Parlem amb Miquel Mezquida, responsable de l’equip d’ArqueoAntro, quan les càmeres se n’han anat, i les famílies també, gairebé tothom. L’equip de l’excavació fa un recés, cerca l’ombra, descansa una estona abans de tornar-s’hi a posar. Sota un sol de justícia, s’ha començat a obrir una altra fossa d’assassinats durant els primers temps del franquisme. És la número 94. Hi ha els cossos d’homes de la Font de la Figuera, d’Ontinyent, de Gandia, de Sagunt, d’Aiora, de Xàtiva. Quan s’obri se sabrà. Quan s’obri, s’exhumi, es facin les proves d’ADN, s’acarin amb les mostres dels familiars que esperen, de fa tant de temps. Aquest dilluns de juny és un dia especial, al cementiri municipal de Paterna (l’Horta). Molta atenció, moltes emocions condensades en un grapat de metres quadrats de terra que ara es torna a remoure. Aquesta vegada, però, per mirar de fer-hi llum. Per exhumar els cossos que s’hi van voler amagar. Per identificar-los. Retornar-los, per fi, a les famílies que els han plorats, durant dècades, en silenci. Miquel Mezquida parla amb aplom, amb tranquil·litat, com si no s’adonés que, juntament amb el seu equip, fa història. O potser, precisament, perquè és conscient que en fa.

Si hi ha ningú que no sap què feu al cementiri de Paterna, com li ho explicaríeu?
—Executem els processos d’exhumació de diverses fosses de Paterna a petició dels familiars. Avui, per exemple, que excavem, poden venir familiars que se n’assabenten i sol·licitar-nos que comencem processos nous. L’any 2013 vam començar el procés de la primera fossa, la del familiar d’Edu Ortuño, i des d’aleshores de mica en mica hem anat desenvolupant tot de processos. Gràcies als diners de la Diputació de València, l’any passat ja vam poder fer dues intervencions: la de la causa de Benifaió que us deia, i la de Santi Vallés, la 113. Enguany treballem en la 22, que va impulsar Amèlia [Hernàndez], de Carlet, i ja s’hi han involucrat una dotzena de famílies més.

És com una cadena, això.
—Sempre passa igual: una família comença el procés i després se n’hi van afegint. A la fossa de Santi ja en són trenta-dues. Per a les cinquanta víctimes que s’hi han trobat.

Sembla que de mica en mica es vagi trencant el tabú.
—Sí, totalment. I quan les famílies veuen que hi ha suport institucional, més. Avui, per exemple, juntament amb la diputada de Memòria Històrica, ha vingut també el president de la Diputació de València. Hi ha un canvi de sensibilitat i, és clar, les famílies ho veuen. I veuen també que ara és el moment d’intentar abordar l’exhumació dels seus, perquè d’ací a un any hi ha eleccions i no se sap mai què pot passar.

Aquesta acumulació d’assassinats a Paterna…
—És que pràcticament la meitat de les víctimes del País Valencià les van afusellar ací.

Del camí que baixa fins al mur en diuen el camí de la sang.
—Sí, perquè deien que quan pujava el carro amb els cossos anava rajant la sang de les víctimes.

Com arribeu a centrar-vos, com a arqueòleg, en les exhumacions de la Guerra del 1936-1939?
—Sóc llicenciat en història, i dins els àmbits d’estudi que més m’agradaven hi havia l’arqueologia i el món medieval i el contemporani. Del contemporani, la Segona República i la guerra, però vaig veure que no podia [somriu]… ser prou imparcial i vaig acabar estudiant arqueologia medieval. Però vaig fer de voluntari en exhumacions, i, al final, mira, m’he especialitzat en arqueologia de la guerra civil. I en arqueologia forense. D’alguna manera un poc per sort. I per haver trobat en el seu moment arqueòlegs que em van permetre d’anar de voluntari a fosses d’Aragó. Després ja vaig poder desenvolupar ací processos d’investigació, localització de fosses i exhumació.

I com es manté la distància?
—Supose que cada equip i cada persona ho fa a la seua manera. Jo no mantinc distància amb les famílies. De fet, sempre que comencem un procés nou vénen famílies d’altres processos a donar suport. Hi ha familiars que fins i tot ja vénen de voluntaris a excavar, de seguit, amb nosaltres. Edu Ortuño, que és manobre, ens cedeix la radial, material d’obra per a picar les lloses de formigó… ve i s’està tot un matí treballant amb nosaltres. O siga que es crea una relació especial entre les famílies i l’equip.

Anímicament, com es viu?
—Hi ha dies. Quan s’obri una fossa és un dia especial. Les famílies de la 94, és clar, avui estaven, imagineu-ho: ‘Ja és ací, ja és ací!’, em deien. Després de tant de temps és un dia alegre. I potser estàs especialment sensible. Per a la resta de famílies, ajudar-ne altres és també seguir l’estela d’aquesta sinergia que es genera. Es donen suport entre ells, es relacionen també per la querella argentina… Crec que ara mateix hi ha, al País Valencià, una implicació molt especial.

També us encarregueu de la investigació o us centreu en l’excavació?
—Cada cas és diferent. Per exemple, a la fossa 113, Santi Vallés, que és investigador, ja havia desenvolupat pràcticament tota la primera part del treball. Només vam haver d’agafar-ho, plasmar-ho en un projecte arqueològic i presentar-ho per intentar aconseguir la subvenció. Però en la major part de casos les famílies no ho han desenvolupat tant, no sabien que podien demanar els judicis sumaríssims i tot plegat, i aleshores nosaltres fem també eixa part.

D’on traieu la informació?
—Al registre civil de Paterna hi ha les actes de defunció. A vegades pots trobar també els expedients penitenciaris. I anem fent eixe estudi previ braç a braç amb les famílies. I depèn. N’hi ha, per exemple  que no volen tenir el judici sumaríssim. Perquè saben que hi ha els testimonis contra els seus familiars. Amb noms i cognoms.

Gent del poble.
—Del poble. I, és clar, això és difícil i és dur. Hi ha qui sí que ho vol saber, però, i hi ha qui ja ho sap encara que no tinga els papers. Cada cas és diferent.

Hi ha famílies que no volen tenir el judici sumaríssim. Perquè saben que hi ha els testimonis contra els seus familiars. Amb noms i cognoms.

 

Deveu tenir la sensació de tocar pràcticament la història viva.
—Sí, és història viva. Perquè no tens solament els papers sinó també el testimoni oral, encara, dels fills, per exemple. Per sort, en la fossa 94 hi ha encara prou fills involucrats en el procés. Tot i que, és clar, alguns tenen la salut delicada i haurem d’anar directament a sa casa a agafar-los l’ADN. Espere que, a mesura que isca en els mitjans de comunicació, noves famílies es posen en contacte amb nosaltres i puguem agafar-los mostres d’ADN.

Cada fossar és un món en molts sentits, fins i tot en la forma en què trobeu els cossos…
—Sí, en la fossa 113 i en la 128 estaven arreballats directament i emmanillats; en la 22, no: allà els trobàrem ordenats, de cap a peus i de peus a cap, i no tenien les mans lligades… Supose que depèn un poc del moment de la repressió. La fossa 22 és juliol del 39, encara són els primers mesos d’afusellaments i fan saques més xicotetes. Pot ser que el soterrador tinguera més temps per a poder tenir cura de les restes. Després, amb saques tan seguides i tan nombroses en l’any 40, ja era diferent. I supose també que hi havia una certa deshumanització dels treballadors…

Però lligats?
—Al principi, no. Però després… és possible que començaren a tenir problemes, que amb saques tan grosses hi haguera fugues. Hi ha testimonis i rumors que expliquen que hi havia gent que saltava, en el camí de València a ací.

Ja sabien on els duien.
—És clar. Quan els pujaven al camió des de Sant Miquel dels Reis o des de la Model sabien on els duien. De fet, moltes famílies tenen cartes de comiat. Supose per això els lligaven, perquè no pogueren fugir.

Avui heu començat a picar la fossa 94.
—Sí, n’hem llevat el memorial.

Que havien anat fent les mateixes famílies…
—Aquest el van fer en la transició. I, fa uns deu anys, les famílies es van tornar a ajuntar per a renovar-lo. Hi van posar unes lloses de granit que ara hem llevat. Començarem a excavar i espere que d’ací a tres setmanes ja podrem arribar a les restes dels represaliats.

Què hi soleu trobar, d’entrada?
—Normalment, molta terra rebolicada amb restes òssies de soterraments anteriors. Quan fan la fossa, el cementeri ja es va gastant i hi ha un poc de tot: ossos rebolicats, parts dels soterraments anteriors… De vegades, per les vores hi ha soterraments posteriors. Ho exhumem tot, ho posem en un nínxol a banda i ja podem abordar l’exhumació de les restes dels represaliats.

I de cadascun dels cossos que podeu identificar com a tals mireu d’extreure’n l’ADN.
—D’entrada, els individualitzem. De fet, ja els anem exhumant d’un en un. I d’aquí ja se li agafa un queixal o es mira quin os és l’òptim per a fer-li l’acarament d’ADN amb la saliva que anem agafant de les famílies.

I què passarà amb els cossos, en acabat?
—De moment els portem a Madrid, al laboratori on fins ara teníem conveni. Allà s’acaba l’estudi antropològic i després es comencen a fer els acaraments. I quan s’aconseguesca fer la identificació positiva ja es duran les restes ací, per lliurar-les a les famílies. Espere que d’ací a pocs mesos puguem començar amb les identificacions positives de la fossa 113 i de la 82-92, que són els processos de l’any passat.

Un any, triga.
—Sí, mínim.

Teniu previst d’obrir cap més fossa?
—Quan acabem la 94, tenim la darrera, ací a Paterna, la 112. Els quatre processos que durem enguany ací són la 22; la 128, que tenim a la meitat; la 94, que hem començat ara; i la 112, que esperem començar a final d’agost i acabar a l’octubre, que és el termini que tenim d’execució. Són subvencions i has de gastar-les dins de l’any. O fer la feina i justificar-les. A part, farem una altra exhumació a Begís: hi anirem, una setmana, a recuperar restes de soldats republicans desapareguts en la zona del front.

Deu ser més complicat, això.
—Sí. Però ja hi ha unes vint-i-cinc famílies interessades a fer eixes intervencions. En cinc anys hem exhumat uns vint cossos. Passa que allà no hi tenim cap suport institucional.

I com ho feu?
—Voluntàriament. Hem fet, durant quatre anys, cursos de formació per a nous alumnes. De fet, molts dels que treballen avui ací de voluntaris o de tècnics han estat alumnes nostres aquests darrers quatre anys. Hem fet aquests cursos per a obtindre un mínim de diners i poder fer les campanyes d’exhumació de soldats. Però així no podem aconseguir la part de l’ADN, que és més cara, i que ens queda penjada. I hem fet de tot: rifes, venda de samarretes… Amb això hem anat pagant l’ADN dels primers soldats. Fins i tot uns companys arqueòlegs ens han fet donacions. Però, de moment, dels vint que tenim exhumats només hem pogut fer l’ADN de dos.

El Ministeri de Defensa espanyol s'encarrega cada any de dur una vintena o una quarantena de soldats de la División Azul. Però per als soldats republicans no tenen fons

 

Si m’ho permeteu, jo tampoc no guardaré distància: és indignant. Haurien de ser les institucions, que ho financessin.
—Hauria de ser el Ministeri de Defensa, que cada any s’encarrega de dur cap ací una vintena o una quarantena de soldats de la División Azul. Però per als soldats republicans no tenen fons. Els soldats republicans pareix que no són espanyols. Espere que amb el canvi polític puguem reclamar que els soldats que hi ha deixats estar per la serra del Toro o per qualsevol altra zona de Castelló, que tot allò va ser un camp de batalla, es puguen exhumar.

Què passa quan teniu un cos identificat amb l’ADN però no coincideix amb cap dels possibles familiars?
—És fàcil que siga així, i més encara si tenim en compte que no sempre apareixen les famílies de totes les víctimes. La llei diu que has de tornar les restes al cementeri municipal. Amb la bona entesa que tenim amb l’Ajuntament de Paterna, puc dir que hi faran una espècie de mausoleus subterranis per a dipositar-hi les restes que no es puguen identificar, les que tinguen ADN però no es puga acarar o no coincidesca. Hi haurà una trapa de fàcil accés, de manera que si apareixen famílies més tard es puga fer l’acarament. Imaginem que d’ací a dos anys ve una família de la 113 que vol fer l’acarament. Encara que no hi haja suport institucional, la despesa es reduirà als 90 euros de la mostra de saliva per a acarar-la amb la prova que ja s’haurà fet.

Penseu que hi ha hagut evolució de la societat valenciana, en aquest aspecte?
—Vull pensar que sí, que les polítiques de memòria que es desenvolupen des de les institucions valencianes tenen fruits. Perquè no tot és exhumar: nosaltres també intentem fer una tasca de difusió, ens criden per a anar a fer xerrades on siga i hi anem, cobrant o sense cobrar, no hi ha problema. És important exhumar les restes, és clar, i donar-les a les famílies, però s’ha de socialitzar el problema. Ací, enguany, hi ha hagut una dotzena de visites d’instituts i col·legis. I el tema va eixint en premsa. Ara en la nova televisió pública valenciana també eixirà, el problema es farà visible. I crec que és difícil, al final, no empatitzar-hi. Quan roman ocult passa per bo allò que els polítics conservadors repetien, que és cosa de quatre gats o de quatre ‘nostàlgics de la República’… Però no és qüestió de nostàlgies ni de res, és qüestió de resoldre un problema pendent de tancar i ara s’ha fet més visible perquè hi ha suport. I no és allò que deia eixe personatge del PP, que les famílies tan sols es recorden dels seus ‘quan hi ha quatre duros’: les famílies se’n recorden sempre, dels seus morts. Només que ara, que hi ha suport, es demana, és clar, poder-ne fer l’exhumació.

Què penseu, quan sentiu aquella expressió de reobrir… ?
—…ferides. Uf. És ignorància. Quan la gent parla tan alegrement només repeteix com un motlle allò que els diuen dels seu partit. Jo voldria que vingueren ací. I que vegeren la fossa, que vegeren com estan els cossos, que parlaren amb les famílies de les víctimes. I no crec que se n’anaren d’ací pensant igual.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb