Ahir, de sobte, tothom es va posar a parlar del mitjancer, d’un mitjancer, notari, relator, coordinador… D’un mitjancer que hauria d’exercir entre els governs espanyol i català, a partir de la taula de partits o de la bilateral o del que siga que s’inventen. Si és que al final inventen res.

En va parlar primer Miquel Iceta, en una de les seues maniobres habituals, sobre les quals Pere Martí aplica el bisturí amb precisió en aquest article. Després en va parlar la consellera Artadi en la conferència de premsa de govern. I s’hi va apuntar, tot i que d’una manera molt críptica, la vice-presidenta espanyola Carmen Calvo –que va tornar a dir coses incompatibles amb les que deia –al seu costat– el ministre Borrell, ahir particularment destrellatat, com us expliquem ací. Finalment el govern va filtrar que en els famosos vint-i-un punts del desembre el president Torra ja havia proposat al primer ministre Sánchez la figura d’un mitjancer, a condició que fos internacional. Condició que és, evidentment, determinant. El resultat de tanta bullanga és que ahir es va organitzar un desori monumental amb la dreta extrema i l’extrema dreta, totes ofeses i indignades, esmolant les eines i fent crides a la insurrecció patriòtica espanyola. El PP, Ciutadans, Vox i el PSOE més ultramuntà portaven un batistot de repica’m el colze només de sentir la paraula. Però la qüestió és saber de què parlem, en realitat, si és que parlem de res.

Perquè d’entrada a mi em sembla molt evident que parlen sobretot de divendres. Ignore si hi ha ningú a la Moncloa que pense en res més que ara no sabem veure. Però, així i tot, ara parlem de divendres, d’entrada i segur. Perquè divendres s’acaba el termini per a presentar les esmenes a la totalitat del pressupost espanyol i ERC ja ha presentat la seua. Amb la qual cosa el debat s’ha acabat. Com que sembla que, a més, el PDECat s’hi podria afegir divendres mateix, la derrota de Sánchez seria aleshores espectacular –i recordeu, com a barem, que quan a Puigdemont li va passar això mateix amb la CUP va considerar tan important aquella derrota que va proposar una moció de confiança al parlament. Precisament ahir Podem va advertir que Sánchez no podria governar d’aquesta manera, amb la qual cosa el suport al president del govern espanyol es redueix pràcticament a no-res. Cosa que el desespera.

Però es desesperen pel que volen. D’ençà del primer moment, el PSOE ha collat l’independentisme tant com ha sabut perquè li votàs el pressupost, fent tota mena de xantatges prepotents. Però no ho ha aconseguit. El país ha canviat molt i supose que ells n’estan sorpresos, perquè s’havien cregut el seu conte, aquell que diu que l’independentisme sempre acaba cedint. I ara resulta que no tenen temps de maniobrar. Divendres Sánchez rebrà una solemne bufetada política, encara que tècnicament les esmenes a la totalitat es podrien retirar dimarts. Però és que hi ha ningú que veja ERC i el PDECat retirant les esmenes dimarts, exactament el dia que comença el judici contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents de les associacions civils?

La pregunta és: si els socialistes estiguessen tan desesperats que d’ací a divendres es concretàs la presència d’un mitjancer internacional entre els dos governs tindria trellat que ERC i PDECat acceptassen de votar el pressupost espanyol? Jo crec que tot plegat és un joc per a marejar-nos, perquè no veig factible de concretar una cosa com aquesta en tant poc temps i amb pressa. Però, sens dubte, si passàs això seria un canvi enorme i caldria reflexionar-hi. Siga com siga, això ja és feina dels socialistes. Són ells que tenen el problema. Els partits independentistes, en aquest afer concret, són on han de ser i han fet què havien de fer: exigir una solució política que requereix respectar el dret d’autodeterminació i mantenir-se al marge de qualsevol tripijoc a Madrid. I, en tot cas, si Sánchez té res a dir o a oferir ja ho farà.