Milthon Robles: ‘Quan fas periodisme d’investigació a Centreamèrica et jugues la vida cada dia’

Milthon Robles va néixer fa 36 anys a Hondures i en fa 21 que es dedica al periodisme. Escriu, locuta, edita vídeos, tot al servei del periodisme d’investigació en una zona del món on escriure coses que els poderosos no volen que escriguis et pot costar la vida. Ell ho sap bé perquè les seves investigacions sobre l’impost de guerra, el tràfic de dones i nens i de drogues i la mineria li han costat atropellaments, pallisses, tortures i fins i tot un tiroteig. Va haver de sortir d’Hondures el desembre del 2016, va passar moltes penúries a Madrid i ara és l’escriptor acollit pel PEN Català. Durant dos anys podrà viure a Barcelona i posar els fonaments per al seu futur. Parlem amb ell de la realitat del seu país i del periodisme d’investigació en circumstàncies especialment complexes.

—Què és l’impost de guerra?
—És un tipus d’extorsió que es cobra al transport públic i als propietaris de petits negocis, sobretot d’alimentació i de serveis, cada setmana. Els telefonen des de línies segures d’altres països, es fixen les condicions i les tarifes establertes per a cada negoci i un dia de la setmana es passa a cobrar. Si no pagues, maten els teus parents. Els extorsionadors són persones invisibles, només es veu la persona que recull els diners als barris, que és un correu de l’organització. Qui ho cobra són les bandes i les ‘maras’, però també els alts comandaments de la policia o de l’exèrcit i els diputats i fins i tot alguns ministres. Així és com mantenen les seves infrastructures.

—O sigui, que hi ha qui arriba a pagar aquest impost més d’una vegada…
—Si tens un taxi, potser has de pagar fins a quatre organitzacions i així ja ets pobre. En el meu país, la corrupció és el pa de cada dia. Posem que un taxista pot fer uns 800 lempires cada dia, que són entre 25 i 30 euros. Molt probablement, a final de la setmana haurà de pagar més de la meitat del guany diari a les organitzacions que l’extorsionen, i si ha de pagar tota la resta, com és la gasolina, el desgast del cotxe, els impostos legals, etc., amb prou feines podrà donar menjar a la seva família.

—Ha estat la vostra investigació periodística més arriscada?
—Totes les investigacions són arriscades, però aquesta va lligada a la de la mineria a Hondures, que ha deixat el tràfic de cocaïna en un segon pla. Ara l’explotació de la mineria és terrible i hi està involucrada fins i tot l’església catòlica. A les zones rurals tenim or, plata i antimoni, a més d’altres minerals i fustes precioses que s’envien sistemàticament a Hong Kong amb una màfia molt perillosa. Aquesta és potser la qüestió més perillosa que he tocat. El de l’impost de guerra també, perquè en el fons les dues històries miren d’esbrinar com es financen aquestes bandes.

—Heu treballat amb joves de les bandes. Com són les del vostre país i per què s’hi uneixen els joves?
—Les bandes són les mateixes a tot Llatinoamèrica, de Mèxic a Xile, i una de les poques coses que varia és el llenguatge, amb més o menys influència caribenya en un lloc o un altre, però el modus operandi és igual. Són grups dirigits en molts casos per policies o militars corruptes, que fan servir els nois com a soldats de guerra. No els vull defensar, però en molts casos aquests nois són les víctimes del sistema. Hi ha nens de tretze anys que duen més de vint morts a sobre. Els recluten i no obtenen cap benefici personal tret que tenen la droga de franc.

—Molts asseguren que aquesta és l’única manera de superar la pobresa…
—Això és un error, no se surt de la pobresa entrant en una banda. El sistema ha creat aquesta manera de viure a Centreamèrica i a Mèxic i és un problema que s’agreuja per la proximitat amb els Estats Units. Als instituts, recluten nanos i els fan sentir en família, fan un treball psicològic molt bo amb ells, i una vegada dins ja no en poden sortir. Només hi ha dues opcions: o fugir a un país neutral on no puguin trobar-los, cosa que és molt difícil, o tornar-se religiós, que és un camí que ells respecten. Però ningú no surt de pobre, al contrari.

—Us han atropellat, torturat, disparat. Qualsevol altra persona hauria deixat d’investigar. Per què no ho heu fet?
—La meva mare diu que és per caparrudesa. Vaig començar a setze anys a fer periodisme, quan ni tan sols m’havia graduat encara a l’institut, i ja em vaig interessar pels temes socials, pels drets humans i per la llibertat d’expressió i la protecció del medi ambient. O sigui que són vint-i-un anys de professió. I si ho deixo, és donar-los la raó. D’amenaces, en continuo rebent perquè continuo molt actiu a Facebook i a Twitter, perquè són les xarxes que més es fan servir a Llatinoamèrica. I mireu, el govern no hauria de perseguir periodistes però és tot el contrari, la llibertat d’expressió és violada per sistema i a mi em denuncien constantment per difamació. Fixeu-vos que una ONG em va deixar diners per sortir del país i em van acusar d’emblanquir diners només perquè havia rebut una transferència de l’exterior.

—Com ha estat el vostre periple fins a arribar a Barcelona?
—Vaig sortir el 12 de desembre de 2016 d’Hondures i vaig anar a Madrid, on em vaig trobar amb una situació molt precària. En cap moment no he tingut suport de l’estat espanyol. Havia obtingut un permís de residència per a un any, però això comportava que no podia treballar i, per tant, tot era molt difícil. Reporters Sense Fronteres em cedia una adreça fiscal, però vaig jugar-me la vida a Madrid només per la supervivència, amb moltes malalties per la tensió pròpia de l’exili, que és una cosa que no recomano a ningú. Malgrat tots aquests problemes de salut, vaig continuar escrivint al bloc i a les xarxes i vaig mirar de trobar algunes feines i col·laboracions i finalment, quan ja estava molt desesperat, va arribar l’acollida del PEN Català. I des del maig sóc a Barcelona.

—Us ha sorprès la involució que ha fet l’estat espanyol els darrers temps en qüestions com la llibertat d’expressió?
—Bé, havia seguit la premsa i coneixia la situació a Espanya i veia que les coses no anaven bé, però per la qüestió cultural vaig decidir que segurament seria més fàcil integrar-me aquí que no pas a un altre país on no compartís la llengua. A més a més, en conjunt és un estat molt més segur que Hondures. Però em va sorprendre el retrocés en la llibertat d’expressió. Jo he estat molt crític amb el govern del PP. Els vaig atacar molt a les xarxes i al bloc i em van fer arribar el missatge que em vigilaven i que potser es revisaria la meva situació com a acollit. Però és que Espanya ha arribat a un nivell de decadència total pel que fa al respecte a la llibertat d’expressió. La ‘llei mordassa’ és igual aquí que a Hondures, amb una diferència: en principi aquí no et maten.

—Què és el periodisme per a vós?
—És compromís, és servei al poble i poder-te expressar amb honestedat per dir les coses com són. No s’és periodista quan s’oculta la veritat. No comparteixo el periodisme de partit. Com a persona, tinc una tendència política determinada, molt marcada, fins i tot radical, però com a periodista, si he de denunciar un corrupte de la meva línia política, no tingueu cap dubte que ho faré.

—Com veieu el vostre futur professional?
—Continuaré fent el que sé fer i el que faig des de fa dues dècades. He de buscar les oportunitats i aferrar-m’hi desesperadament. També vull publicar el meu primer llibre i tirar endavant un documentari que està pràcticament fet sobre els ‘bordos’, que són barris molt pobres construïts de qualsevol manera als marges dels nostres rius. Busco històries de crítica política i social, però sobretot m’agrada complir al màxim amb la dita del periodisme: explicar històries que els poderosos no volen que se sàpiguen.

—Del vostre país, Hondures, se’n parla molt poc a casa nostra…
—És que de Centreamèrica, amb l’excepció de Costa Rica i de Mèxic, no se’n parla si no hi ha un esdeveniment transcendent, com ara Nicaragua o, en el nostre cas, amb el cop d’estat del 2009 o alguna cosa semblant. Les corresponsalies són a les capitals i sempre informen entrevistant membres del govern o alts funcionaris i hi ha poc interès periodístic per aquesta regió del món, tret de Mèxic, Colòmbia i Veneçuela. I quan hi ha una mica d’interès, sol ser per aspectes purament morbosos i sensacionalistes. Els periodistes europeus i els mitjans europeus no tenen cap mena d’interès per aquella zona, amb totes les excepcions honroses que calgui, és clar.

—Heu investigat l’explotació sexual, el tràfic de nens i d’òrgans, les bandes i el seu finançament… Enteneu el periodisme com un viatge constant a l’horror?
—Més que no a l’horror, jo ho qualificaria de viatge constant al perill, a desafiar el món convencional. És molt fàcil ser corresponsal i entrevistar un polític o anar a un míting o a una manifestació programada, i potser fins i tot és fàcil ser corresponsal de guerra, tot està molt més preparat. Però quan fas periodisme d’investigació i el fas en aquesta zona del món, te la jugues cada dia, saben on vius, t’amenacen i tu saps que la teva vida val menys de vint euros, avui en dia un sicari et mata per aquest preu. Aquest sistema corrupte on tot es ven i on la vida humana quasi no val res l’han inventat els nostres polítics. A Hondures, hi ha una concentració de poder tan gran com a Síria o a Turquia, però ningú no en parla, i és l’obligació dels periodistes explicar-ho al món.

—Què espereu de la vostra estada a Barcelona?
—Barcelona és una ciutat acollidora i culta. Espero aprendre català i anar-me obrint portes, estudiant i treballant per aconseguir més llibertat en general i a Hondures en particular.