Mireya Andrade: ‘Colòmbia té moltes coses per a donar al món i la pau és una de les més grans’

Mireya Andrade visita Barcelona convidada per la Fira Literal, on ha parlat amb l’eurodiputat Javier Couso sobre la seva militància guerrillera a les FARC-EP i de la seva feina com a negociadora de l’acord de pau que ha d’acabar la guerra contra el govern de Colòmbia, una de les confrontacions armades més llargues de la història.

Colòmbia és un estat controlat per una petita elit de famílies que s’alternen lampedusianament en el poder. La participació política i la propietat de la terra són l’origen de la violència històrica que sofreix el país. La guerra que potser tot just acaba, va començar els anys seixanta, quan el govern del Front Nacional decideix d’anihilar les colònies autogestionades de camperols desterrats, que considera repúbliques independents i un germen comunista. Amb el suport dels Estats Units, el 18 de maig de 1964, León Valencia envia setze mil soldats amb napalm i armes químiques a exterminar quaranta-vuit pagesos armats precàriament. Passada l’ofensiva, els supervivents enterren els seus, es declaren revolucionaris i s’alcen en armes. És el naixement de les FARC a Marquetalia.

Dues dècades més tard, la Mireya es deia María Lucelly Urbano, tenia vint anys i era candidata de la Unión Patriòtica a les primeres eleccions municipals colombianes. En poc temps, entre tres i quatre mil membres de la UP van ser segrestats, torturats i assassinats. Tenia tres opcions: esperar que la matessin, exiliar-se o unir-se als marquetalians. La seva mare, comunista i analfabeta, va acompanyar-la a trobar-los. Després de vint-i-cinc anys a la selva, va incorporar-se a les negociacions de l’Havana entre la guerrilla i el govern de Colòmbia que van concloure amb un acord de pau i avui, amb les FARC desarmades i convertides en partit, malda per integrar-se a la política formal del país.

—L’acord de pau amb l’estat colombià és el que les FARC van aconseguir guanyar al govern en benefici propi?
—No, és clar que no. Gran part dels Acords de l’Havana tenen a veure amb el benestar de la majoria del poble colombià. El que hem cercat nosaltres, els ex-combatents, correspon a menys del 5% del text. La reforma rural, la participació política o la substitució de cultius il·lícits afavoreix tot el poble colombià. Volem desenvolupament per al nostre país. Això que afecta els ex-combatents és una petita part que alguns han volgut emfasitzar, i que, al damunt, no han implementat.

—En què beneficien al conjunt de la societat, doncs?
—Principalment, amb els acords cerquem de tancar la bretxa entre el camp i la ciutat. Donant suport al camp tindrem el control de la riquesa agropecuària i la viabilitat de l’autosuficiència del país. Sempre ha estat un dels nostres objectius principals, que el camp sigui la base perquè Colòmbia pugui produir allò que consumeix i no quedar a mercè de tercers països.

—Parlem d’un país que és dues vegades més gran que França amb només la meitat de població, però en el qual la terra és de molt poques famílies.
—Això mateix. I malgrat que els acords especifiquen que s’entregaran deu milions d’hectàrees de terra als qui de debò la treballen, no hi ha una projecció del govern per a complir el seu compromís. La gent està a punt per rebre la terra, però, la propietat, encara la controlen molt poques persones i no la volen desconcentrar ni que sigui pel desenvolupament del país.

—Després de la independència fa dos segles, els latifundis van continuar i l’elit blanca d’origen espanyol va mantenir-se en el poder.
—I encara s’hi manté! No ha existit possibilitat de fer-hi cap reforma agrària ni electoral, que eren dues de les nostres propostes. Volem millorar les normes electorals per poder participar en política, però hem de fer-ho amb les que ja són establertes.

—L’acord que acabava una guerra de mig segle es va sotmetre a plebiscit i la majoria el va rebutjar.
—Això està molt relacionat amb el control de la informació i amb la por que van dirigir la dreta i la ultradreta cap a la població. El missatge va ser que amb el ‘sí’ aniríem cap a la veneçuelització de Colòmbia, espantaven amb el castrochavisme. O sigui, que Colòmbia seria Cuba i Veneçuela tot alhora. Amb el que van fer més por va ser amb l’amenaça que el suport al procés prendria recursos socials per donar-los als ex-combatents. Això no és així, però va espantar molta gent, que al final va rebutjar la pau.

—I això va obligar a modificar l’acord.
—Quan guanya el ‘no’ tornem a dialogar i en cal replantejar alguns aspectes, però vam poder-ho superar i vam prosseguir amb el desplaçament de combatents a les zones específiques per deixar-hi les armes i començar la reincorporació. El que s’ha cercat, es cerca, i pel qual en aquest moment continuem en la brega, és per millorar la vida de tot el poble colombià.

—El juny passat les FARC van deixar les armes i a l’agost van abandonar del tot l’activitat militar. Amb quines expectatives?
—Vam determinar que ens constituiríem en partit polític per lluitar pel poder en igualtat de condicions amb els altres partits. Però en realitat, la situació és que nosaltres com a partit no tenim les mateixes condicions polítiques, econòmiques ni socials. Tot just el desembre vàrem tenir la personalitat jurídica que ens permetia concórrer a les eleccions pel Senat i la Cambra de Representants, però només faltaven tres mesos per preparar-les, quan els altres partits ja feia anys que s’hi organitzaven. I això té molt a veure amb els resultats que van donar. Hi ha crítiques que diuen que són baixos, però no hem tingut el recolzament ni la seguretat jurídica, política ni econòmica per fer la feina.

—Tot i així, són resultats descoratjadors.
—En gran part, això passa per influència dels mitjans de comunicació. Com ara faig un cop d’ull per aquí i veig que només arriben les notícies de determinats mitjans, no de tots i encara menys dels alternatius. Costa molt que la gent tingui accés a una visió global de tot el que passa.

—La fi del conflicte armat més llarg de l’hemisferi es va anunciar com un raig d’esperança pel món: la conclusió de la batalla de les armes havia d’iniciar el debat d’idees. Ha estat així?
—No, no, no. No ha existit la possibilitat de fer-ho perquè ens ha negat de poder debatre-ho amb seguretat física. Els dirigents socials i la nostra gent viuen una situació d’inseguretat a tot el país. Des de la signatura dels acords, ja en van assassinats més de dos-cents setanta dels nostres. Només des de principi d’any, més de seixanta-quatre morts entre ex-combatents i familiars, a banda les amenaces diàries contra dirigents socials i de drets humans. Les garanties polítiques, jurídiques i de seguretat encara no s’han establert i això ens fa témer que passi com amb la Unió Patriòtica, que alguns de nosaltres ja vam patir.

—Durant el primer congrés del nou partit, el seu dirigent Timoleón Jiménez va afirmar: ‘Res no és fàcil, molt menys en l’activitat revolucionària. El règim i el sistema no són fets per a nosaltres’. La no-implementació de l’acord de pau és la resistència de l’establiment a la vostra reincorporació i al canvi?
—Sí, ho vivim així. Jo he estat treballant en el mecanisme de seguiment, observant com s’apliquen els acords, principalment allà on s’han destinat els nostres companys en diverses zones del país, i no hi ha garanties de compliment ni la disposició del govern a donar-les perquè la gent pugui dir: ‘es compleixen i volem treballar-hi’. Sabem que no és fàcil, que no serà fàcil, que no ho ha estat mai, però continuarem fent tots els esforços per aconseguir que aquests acords aconsegueixin veure la llum i canviïn el conflicte armat per una pau estable i duradora.

—Hi heu trobat més obstacles?
—Ara també es parla molt de situacions que presenta el Fiscal General. Plantegen un seguit d’acusacions contra la nostra organització que amb el temps es demostra que no són certes, però el mal ja l’han fet. Rebem una campanya d’atacs. L’últim cas és el d’en Jesús Santrich, a qui han acusat sense proves i han detingut il·legalment. Més de sis-cents presos amnistiats segueixen a la presó i alguns altres companys i companyes tenen ordres de captura del Departament d’Estat dels Estats Units, amb recompensa, o bé figuren a la llista Clinton. Tot i que els Estats Units ens han demostrat que són favorables al procés de pau, no han destacat per ajudar que la nostra reincorporació tingui més garanties de ser efectiva.

—Ara que mencioneu els Estats Units, veiem una forta ofensiva contra les democràcies d’esquerra a l’Amèrica Llatina. Com es viu a Colòmbia?
—Just aquest mes tenim eleccions presidencials. Hi ha una amalgama de candidats força àmplia: en tenim d’esquerra, de centre, de dreta i d’ultradreta. Molts compromesos amb la pau. Alguns amb posicions com les del senyor Humberto de la Calle [negociador dels acords de pau per la part del govern colombià] que s’han de prendre molt seriosament, sobre com s’ha de donar suport al procés de pau i complir el que va acordar-se. O també hi ha qui vol canviar l’acord completament, invalidar-lo i empresonar tots els ex-combatents. El 27 de maig es definirà com sortiran les apostes a la Presidència de la República, i d’això depèn el futur del procés de pau.

—Vosaltres vau presentar Rodrigo Londoño [Timoleón Jiménez] a la presidència i Imelda Daza de vice-presidenta, però en van retirar la candidatura.
—Perquè les garanties de seguretat i de finances no van donar-se. Els atacs contra el camarada Timo, el nostre candidat presidencial, van ser molt forts. I financerament tampoc no vam tenir les garanties que haguéssim hagut de tenir com a partit acabat de constituir i amb personalitat jurídica.

—El 1988, com a candidata de la Unió Patriòtica, Imelda Daza ja va haver d’exiliar-se a causa de l’extermini dels integrants de la coalició. És possible que es repeteixi la història?
—Aquest és un dels grans temors. Jo mateixa vaig ser escollida regidora per la Unió Patriòtica en les primeres eleccions d’alcaldes i regidors aquell any. Era molt jove, vint anys. En aquella època, durant la massacre de dirigents de la UP, molts de nosaltres vam haver de triar entre l’exili i el camí de les FARC. En el meu cas, van desaparèixer el meu company, van amenaçar la meva gent, i vaig anar-me’n amb les FARC. Ara veiem que això comença a repetir-se i estem molt preocupats. A l’occident de Colòmbia hi ha moltes amenaces contra els activistes dels drets socials i del medi ambient, contra els ex-combatents i, en general, contra tothom qui s’esforça per tirar les comunitats endavant. Als acords, hi exigim la lluita contra el paramilitarisme i que es castigui els qui l’instiguen, perquè els civils i la gent del poder que van incitar-lo no han estat cridats a explicar la veritat de què va passar, i ara estem igual.

—Un dels temes que preocupa més en aquestes eleccions és la corrupció.
—Aquesta va ser una de les banderes de la nostra campanya. Cada dos per tres esclata un nou escàndol de corrupció i és molt trist per a la societat que els calers que haurien de ser pel benefici comú continuïn a les butxaques dels quatre de sempre. Als acords també es contempla la lluita contra la corrupció, però la Cort Constitucional no n’ha avalat les mesures i tot està parat perquè no hi ha la voluntat política per desenvolupar-les.

—El tràfic de droga és una altra de les qüestions importants.
—Sabem que el narcotràfic contamina tota la societat colombiana, de les classes més altes als estrats inferiors. Nosaltres plantegem la substitució de cultius il·lícits per uns altres amb els quals els camperols puguin guanyar-se la vida, i no l’eradicació que planteja el govern, que nega la possibilitat que la gent cerqui un desenvolupament diferent amb cultius alternatius. Cal atacar la indústria del narcotràfic, però no els qui sembren la mata, que ho fan perquè no tenen cap altra manera de sobreviure.

—Jesús Santrich, un dels representants de les FARC a l’Havana, fa un mes va ser detingut acusat de narcotràfic.
—Això és un cop molt fort al procés de pau. Santrich porta trenta tres dies detingut il·legalment i en vaga de fam, i amb aquesta situació s’obren dues possibilitats que per nosaltres no són viables: que mori d’inanició a causa de la vaga de fam o que el lliurin als Estats Units. Però la captura és il·legal. Això que li han fet és un muntatge i estem molt preocupats per la seva salut. De la seva vida, en depèn el procés de pau. Els ex-combatents estem molt pendents de la situació de Santrich.

—No podem pensar que els problemes de finançament per la no-implementació han menat a la situació actual de Santrich?
—No, de cap manera. No hi té res a veure. Santrich s’ha caracteritzat per parlar clar de les coses bones i dolentes que han anat passant durant el procés, i s’ha convertir en la xina a la sabata de molts polítics. És dels qui diu: ‘vostè no ens ha complert’, ‘vostè ens va enganyar’, ‘la institució no ha fet això o allò’. S’ha convertit en algú a qui volen treure del mig.

—A causa d’això, Iván Márquez, un altre dirigent i negociador de les FARC molt pròxim a Santrich, ha renunciat a prendre possessió com a senador i se n’ha anat a la selva. Fins fa poc encara instava a membres de la dissidència com Gentil Duarte a desarmar-se i integrar-se al procés de pau. Podria ser que passés la cosa contrària i finalment fos ell qui s’integrés a la dissidència?
—La posició de les FARC és la de no tornar a les armes. Els qui vam estar en les negociacions de pau, entre els quals el camarada Iván, no estem en la disposició de prendre les armes de nou. La seva situació és de prudència davant d’aquests muntatges, que fan témer que poden ser capturats en qualsevol moment.

—Precisament l’Iván va dir: ‘units serem forts i ens respectaran, dividits i isolats desapareixerem’. La seva situació deu generar molta intranquil·litat a la guerrillerada.
—Sí, hi ha molta por. I hi cal afegir que el blocatge de la implementació fa més atractives les ofertes dels grups il·lícits als territoris perquè els nois i noies que van lluitar en el conflicte s’hi uneixin. Això ho complica molt. És una situació difícil, però no significa que no continuem amb determinació, com durant la confrontació armada, de posar la nostra pròpia vida a disposició de la pau. La pau és necessària, no només per a Colòmbia i l’Amèrica Llatina, sinó per al món. El nostre país té moltíssim a donar al món, i la pau és una de les necessitats més grans.

—Hi ha aspectes positius o mecanismes que funcionin bé en la reincorporació?
—Sí, amb la reincorporació, la gent pot retrobar-se amb la família i els amics. I estem treballant en la recerca de persones desaparegudes. D’acord amb el govern, la Creu Roja Internacional i l’Institut Nacional de Medicina Legal, des del 2015 que cerquem els cossos de les persones que durant el conflicte no van ser entregats a les famílies. Ara, que la situació de confrontació ha disminuït, treballem per entregar els cossos als seus estimats perquè puguin donar-los cristiana sepultura. És un treball ardu.

—Què demaneu a la comunitat internacional?
—El suport perquè aquest procés de pau pugui fer-se amb seguretat. Hi ha més morts ara que durant el final de la confrontació armada. Això ja ho hem viscut en els altres processos de pau a Colòmbia i ens fa por que la història no es repeteixi. Demanem a la comunitat internacional que doni suport al procés, que en faci seguiment i que ens ajudi a implementar-ne els acords, perquè Colòmbia té molt a donar al món. Com he dit, la pau és una necessitat per a l’Amèrica Llatina i per al món, però sobretot per al poble colombià, que ha estat en guerra durant més de cinquanta anys.

—Fa uns mesos, en Timochenko va concloure el discurs d’instal·lació del congrés del nou partit dient: ‘una feina preciosa ens espera’.
—Està essent molt àrdua, dura. No ha deixat de ser bonica perquè hem decidit de donar la nostra vida perquè la de la gent sigui millor. És una tasca difícil, però no deixa de ser preciosa. Continuem lluitant per aconseguir millors condicions de vida, que ens mereixem. I per més difícil que sigui, és bonic.

—Què em podeu dir de Catalunya?
—Estem coneixent una mica de la història d’aquest poble que sempre ha recolzat la pau i que sempre ha tingut en compte el procés de pau a Colòmbia i li ha donat suport. Ara Catalunya pren el camí de l’autodeterminació mentre espera poder prendre una decisió sobre el seu futur com a país independent i com vol relacionar-se amb el món essent responsable de les seves pròpies definicions.

—És molt difícil d’enfrontar un estat fort que intenta suprimir qualsevol situació que se surti d’allò establert.
—Nosaltres ho vivim cada dia. Sigui pel motiu que sigui, rebem l’atac sempre. Però, al cap i a la fi, és la determinació del poble la que pren una nova ruta i defineix què ha de passar. És el poble qui defineix.