Miquel Maresma: “El futur de la sexologia clínica ha de ser transdisciplinari i eclèctic”

Miquel Maresma i Matas (Arenys de Mar, Maresme, 1953), metge, diplomat en sexologia a la Facultat de Medicina de Marsella, és professor associat del màster de sexologia clínica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, i fins fa pocs dies ha estat president de la Societat Catalana de Sexologia. Defensa fermament el paper clau d’aquesta societat científica i professional per a la sexologia catalana dels darrers cinquanta anys, perquè és l’eix vertebrador per a la majoria dels professionals sanitaris que han volgut ser actors en la sexologia de la salut al nostre país. Maresma, a part d’aquesta etapa que conclou, ja fou president de la mateixa societat el 1996. Així mateix, és membre titular de l’Assotiation Interuniversitaire de Sexologie (AIUS), societat de referència en aquest àmbit a l’estat francès. 

Quan tenia disset anys, al final del franquisme, ja va col·laborar amb el metge mataroní Pere Hortós i Cuní, que impartia cicles de conferències de divulgació sobre el coneixement de la sexualitat, unes sessions que van trencar tabús i van canviar vides. Van posar al primer pla l’orgasme femení, la sexualitat de les dones, l’ejaculació precoç i tants altres aspectes amagats. Aquella alenada d’informació científica i no moralista, que ell i tanta altra gent van preconitzar, al cap dels anys va significar un gir copernicà en la vida sexual de bona part de la població, especialment dels més joves. La irrupció de la llibertat sexual no va evolucionar pas sempre com els presagis feien pensar. El canvi qualitatiu fou majúscul, però la ”transició oficial” ho va aturar o, si més no, alentir. 

En aquesta conversa, Maresma parla de la necessitat que els governants s’agafin seriosament la responsabilitat que tenen i facin els passos legals per a millorar la informació i el coneixement sexuals als joves. Remarca que la salut sexual no és pas un afer secundari. Posa tot d’exemples d’actuacions que cal fer: crear la figura professional de sexòleg clínic, que considera imprescindible; millorar l’educació sexual amb la perspectiva de què senten els adolescents, no amb tòpics rudimentaris; i que els pares i mestres afrontin el fet que actualment la pornografia és l’eina introductòria a la sexualitat dels nostres joves i fins i tot infants, i que no l’encarin a partir del temor i la prohibició, sinó amb una implicació real.

—Deixeu-me començar preguntant-vos per l’educació sexual.
—Al nostre país en tenim un dèficit molt important. No hi ha un plantejament d’educació sexual en l’ensenyament, en la societat. I ara s’ha agreujat perquè a través de la pornografia per internet es dóna una informació sexual esbiaixada i tergiversada als nens i als joves. Ningú no aclareix res, perquè la sexualitat en molts casos resta també amagada o tancada; les famílies no en parlen i la majoria de mestres tampoc. Ni l’estat ni la Generalitat. No hi ha una resposta per a donar una informació sexual acurada, científica i adequada. L’escola no dóna la informació. Nosaltres com a professionals de la sexologia pensàvem que informaríem els mestres i ells serien els que traslladarien això als alumnes. Però això no ha passat. Hi ha hagut gent de bona fe treballant i dedicant-s’hi per evitar malalties de transmissió sexual, sobretot amb l’impacte de la sida, o altres que han explicat la reproducció dels animals o de les plantes, o el que sigui. Però parlar d’excitació sexual, parlar de desig sexual, parlar de totes aquestes coses perquè un jove pugui entendre què li passa, no s’ha fet, almenys d’una manera massiva. No s’ha fet res d’això.

—És inevitable parlar de la pornografia d’accés lliure per internet i a l’abast de tothom…
—Sí, ara com ara, no es pot parlar de sexualitat sense aquest tema, especialment pel que afecta infants i adolescents que es troben davant d’unes imatges que, en la majoria dels casos, ni s’han imaginat encara. Un nano de vuit, nou, deu anys no té la maduració ni hormonal, ni mental, ni cerebral per a poder assimilar certes imatges. És com posar el carro davant dels bous i el seu cervell no està prou preparat per a assimilar aquestes imatges que veu a internet. Estan indefensos i els únics que hi poden fer alguna cosa són les famílies i alguns mestres voluntaris. L’estat ha desaparegut, en aquest àmbit, i ho deixa tot a la sort i a l’atzar donant per fet que no es pot evitar, almenys fins ara.

—Quin efecte tindrà?
—Ja ho anirem veient, però si hi ha una cosa certa és que la societat en general, les famílies i els mestres, no poden esperar més a intervenir-hi. No poden esperar més. El problema és que, a diferència d’altres imatges televisives, mirar les imatges d’una fantasia dins un vídeo porno és viure la fantasia. El cervell no fa la diferència entre un plaer obtingut mirant un vídeo i un plaer de la vida sexual real. I d’aquest nus poden néixer les addicions i la necessitat que els vídeos siguin cada cop més potents i fins i tot violents per arribar a assolir un nivell d’excitació i de plaer determinats, adequats per al consumidor. Per tant, hi insisteixo, els grans no poden esperar més a intervenir-hi i a implicar-s’hi, per treure de la confusió tots aquells nens, joves adolescents, tant noies com nois, que estan ficats dintre la teranyina.

—Els pares com ho han d’afrontar?
—N’han de parlar, han d’explicar-ho. Han de seure amb els fills i també les filles a mirar el que veuen junts, sempre que puguin. Els avis també ho poden: “A veure què mires tu, potser a mi m’aniria bé perquè ja em faig gran.”

—Això pot ser difícil…
—S’ha de buscar una complicitat perquè expliquin què veuen. I aleshores, amb les imatges, explicar on hi ha els inconvenients, que allò no funciona d’aquella manera, que allò no es fa així, que això és artificial, que hi ha imatges que no són reals. Perquè, entre altres coses, moltes vegades la pornografia no és bona o és dolenta, en el sentit moral del terme, sinó que moltes vegades són imatges de molt mala qualitat, són imatges fetes de qualsevol manera. Se’ls pot comentar que també mirin les cares dels actors i de les actrius i que vegin que no hi ha emoció. Se’ls ha d’explicar que és esbiaixat, que és una cosa purament mecànica, allunyada del que poden viure. Hi insisteixo: el pare, la mare, hi han d’intervenir.

—Als sexòlegs com us arriba això?
—A mi, bàsicament, en forma de petició per a fer una xerrada en un institut que la promociona o en una associació familiar que pren consciència de la gravetat del problema. Es preocupen pel descontrol que implica i tenen por que el desenvolupament psicoafectiu i psicosexual dels seus fills es vegi alterat negativament. Dit això, i sense restar gravetat del que passa, també és cert que els infants creixen i són adolescents i joves que poden triar i tenir un pensament crític i esbrinar què volen i què no. Què els agrada i què no els agrada, perquè al final beneits tampoc no ho són. No podem pensar que tots s’ho creuen tot. Agafen una informació, la processen i també la treballen.

—Heu dit que l’estat se’n desentenia. Què hauria de fer?
—Si l’estat, finalment, limita eficaçment les edats d’accés, ja farem un pas. Però si no fa tot el que ha de fer, i fins i tot si ho fa, torno a dir que les famílies s’hi han d’implicar de totes passades per ajudar els fills a sortir del pou, més o menys fondo, en què poden haver anat a parar amb tota probabilitat.

—Són situacions complexes, de les quals sovint es parla poc. Heu estat durant molts anys president de la Societat Catalana de Sexologia. Podeu explicar què feu i com arriba això a la societat?
—La Societat Catalana de Sexologia, fundada el 1969, forma part de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears (www.academia.cat). Ha estat l’eix vertebrador de l’estudi de la sexualitat des d’un punt de vista científic, tant en l’aspecte teòric com en el de la teràpia. També té cura de tot allò que afecta el coneixement dels professionals, n’ha acollit uns quants centenars i és una de les pioneres a Europa. Fou fundadora de la Federació Espanyola de Societats de Sexologia (FESS), membre de la European Federation of Sexology (EFS) i de l’Associació Mundial de Sexologia (WASH). Sempre ha estat molt avançada, pel plantejament multidisciplinari i interdisciplinari i actualment transdisciplinari, tal com demostren la varietat d’especialitats dels seus presidents i membres de les juntes directives. Hi ha hagut psiquiatres, psicòlegs, angiòlegs, ginecòlegs, metges de medicina general… Aquest caràcter transdisciplinari afavoreix la col·laboració entre professionals de manera molt interessant per l’aprofundiment científic i professional dels seus membres.

—De què esteu més content?
—D’haver introduït i promogut aquests darrers anys la transdisciplinarietat com a concepte, que agafem de la sexologia francesa, concretament de Philippe Brenot. La transdisciplinarietat vol crear una mirada transversal entre la biologia, la psicologia, la medicina  i les ciències humanes, que fa confluir el coneixement de tot allò que afecta la sexualitat. És un pas necessari perquè tots els professionals dominin l’àmbit sexològic, No és una paraula buida, és un canvi d’arrel sobre el qual s’ha de bastir la sexologia del futur que, a més de transdisciplinària, haurà de ser eclèctica.

—I aquesta transdisciplinarietat com afecta el dia a dia?
—Què els professionals han de saber les diverses aproximacions al tractament de la sexualitat: la racional-emotiva, la sexo-corporal i la teràpia convencional de parella, entre més, com ara la hipnosi ericksoniana. I totes les implicacions que tenen els tractaments de les malalties cròniques, avui dia, i també dels trastorns mentals en la mateixa mesura, tant si arriben a la formació de sexologia des del camp de la psicologia, com si provenen de la medicina estrictament. Això no vol dir que ho hagin de saber fer tot, no, però ho han de conèixer i també conèixer els seus companys que dominen els diversos subàmbits de la sexologia per a poder orientar correctament els pacients.

—Podeu posar algun exemple més?
—Per exemple, què els professionals de la sexologia, provinguin d’on provinguin, han de saber quins medicaments poden alterar la sexualitat o quins la poden ajudar. Això és un dels objectius del màster de sexologia clínica i salut sexual de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb el qual la Societat col·labora i hi té un paper fonamental des de l’any 2006. El que es preconitza és que tots els alumnes coneguin aquest àmbit sexològic, que no vol dir que hagin d’exercir tot el que hi ha allà, però sí que el qui fa de sexòleg o sexòloga sàpiga tot això. I aquest és el perfil que pretenem crear i que ha de ser el professional del futur. Ha de saber analitzar la simptomatologia que li presenta el pacient, ha de saber fer les proves complementàries necessàries, les ha de saber interpretar i fer un diagnòstic i instaurar un tractament.

—Els graus de medicina estan orientats en aquest sentit?
—En realitat, ens trobem que la universitat fragmenta innecessàriament tot aquest coneixement. La universitat que tenim encara té una inspiració napoleònica i no ha progressat tant com caldria. El pla Bolonya no ha ajudat gens a desenvolupar-ho, és un pla realment carca des d’aquest punt de vista. Té els científics aïllats a la universitat i poc abocats a la societat. Tot i els esforços de molts professionals per a sortir d’aquesta situació, no s’aconsegueix. Estem encasellats tots per una formació de base que dificulta la creació d’aquest àmbit sexològic i l’exercici de la sexologia transdisciplinària, que és un concepte que esperem que en el futur els professionals agafin i sigui el fil conductor de la sexologia clínica. Això no vol dir que a la universitat no hi hagi catedràtics i professors conscients d’aquesta problemàtica que col·laborin a través dels màsters propis de la facultat a corregir aquestes deficiències, com és el cas del nostre màster, primer amb la Càtedra de Salut Pública i ara amb la de Ginecologia i Obstetrícia. Però hi faltaria una altra cosa.

—Digueu…
—Que és, que l’estat, d’una manera o d’una altra, fes que la professió de sexòloga o sexòleg clínic fos regulada i oficial. La llei espanyola ho permet, l’apartat 3 de l’article 2n ho permetria. De la mateixa manera que s’ha creat la professió de psicòleg general sanitari, si volguessin es podria crear la de sexòleg clínic general. Això voldria dir que s’hi accediria des de diverses especialitats, com ara s’accedeix al màster. Fins i tot podria servir el mateix tipus de màster i la gent que hi pogués accedir des de la medicina o la psicologia i en l’avenir des d’altres professions sanitàries, si fos el cas.

—Seria com la creació d’una especialitat? O seria un grau?
—No, no, seria una altra professió, seria una professió nova a què s’hi accediria de la manera que he descrit.

—Expliqueu una mica més què vol dir sexologia clínica?
—En aquest cas vol dir que tracta pacients que fan consultes per dificultats o disfuncions sexuals o que volen millorar certs aspectes de la seva sexualitat i demanen consells. En els últims congressos de sexologia s’ha evidenciat que en sexologia cada vegada es troben més àmbits d’actuació. Hi ha més professionals que poden intervenir en discapacitats físiques i psíquiques. O en altres. Hi ha tot l’àmbit de la diversitat, els col·lectius LGTBI+, el dels comportaments amb malalties de transmissió sexual, la sida, etcètera. Són mons diferents, però que tots tracten amb les conductes sexuals. Però també hi ha camps d’actuació que no deriven de les conductes, com són la gran massa de malalts crònics que va generant la nostra societat. La vida s’allarga a base de tractaments de manteniment de malalties cròniques.

—Les malalties cròniques sovint no es relacionen amb la sexualitat…
—Totes aquestes malalties cròniques conviuen amb unes possibilitats o no de la sexualitat. Per tant, els professionals que actuen en això han de saber què generen aquestes malalties cròniques, com ara una insuficiència renal crònica, o una cardiopatia, o una diabetis, o una malaltia reumàtica. Han de saber què implica tenir aquestes malalties, quines limitacions posen a la sexualitat, quines limitacions creen els fàrmacs que prenen aquests pacients. També han de conèixer els fàrmacs que afavoreixen la sexualitat per veure si es poden compatibilitzar amb aquests altres. Per fer tot això, els professionals poden estar en contacte per superar la divisió que la universitat i l’estat ens imposen.

—Molts d’aquests malalts crònics potser renuncien a la sexualitat abans de consultar un metge? Qui haurien de consultar?
—Ateses les circumstàncies del sistema sanitari, han de consultar el primer sanitari que trobin, perquè sabem que els pacients els costa fer el primer pas… Per tant, que el facin amb el primer que els doni confiança i a partir d’aquí que el professional consultat cerqui on els pot derivar amb garanties.

—Qui exerceix de sexòleg? Com s’hi pot accedir?
—Actualment, la base de l’exercici de la professió és el títol de medicina o el títol de psicologia, concretament psicologia de la salut, psicòleg clínic o psicòleg general sanitari. En general, a tot Europa es recomana això més, com a mínim, un màster de sexologia d’un rang universitari en ciències de la salut.

—Les disfuncions sexuals poden tenir causes diverses?
—Gilbert Tordjman, als anys vuitanta, a París ja va dir que una disfunció sexual era multifactorial. Ell feia l’anagrama DS= O+P+Q+R+S+T, que volia dir que hi havia factors orgànics, psicògens, conjugals, laborals i socials. Abans hem parlat de la sexologia transdisciplinària. Doncs un dels aspectes és saber analitzar, amb aquesta perspectiva, la consulta que ens facin.

—Podem passar a hipotètics casos concrets per comprendre més de què parlem?
—D’acord. Per exemple, ens podem trobar casos amb una base teòricament orgànica d’una persona que té una diabetis, però amb la seva parella va funcionant. I en un moment determinat, o perquè té un excés de feina o bé perquè es queda sense, hi ha un desequilibri i això li causa un estrès important. I en aquesta situació presenta una disfunció sexual. Per tant, a l’hora d’analitzar és evident que la ment hi intervé i l’organisme també, en un sentit i en un altre. És a dir, que aquesta interacció és la que la sexologia d’avui i del futur ha de dominar, ha de saber i ha de saber gestionar. Llavors no és tan important saber si és psicogen o no. En cada cas s’ha de fer una avaluació d’aquests factors. És possible que un cas semblant a aquest es plantegés amb la hipertensió o amb més malalties. Avui a vegades la tecnologia és tan eficient que no cal repensar res i quan algú fa un infart i necessita un stent, l’hi posen, li resolen el problema agut, li salven la vida i ningú no pensa a anar a buscar una causa a la biografia personal del pacient. En la sexologia actual encara no som ben bé en aquest punt. S’ha d’analitzar la persona que tenim davant i passar revista a tots aquests factors (O+P+Q+R+S+T). Perquè, hi insisteixo, sabem clarament que el símptoma és multifactorial.

—L’ansietat anticipatòria, com condiciona una disfunció sexual?
—La por que torni a passar el fet disfuncional manté la simptomatologia. I encara que hagi passat i la persona sàpiga que d’alguna manera la causa és aquella, no és suficient perquè desaparegui la disfunció. També et diré el contrari, és a dir, el fet de saber per què ha passat quelcom no et cura. Moltes vegades la psicoanàlisi ha fet aportacions molt importants a la sexologia o a l’estudi de la sexualitat humana, però el fet de saber per què ha passat una cosa, no necessàriament porta a la resolució. Indubtablement, hi ajuda molt, però som en un moment molt complex. Fa trenta anys, amb una informació i reestructuració cognitiva, de com s’havien de reinterpretar els fenòmens o amb una bona informació ja n’hi havia prou i molta gent ja tirava endavant.

—Quins problemes són més complexos ara? Per què?
—Tot ha canviat molt. I aquests canvis que es produeixen fan encara més necessari que els qui es dediquen a la clínica sexològica tinguin una preparació competent dins l’àmbit sexològic, un coneixement de la sexologia transdisciplinària. Nosaltres no entenem que es pugui receptar un medicament per a l’erecció, per exemple, Viagra o un medicament similar com el tadalafil, per exemple, que no sigui en un context de teràpia sexològica. Si hi ha disfunció de parella, cal treballar-hi; si el problema és una persona no sap excitar-se o li falta un aprenentatge d’algunes coses, cal saber-ho. Una disfunció erèctil cal analitzar-la bé perquè potser és secundària d’una ejaculació precoç o d’una malaltia vascular. Cal analitzar tot el context. No entenem que si algú té un problema se li recepti una pastilla i ja tornarà d’aquí a tres mesos. Evidentment, com a primera aproximació es pot fer tot el que un professional domini, però si cal progressar més, entenem que la cosa ideal és que sigui en un marc d’una teràpia sexològica. Igualment, en l’ús de medicaments per a l’ejaculació precoç, etc.

—A vegades es parla de sexualitat funcional. Què és?
—A tot arreu es parla molt de sexologia funcional. T’ofereixen com pots millorar l’orgasme, com en pots tenir quatre en deu minuts, com fer servir el Satisfayer o com arribar a descobrir el punt G, com tenir una ejaculació femenina. Són consultes per a millorar la funcionalitat, però no perquè hi hagi una disfunció estrictament, tot i que la persona que consulta de vegades ho viu talment com a disfuncional.

—Els canvis en el món de la parella també deuen haver afectat molt la sexualitat.
—La majoria d’aparellaments d’ara funcionen al revés que abans. Abans hi havia una relació personal, sense sexe, almenys coital, abans del matrimoni. Després, un cop casats, es trobaven que aquella persona era diferent, ho desconeixien gairebé tot. Ara la sexualitat és molt determinant per a prosseguir una relació. Això fa, per exemple que els nois que són ejaculadors precoços ho tinguin bastant fumut perquè el sexe és un factor social important. Ara una noia pot venir a preguntar a la consulta què passa amb l’ejaculació precoç. Abans de decidir si continuarà amb aquell noi, vol saber si es cura i quin pronòstic té. Vol saber si es perd res. En canvi, algunes altres parelles no viuran això com un problema perquè tindran uns altres rendiments de satisfacció sexual, sigui a través del clítoris, sigui a través del punt G o del que sigui. L’accés a qualsevol mena indiscriminada i desconeguda de pornografia ha alterat i altera molt la vida de les parelles convencionals i les expectatives.

—Quins problemes o disfuncions són més freqüents?
—Aquestes coses no varien per orientació, ni per identitat sexual, ni perquè sigui una parella. Aquestes alteracions són comunes a tota la gamma de diversitat humana i sexual que avui tenim. Nosaltres tenim tipificats falta de desig, o desig sexual hipoactiu o vaginisme, o disfunció erèctil, etc. Es poden presentar en qualsevol context i, segons cadascú, serà una disfunció o no.

—En un moment en què que tot sembla molt sexualitzat, han aparegut els asexuals.
—Al Japó va ser el primer lloc on, ja fa uns anys, va sortir una mica a la premsa, però ja als anys seixanta, en els informes Kinsey o els de Masters i Johnson, es deia que hi havia entre un 1% i un 2% de la població que  no responia gairebé gens als estímuls sexuals.

—La sexualitat segons el moment que cada persona viu?
—Semblaria que, com que la tendència és que la societat sigui cada vegada més lliure, hauríem de tenir un tipus de sexualitat determinada. Doncs no, això pot ser molt variable, pot variar amb l’edat. I pot variar amb la situació personal de cadascú. Si una persona està enamorada, s’ha comprovat que l’activitat sexual és molt més intensa que uns que fa deu anys que són parella. Un clàssic. Però l’enamorament dura de tres mesos a tres anys, i llavors la sexualitat pot entrar en una etapa diferent, això tant si parlem d’heterosexuals, com d’homosexuals com de qualsevol identitat i orientació.

—Què us ha quedat per fer?
—A la Societat Catalana de Sexologia? Doncs m’ha faltat desenvolupar, entre més coses, tota una xarxa de delegacions dins de les filials comarcals que l’acadèmia té per tota la geografia catalana, si bé potser no caldria a totes les filials, però si  A un bon grapat –cinc, sis o set–, per fer-la present a tot Catalunya i que deixés de ser una societat només barcelonina, tot i que té socis de tot el territori. Ara ja tenim un embrió amb les filials de les Terres de l’Ebre i del Maresme. Esperem que en segueixin, a poc a poc, un bon grapat. I després, preparar un congrés de l’àmbit de la catalanofonia que tingués continuïtat, sense deixar de participar en els congressos internacionals, com ja fem.

—Per commemorar el cinquantenari, vàreu editar Mirall del fotre, un anònim del segle XIV, conegut també com a “Kamasutra Català”, amb versió al català modern i pròleg de Patrick Gifreu.
—Sí, és un anònim català del segle XIV, que ens mostra que això del concepte sexològic a Catalunya ve de lluny, de molt lluny, i que mirar-se la sexualitat humana amb transparència i amb ulls de coneixement humanista i científic fa segles que és present a casa nostra. Aquest llibre és ben singular, ara i a la seva època, per l’esguard que té de la sexualitat humana quant al paper de la dona, i també perquè mira la sexualitat com a font de salut. És exhaurit, però hi ha la perspectiva de reeditar-lo.