fer-hi saraus –en efecte, per això la van fer el 1929, per a saraus– i que, excessiva que és, resulta un luxe de calma i tranquil·litat. No te’l trobes pas, un espai així, ni al Prado ni al Louvre ni al British ni a la National Gallery, per dir els museus germans i cosins del MNAC. 

Ha estat de sempre un mal de cap, aquest museu. Instal·lat en un edifici gairebé de cartró pedra, que després de la gran expo del 29 havia de ser desmantellat, la història l’ha fet continuar, a força, això sí, de remodelacions que han costat un ull de la cara. Des que tinc memòria periodística que escric dels problemes de fonament i de contingut d’aquest museu adorable, una imatge de tantes coses: no havia de continuar però hi és, allà dalt, presidint la ciutat.

Per això agrada tant als turistes, en efecte, per les vistes. Hi entrin o no, allà els tens. Els comprenc perfectament, com els que van a la Fundació Miró. Què vols més, si després pots arribar a la ciutat pel parc fins al Paral·lel… Però, certament, per a molta gent, l’accés al museu ara mateix no els facilita la freqüentació. El metro fins a Montjuïc… ja ni se’n parla.

Ara parlem, ja que el metro no ho farà, de fer baixar el Museu Nacional d’Art de Catalunya per l’avinguda que enllaça amb la Font Màgica i els centenars de persones que hi van cada dia. Comunicarà així, a més, amb el centre d’art veí, el CaixaForum que ocupa l’antiga fàbrica Casaramona projectada també per Puig i Cadafalch i construïda entre 1909 i 1912. Fa molt sentit, de ben segur que un bon grapat de visitants hi aniria també per això, per contrastar dos edificis del mateix arquitecte amb usos tan diferents: una fàbrica tèxtil moderna amb llum natural i un pavelló efímer per a una exposició internacional. 

Com veieu, somio el nou MNAC que ha d’arribar. No ho faig sols per mi, ho faig perquè voldrà dir que els patrons s’hauran posat les piles. Ara el MNAC té un pressupost força menor que fa deu anys i tot i així el seu equip ha aconseguit doblar els visitants des de llavors (900.000 l’any passat), s’ha estès pel país desplegant-hi les seves col·leccions en una vintena de museus locals, és un col·laborador de referència per a altres museus importants, com ara el Prado i el Belles Arts de Bilbao, i algunes exposicions viatgen ara a l’estranger. Cal somiar i fer el MNAC que ha d’arribar. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any