Minoria nacional, el concepte que no agrada als catalans però que ja té la clau del conflicte

  • La sentència del TJUE emesa ahir obre una via política basada en l’existència d’un “grup de persones objectivament identificable”

Vicent Partal
31.01.2023 - 21:40
Actualització: 01.02.2023 - 07:34
VilaWeb

La sentència del TJUE emesa ahir significa un tomb complet. L’alt tribunal europeu ha assumit que un estat pot ser democràtic en termes generals i tanmateix no comportar-se de manera democràtica amb un “grup de persones objectivament identificable”. I això canvia les regles del joc i fa que la jurisprudència europea tinga en compte finalment allò que històricament s’ha anomenat “minoria nacional”.

En aquesta sentència, cal entendre que el TJUE crea jurisprudència més enllà del cas concret que estudia. I és possible que per això haja optat per un recurs descriptiu més obert que no pas el tradicional de minoria nacional. Perquè “un grup de persones objectivament identificable” encaixa perfectament en diversos supòsits de possible aparició en àrees diverses d’Europa, com ara minoria nacional, minoria religiosa, minoria sexual o altres, i el tribunal ha de vetllar per possibles aplicacions de la seua jurisprudència en casos distints.

“Minoria nacional” és un terme que tradicionalment no ha agradat gens als catalans. Perquè molta gent creu, erròniament, que disminueix el concepte de nació. Com si una nació no pogués ser al mateix temps una minoria nacional, en termes pràctics.

El concepte de minoria –nacional, religiosa, lingüística o sexual– no redueix en cap cas l’essència del grup, sinó que fa referència a l’equilibri de poder dins un estat determinat. Per aquesta raó una mateixa nació pot ser majoritària en un estat i minoritzada en l’estat veí.

Concretament, a Europa hi ha una definició molt aclaridora que es va proposar el 1993, arran la discussió al Consell d’Europa dels drets d’aquestes minories. Diu: “El terme minoria ha de referir-se a un grup que és menor en nombre a la resta de la població d’un estat; els membres d’aquesta minoria, que són nacionals d’aquest estat, tenen unes característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents de la resta de la població i es guien per la voluntat de salvaguardar la seua cultura, tradicions, religió o llengua. Qualsevol grup que encaixe en els termes d’aquesta definició ha de ser tractat com una minoria ètnica, religiosa o lingüística.”

En general, fins ara, les institucions europees no han atorgat drets positius a les minories nacionals, sinó que han insistit que no podien ser discriminades dins el mateix estat. Alhora, és essencial d’entendre que ningú no discuteix que les minories nacionals existesquen. Els Acords d’Hèlsinki i unes quantes resolucions de l’OSCE, el Tribunal de Drets Humans i les institucions de la Unió Europea n’han reconegut l’existència, i sempre han defensat que no poden ser discriminades. I encara més: hi ha acords internacionals vigents que protegeixen específicament minories nacionals dins Europa. Tractats internacionals com els que regulen la relació dels tirolesos del Sud amb Itàlia, dels danesos a Alemanya i dels alemanys a Dinamarca, dels croats i eslovens a Itàlia, dels habitants de les illes Aaland o, el més visible de tots, dels irlandesos del nord al Regne Unit, en el marc dels acords de pau. Fins i tot hi ha tractaments específics de minories que confereixen drets específics reconeguts per diversos estats alhora. Per exemple, als sami, que tenen un parlament amb la participació de samis noruecs, suecs, finlandesos i russos.

En la tradició política del catalanisme, el recurs al concepte de “minoria nacional” ha estat pràcticament inexistent, malgrat que a les primeres dècades del segle XX hi hagué intents d’imposar-lo per aprofitar l’impuls que els drets de les minories havien tingut al final de la Primera Guerra Mundial, amb la dissolució dels grans imperis. Però ara el camí que traça el TJUE pot ser òptim, més enllà de les paraules concretes amb què s’etiquete aquesta realitat, per a estudiar-lo a fons i desenvolupar una estratègia apropiada, tant a l’estat espanyol com a l’estat francès.

Perquè molt probablement la clau d’una solució europea del conflicte català requereix assumir que els catalans som una minoria demogràfica en els dos estats, que no pot triar lliurement, per la inferioritat numèrica, com “salvaguardar la seua cultura” i que no és tractada amb igualtat de condicions amb els altres ciutadans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any