Mirall trencat

  • El pacte a la Diputació de Barcelona de Junts per Catalunya i el de Colau amb Valls trenquen mantres de l'independentisme

Andreu Barnils
14.07.2019 - 01:50
Actualització: 14.07.2019 - 02:48
VilaWeb

Començarem amb els miralls trencats i acabarem amb el final feliç. El primer mirall trencat diu que els d’ERC són botiflers i que, en canvi, els de Junts per Catalunya sí que aguanten. Dignitat i saber estar. Tirar pel dret. Els convergents són els qui no frenen. Aquest mirall, persistent, constant i fals, durant molts mesos s’ha dit obertament, i amb sobreentesos, en multitud d’espais nacionalistes. Però aquest mirall va fer-se miques la setmana passada amb el pacte a la Diputació de Barcelona. Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC. És a dir, Junts per Catalunya ha pactat amb el 155. Molt bona gent de Junts per Catalunya encara avui prova de recuperar-se’n. No serà fàcil. Per ells, és la demostració viva, fefaent i trista, que els crits d’unitat, unitat, no eren de veritat.

El segon mirall trencat deia que els comuns són companys de viatge i que el PSOE no té res a veure amb el PP. Pactem-hi ! Són els nostres aliats naturals. Però aquest mirall es va trencar quan Ada Colau es va estimar més els vots de Manuel Valls que no els de Quim Forn. És bèstia, però és així. I aquest mirall també es trenca quan el govern del PSOE demana, a través de l’advocacia de l’estat, anys de presó a mig govern català. Igual que el PP. Concretament, els de Pedro Sánchez demanen cruelment 12 anys de presó al vice-president Oriol Junqueras; 11 anys als consellers (Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Joaquim Forn), 10 anys a la presidenta Carme Forcadell; 8 anys als activistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i 7 anys a Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila. Molta bona gent d’Esquerra per Catalunya tot just ara comença a aixecar la cella, una mica mosques amb la tàctica de teixir aliances amb qui et tanca a la presó, o prefereix Valls a Forn.

Miralls trencats, sempre tan útils. La trencadissa és tal que ha començat un tímid, i esperançador, temps de reflexió. Reflexió que va molt més enllà dels miralls trencats. I que ja és general.

M’hi afegeixo, com a final feliç. Sóc dels qui creuen que són tres les fases del procés (article inicial): Estatut (2003-2010), Referèndum (2010-2017) i República (2017-?). La segona fase, la del Referèndum, va morir el Primer d’Octubre, però no és fins ara que la comencem a enterrar. Mireu si ens agradava. I ara veiem, entristits, cadàvers antics, pertanyents a la segona etapa, flotant riu avall. Són mites d’una altra època: els partits practiquen la unitat; els comuns se situen al mig; el PSOE és dialogant; el referèndum pactat és possible. Tot això va morir el Primer d’Octubre, però durant dos anys (dos anys!) hem dissimulat, o ho hem fet viure artificialment. Fins ara, que finalment ho enterrem (tret del referèndum pactat, que té un grup de creients nombrós, aferrats encara a la segona fase del procés).

Finalment, la resta ja podem pensar en la tercera fase. Jo començaria, com la setmana passada, per aquí (gràcies, Lluís Estrada, per haver-me’n passat la traducció al català, que desconeixia): Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any