Miquel Puig: ’Ens han volgut enredar dient que el turisme beneficiaria tothom, però la gent no és beneita’

  • L'economista ens desgrana els mals del model turístic actual i assenyala com a solució l'increment dels salaris dels treballadors turístics

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
05.08.2017 - 22:00
Actualització: 07.08.2017 - 10:17

Fa temps que l’economista Miquel Puig Raposo (Tarragona, 1954) dedica columnes i articles d’opinió a avisar dels perills que comporta el turisme que s’ha incentivat a casa nostra. Va abordar aquest tema fa cinc anys amb l’assaig La sortida del laberint. Llavors, la situació no era la d’ara. Era una època en la qual un volum de turistes equiparat amb el de les grans capitals mundials era la millor publicitat que podia tenir la ciutat de Barcelona. Ara la situació s’ha capgirat com un mitjó: el turisme és la principal preocupació dels barcelonins, les veus contràries a la massificació del turisme s’han multiplicat i hem incorporat el terme ‘turismofòbia’ al nostre vocabulari. Per què? Com hem arribat aquí? Quines solucions s’hi poden aplicar?

—Cinc anys després d’aquell llibre, veiem que el turisme ja és la primera preocupació dels ciutadans de Barcelona. Què ha passat en aquest temps?
—Doncs que el turisme ha arribat a Barcelona.

—Ja n’hi havia. I força, oi?
—Molt poc. Ha arribat sobtadament. Una dècada després dels Jocs Olímpics, els hotels encara eren buits, només fa entre deu i quinze anys que el turisme ha arribat massivament. Barcelona s’ha massificat i ha començat a haver-hi veïns molestos per les activitats dels turistes en diversos barris, com ara la Barceloneta. De fet, la primera queixa contra el turisme al barri va ser fa tres anys. Per tant, per una banda, hi trobem la molèstia que genera aquesta massificació, i per una altra, l’encariment de la vida que ha causat. Els barcelonins han comprovat que els preus de tot, sobretot dels habitatges, han pujat. I els preus porten a un altre fenomen, la gentrificació.

—El 2015, Barcelona va rebre 8,3 milions de turistes, gairebé tres més que fa deu anys. Penseu que Barcelona s’ha abocat massa al turisme?
—És clar, com més millor. Diria que hi contribueixen diversos elements. En primer lloc, els comerciants. Com tothom que té un local a Barcelona, volen treure rèdit del turisme. Aquell qui té una parada a la Boqueria i es dedica a vendre fruita tallada a bocins s’ha posat les botes. Així, en un principi és el comerciant qui hi guanya, però a la llarga l’únic que hi acaba guanyant és el propietari de l’immoble. Ha passat que els locals han pujat de preu i el gran beneficiari del turisme a Barcelona és el propietari immobiliari.

—El model perfecte seria aquell en què guanyés tothom.
—És clar, evidentment. Aquesta és la meva tesi. Vejam, amb el turisme, aparentment, hi guanya el ciutadà normal perquè sempre es diu que el turisme genera riquesa i llocs de feina. Això està molt bé i hi ha molts estudis que diuen que cada turista es gasta tanta quantitat de diners, etcètera.

—Desmunteu la frase: ‘El turisme genera riquesa’.
—Observem la província de les Balears i comparem-la amb la de Lleida. Són províncies pròximes, cap de les dues no té recursos naturals importants, cap de les dues no és un centre logístic, cap de les dues no té petroli… L’única diferència és que una té mar i milions de turistes perquè té un èxit turístic impressionant, i l’altra ha fet el que ha pogut. La cara i la creu. Fa trenta anys, la renda per capita de les Illes era molt més alta que la de Lleida, entre més coses perquè era la més alta de l’estat espanyol. Ara, la renda per capita de Lleida és molt més alta que la de les Illes.

—Ergo, el turisme no necessàriament genera riquesa.
—Òbviament. I una altra cosa. La taxa de desocupació de Lleida, en temporada alta, és més baixa que la de les Illes. Sempre, cada any. Per tant, tampoc no és cert que el turisme resolgui el tema de la desocupació. No és el turisme en general, sinó el nostre turisme. La manera com gestionem el turisme fa que no es pugui generar riquesa ni es pugui combatre la desocupació.

—I què es pot fer per crear un model turístic sostenible i equitatiu?
—Apujar els salaris dels treballadors turístics. Sense dubte. Aquest és el tema. És a dir, per què el turisme crea riquesa a Àustria o a Suïssa i aquí no? Doncs per la senzilla raó que el nostre model turístic es basa en la mà d’obra barata. Però no sols les pensions, sinó també els hotels de cinc estrelles. Com més mà d’obra barata, menys prosperitat, perquè el propietari del terreny sí que guanya molts diners, però si tens molts treballadors i tots ells estan mal pagats, la mitjana de la renda per capita serà com la de les Illes. Una mitjana mediocre. 

—Dèieu en un article que el model de turisme no seria bo fins que no tinguéssim el que tenen la majoria dels països d’Europa, un salari mínim per als treballadors turístics equivalent al 50% del PIB per capita: 14.000 €/any. La solució és únicament la reforma del salari mínim?
—Seria ideal, primer de tot, aplicar els convenis col·lectius. El problema és que la reforma laboral del PP se’ls ha carregat perquè que els convenis d’empresa tenien prioritat sobre els col·lectius. Per això hi ha hotels de cinc estrelles de Barcelona que poden subcontractar els cambrers amb el salari mínim. I el salari mínim espanyol és ridícul, si el comparem amb el salari mínim de qualsevol país del nostre entorn. La clau, si volem un turisme que porti riquesa a tothom, i no tan sols al propietari de l’immoble, és senzillament que els treballadors tinguin un salari mínim digne. O dit d’una altra manera: vendre car el país. Tenim un atractiu turístic enorme i, inexplicablement, en lloc de cobrar una mica més a cada turista, en volem més al mateix preu.

—Vendre més car el país.
—Ni més ni menys. Però no a còpia d’enriquir el propietari. Un país és ric quan els treballadors guanyen diners, quan guanyen salaris dignes.

—I mesures com el PEUAT, que posa límits a les llicències hoteleres, com les valoreu?
—És un pedaç. Això redueix la massificació, però a còpia de beneficiar excessivament algunes persones, que en aquest cas són les que ja tenen un hotel. Podran apujar el preu d’una habitació i quedar-se tan tranquils. Qui se’n beneficia? L’hoteler? No, el propietari de l’hotel. No critico el PEUAT, però penso que la solució de debò és que els treballadors guanyin més perquè així es reparteix la riquesa.

—Al principi em dèieu que la massificació ha comportat un augment dels preus, també dels immobles. Aquest increment es deu únicament al turisme?
—No. Hi ha diversos efectes. Barcelona és una ciutat molt petita, amb poca capacitat de creixement, atractiva per a fer-hi inversions i que s’ha posat de moda, sorprenentment, entre molta gent jove que ve a treballar en temes de tecnologia. I això causa molta pressió entre els immobles.

—Molts barris són abocats a l”efecte Eivissa’, com l’anomeneu.
—Sí. La ciutat d’Eivissa és tan cara que els treballadors no hi poden viure i, per tant, hi van cada matí i a la tarda se’n van. I ens podem arribar a trobar amb un Raval o un Born on passi això.

—Tot plegat alimenta la turismofòbia, que és un fenomen creixent. Es palpa. A quins factors ho adduïu?
—Aquest sentiment és inevitable i és el producte de la mala gestió que s’ha fet del model turístic. S’ha volgut enredar la població dient que tothom en sortiria beneficiat, però la gent no és beneita i s’ha adonat que això no era veritat. I que l’únic que li toca és rebre.

—Com valoreu la gestió que fa del turisme l’actual govern municipal?
—Jo penso que és una gestió més prudent que no pas la dels consistoris anteriors, en el sentit que s’ha tret de sobre la idea fixa i irracional que el turisme és bo i serà millor com més n’hi hagi. En aquest sentit, aquest govern està més disposat a pensar que aquesta màxima no és veritat. Almenys s’ho pensa, cosa que és bona en política. Jo els dono el benefici del dubte. Potser no tenen les idees gaire clares, però si més no, insisteixo, s’han tret de sobre una idea fixa i equivocada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any