25.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 26.10.2020 - 09:54
Aquests dies la fotoperiodista Mireia Comas ha estat notícia arran de la seva detenció per part dels Mossos d’Esquadra mentre cobria un desnonament a Terrassa. La policia sosté que els va desobeir i que va agredir una de les agents, però Comas defensa que l’únic que va passar és que es va identificar com a fotoperiodista i quan volia marxar la van detenir de manera agressiva. El judici serà el 2 de desembre: se l’acusa d’atemptat contra l’autoritat i la fiscalia demana un any de presó i una multa de 170 euros.
El cas ha despertat una onada de solidaritat per part de la professió periodística. Col·lectius professionals han denunciat els fets i han demanat que es respecti el dret a la informació i la llibertat de premsa. La setmana passada es va fer una manifestació en el seu suport a Terrassa. En tornar, alguns fotoperiodistes explicaven que havien estat identificats i amenaçats pels Mossos d’Esquadra. Parlem amb Mireia Comas uns dies després de la seva detenció. Explica que encara està una mica trasbalsada pels fets i agraïda per les nombroses mostres de suport. Diu, però, que no li agrada ser el centre d’atenció perquè el seu cas no és únic ni aïllat, sinó que els abusos de poder i vulneracions del dret a la informació són freqüents per part de tots els cossos de seguretat, especialment contra els periodistes gràfics.
—Com van anar els fets el dia del desnonament?
—Quan vaig arribar-hi els Mossos ja havien entrat al pis. Jo vaig entrar al portal de baix, la porta era oberta. Des del primer moment estaven força nerviosos i parlaven amb to autoritari. Em van dir que marxés i llavors em vaig acreditar. Mentre m’identificaven dos dels agents em van començar a pressionar, dient-me que si feia alguna fotografia, em prendrien la càmera. Jo vaig dir que era fotoperiodista i que m’havien de deixar fer fotografies, però ells deien que no. Fins que un dels agents va sortir del pis i va dir que em retinguessin al pis de dalt fins que acabés el desnonament. En aquell moment jo ja estava nerviosa perquè un dels agents feia dos metres i tenia un to molt amenaçador… Vaig voler marxar, però llavors una agent em va barrar el pas i vam tenir una topada.
—Llavors us van detenir.
—Em van fer una detenció de pel·lícula, amb un placatge. Em van deixar a la paret amb el colze al coll, ofegant-me, i després em van emmanillar i em van tenir una hora dreta mentre es produïa el desnonament. Vaig parlar amb l’agent, ens vam relaxar i ella va estar a punt de treure’m les manilles perquè va ser conscient que tot havia estat causat per la tensió general del moment. El company li va dir que no, que estava detinguda per atemptat contra l’autoritat i que no tenia marxa enrere, que si no, crearia un precedent dins el cos.
'Em van fer una detenció de pel·lícula, amb un placatge. Em van deixar a la paret amb el colze al coll, ofegant-me, i després em van emmanillar'
—Què va passar després?
—Em van portar al cotxe. Tenia les mans emmanillades a l’esquena i em van fer seure amb el cinturó posat. És un cinturó que quan te’l posen et quedes clavat i no tens marge per a moure’t. Estava molt incòmoda. Em van tenir allà una hora i mitja, com a mínim. I després van posar les sirenes i van creuar Terrassa a tota velocitat saltant-se els semàfors. En total vaig restar unes sis hores detinguda.
—I us demanen un any de presó i 170 euros de multa.
—Sí, perquè aquesta agent a l’atestat policial diu que jo la vaig agafar per l’armilla, que la vaig encastar a la paret, que va aconseguir desfer-se de mi però jo la vaig tornar a agafar per l’armilla i li vaig clavar cops de puny a l’espatlla. Tot això amb la càmera a la mà… I diu que finalment entre dos agents van aconseguir de reduir-me, com si jo fos vés a saber qui…
—És la mateixa agent que va estar a punt de deixar-vos anar?
—Sí, a més va baixar a la cel·la on era, vestida de carrer, i em va dir que sentia molt com havia anat tot. No em va demanar perdó, però va deixar-ho entendre… Se la veia afectada i va agafar quatre dies la baixa. L’atestat és tot mentida! De fet, he llegit tres atestats diferents: al de comissaria van negar que jo m’hagués identificat i el del jutjat comença dient que quan jo arribo m’identifico.
—A la manifestació de la setmana passada a Terrassa per a donar-vos suport hi va haver un gran desplegament de la Brimo. Més tard alguns fotoperiodistes van denunciar el tracte que havien rebut per part dels agents. Com va anar?
—Va ser una demostració de força i de prepotència sense solta ni volta. No era ni molt menys necessari aquell desplegament… Hauria estat més fàcil deixar que la manifestació es fes, sense fer-hi anar cap agent. Després, un grup de fotoperiodistes va arribar a Barcelona per a cobrir una manifestació a la plaça Urquinaona i els van aturar els mateixos agents que eren a Terrassa. Els van dir: ‘El destí ha volgut que siguem els mateixos que a Terrassa.’ Van identificar-los i cinc o sis van ser multats amb excuses com que no havien respectat les distàncies. A més, van anar contra el grup més jove, com per avisar-los… També els van dir que farien un rastreig a les xarxes i si veien que havien utilitzat alguna fotografia malament, els denunciarien per l’ús de les imatges. A la manifestació de Terrassa vam seure davant la comissaria i vam posar les càmeres davant les seves cares, es referien a això. Però quan un cos policial fa una actuació, preval el dret a la informació. També si passes per allà i no ets periodista… És diferent de fer una foto a un agent, treure-la de context i assenyalar.
Manifestació en suport de la fotoperiodista @mireiacomas, detinguda pels Mossos d'Esquadra durant un desnonament i per a qui la Fiscalia demana 1 any de presó i 170 € de multa per un delicte contra l'autoritat.
Terrassa, 18 d'octubre de 2020.#joanatienzafoto #photojournalism pic.twitter.com/xShJQIo6dJ
— Joan Atienza (@JoanAtienzaFoto) October 19, 2020
'A Terrassa la Brimo va fer una demostració de força i de prepotència sense solta ni volta'
—Els Mossos han arribat a obrir un expedient intern per a esclarir si es va vulnerar el dret a la informació en el vostre cas. Què en penseu?
—Està bé que hagin obert una investigació, però no tinc gaire esperança… No hi ha proves de res, és la meva paraula contra la de tres agents que s’han posat d’acord per a declarar en contra meva. El quart és l’únic que diu la veritat, que no va veure res perquè era dins el pis.
—Com creieu que s’hauria d’abordar aquesta qüestió?
—Crec que s’ha de fer un canvi que ningú no és capaç de fer, i fins que no es faci no solucionarem el tema, per molt bona voluntat que tinguin els consellers. El problema segurament no és el conseller, sinó qui mana dins la Brimo. Expliquen el que volen i es defensen entre ells.
—El cas ha estat molt polèmic i el sindicat de la policia local de Terrassa s’ha posicionat en contra vostra.
—Sí, han fet un piulet dient: ‘Coneixem molt bé aquesta “fotoperiodista”.’ Jo sóc autònoma i faig treballs documentals de fotodenúncia. Si veig una actuació policial desmesurada i puc fer-ne fotografies, la trec a la llum i això els emprenya. Com que no estic en un mitjà en què es pugui censurar segons quina informació… A més, ara fa set mesos que faig un reportatge sobre joves immigrants a Terrassa, que pateixen assetjament per part de la policia local i els Mossos. He estat amb ells on viuen, i també al carrer quan intenten vendre coses que es troben als contenidors. I m’he trobat amb la policia local de Terrassa moltes vegades. De sempre que no els agrado, a la policia.
'Si veig una actuació policial desmesurada i puc fer-ne fotografies, la trec a la llum, i això els emprenya'
—Us havien passat coses similars anteriorment?
—Ara feia molt de temps que no, però quan tenia vint anys em van detenir un parell de vegades. Una d’elles feia fotografies al carrer, en una manifestació, i la policia espanyola em va detenir i em van apallissar entre vuit antidisturbis dins la comissaria. Va ser a Sabadell l’any 1998.
—Com va ser?
—Em van apallissar per no haver-los entregat la càmera i el rodet. Els vaig dir que no ho faria perquè era il·legal i perquè feia un treball sobre moviments socials. Un va dir: ‘Traieu-li la càmera com pugueu’, i em van començar a fotre hòsties, em van emmanillar i van continuar fotent-me hòsties. Després em van deixar a la cel·la. Quan, després d’insistir per anar a l’hospital, m’hi van portar, li van dir al metge: ‘No t’hi mullis gaire.’ El metge no em va mirar res i em va ficar unes pastilles a la boca. Devien ser uns calmants perquè em vaig quedar adormida… Vaig denunciar, però quan va arribar la data del judici jo havia rebut molta pressió. Els agents de la secreta m’amenaçaven pel carrer, em cridaven pel nom… Una part de la Brigada d’Informació es va obsessionar amb mi i finalment vaig retirar la denúncia. Volia que tot acabés.
—I l’altra detenció?
—La primera vegada que em van detenir em van aplicar la llei antiterrorista, em van portar a Via Laietana i passades vint-i-quatre hores em van dir que s’havien equivocat i que ja podia marxar a casa. Va ser un muntatge policial. El moviment okupa estava molt criminalitzat i a Terrassa n’hi havia força. Al final tot va caure, no s’aguantava per enlloc…
'La policia espanyola em va detenir i em van apallissar entre vuit antidisturbis dins la comissaria'
—La relació entre la policia i els fotoperiodistes sempre ha estat similar, doncs?
—Sí, fins i tot abans que hi hagués els Mossos. He sigut mare i feia molts anys que no sortia al carrer a fer fotografies. Ara en comptes de la policia espanyola hi ha els Mossos, però m’he trobat el mateix tracte i la mateixa prepotència. Al final tu t’acabes creient que realment no pots fer fotografies i que t’equivoques… Ells no s’imaginaven el que ha passat. Segurament pensaven que no passaria res, com sempre. I s’han trobat que tothom ha començat a reclamar què passa amb la llibertat de premsa i d’informació. El meu cas no és aïllat. Aquesta vegada m’ha passat a mi, però vull lluitar perquè ens deixin informar, li passi a qui li passi. Aquest és l’últim cas, però en van molts… Per exemple, l’any passat, durant les protestes post-sentència, la policia espanyola va detenir l’Albert Garcia, fotoperiodista d’El País.
'El meu cas no és aïllat. Aquesta vegada m'ha passat a mi, però vull lluitar perquè ens deixin informar, li passi a qui li passi'
—Com encareu el judici?
—No em preocupa gens. Em preocupa la vulneració del dret a la informació i el tracte que rebem. El judici, per malament que vagi, no m’afectarà perquè em demanen un any de presó i jo no tinc antecedents. Em preocupen més els diners que m’he de gastar i l’actuació dels cossos policials. Ja és una feina prou precària per anar pagant multes i els costs de l’advocat…
