Des de la posició de president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Miquel Buch ha estat una figura destacada en la mobilització de la societat civil. Juntament amb Jordi Cuixart (Òmnium), Jordi Sànchez (ANC) i Neus Lloveras (AMI), ha treballat per mantenir el pols de l’independentisme entre la gent en tots els alts i baixos que ha viscut això que hom anomena ‘procés’. Buch, que milita al PDECat, marca distàncies amb els companys de partit que deixen la porta oberta a una reforma de la constitució espanyola. Creu que això és enganyar els ciutadans i que no hi pot haver cap pla que no sigui ‘fugir de l’estat espanyol’.

Us heu mostrat crític amb companys de partit com Carles Campuzano, que deixa la porta oberta a la reforma de la constitució espanyola.
—És que no hi pot haver cap dubte que allò que nosaltres fem és construir la República Catalana, perquè aquest és el mandat de l’1-O. Qualsevol cosa que no sigui això, arrenglerar-se amb la reforma de la constitució, és enganyar els ciutadans. I no pas enganyar-los amb qualsevol cosa. Molts han posat la cara i han pegat les nostres àvies. Cap dubte. El PDECat ha de treballar, només, per la constitució catalana i per la proclamació de la independència.

Posicions com les de Campuzano, quin pes tenen dins del PDECat?
—Bé, jo sé que dins del partit pesa més els dos milions de persones que van participar en l’1-O, les imatges de violència de la policia i la cara més amarga de l’estat espanyol. Això és el que ha de pesar més. No en el PDECat, sinó en tots els partits que són demòcrates. Això és el que ens ha de fer fugir d’aquesta gàbia que fa tants i tants anys que ens té reclosos.

Però hi ha sectors dins el partit que hi confien, en una reforma constitucional?
—És que jo crec que no hi pot haver cap ombra de dubte que aquí tots hi som per a assolir la independència. I si algú no la vol fer, es troba fora d’allò que es va decidir en el congrés del PDECat. Per tant, no hi ha marge de dubte. En aquesta Espanya no hi ha cap més camí. Ens ho han demostrat del dret i del revés. L’única via que tenim és fugir de l’estat espanyol. Cercarem la millor manera i estic convençut que el govern i el president trobaran el millor camí per fer tot aquest procés que anhelem tanta i tanta gent. Però no hi ha cap altra alternativa que fugir.

Fa uns dies dèieu: ‘Cal tirar pel dret.’ Això vol dir proclamar la independència?
—El que cal és fer la nostra, i tirar pel dret és una manera de dir-ho. Potser hem d’ensenyar una vegada més que nosaltres sempre hem estat dialogants. Tal com ho veig, a l’estat espanyol ja li hem donat prou mostres de diàleg i la resposta ha estat la contundència i l’agressivitat judicial, policíaca i política. Vaja, jo crec que el poble català està cansat de sentir amenaces, clavegueres, la impunitat de la corruptela del PP, veure l’empresonament de dues persones per haver desconvocat una manifestació de manera pacífica. La gent se n’ha cansat, n’estem cansats. A partir d’aquí, tota la confiança en el govern, però cada vegada queden menys minuts.

El govern ja va anunciar que mantindria l’oferta de diàleg. És l’última oferta?
—D’ofertes de diàleg n’hi ha hagut moltes i el temps per a la proclamació de la independència s’exhaureix molt ràpidament. Però passa que hem optat per una cosa tan catalana com cercar un acord. Ja ens han dit que, d’això, ni parlar-ne. Ho hem intentat de totes maneres i per vintena vegada ens ha dit que no. Per tant, ja està.

Ahir a la nit, en el Consell Nacional del PDECat, el partit va demanar a Puigdemont que aixequi la declaració d’independència si l’estat aplica el 155. Us satisfà el missatge del vostre partit?
—El PDECat tanca una vegada més files amb el President i en el cas que hi hagués alguna escletxa, ahir va quedar tapada. Estem carregats de raons per a declarar la independència ara mateix.

Dilluns éreu a Madrid. Com vàreu viure l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, amb qui heu compartit tants actes conjunts?
—Després d’estar dotze hores reclosos en un parc, davant l’Audiència espanyola, perquè la policia no ens permetia fer res més, ens va penetrar un sentiment de ràbia i d’impotència perquè allò que va passar era del tot injust. Estar a l’estat espanyol és irrespirable. Ens tenen tancats dins una gàbia per no deixar-nos sortir.

La tornada devia ser dura.
—Desoladora. Per sort, quan vàrem tornar l’endemà, vàrem veure que la gent era combativa. Dissabte, en la manifestació, hem de mostrar d’una manera impressionant el rebuig a aquesta justícia injusta. Tenen dues persones pacífiques tancades a la presó per haver demanat a la gent que deixés sortir la Guàrdia Civil. Poden tancar dos Jordis, però han de tancar-ne uns quants milions si volen convertir Catalunya en el seu vedat privat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]