Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 14 de novembre de 2013, quan es començava a parlar d’allò que acabà essent la consulta del 9-N, Narcís Serra, dirigent socialista que ha estat assenyalat sempre com el ministre que va reformar l’exèrcit espanyol, va pensar que havia d’opinar. I va dir públicament que no hi havia cap possibilitat de colpisme. La frase exacta va ser aquesta: “Espanya ja té una gran maduresa democràtica i a ningú no li passaria pel cap de recórrer a la força per resoldre un problema entre Catalunya i Espanya, però en qualsevol cas tenim la garantia que l’exèrcit farà allò que digui el govern perquè ha canviat des de la transició i avui és un cos absolutament democràtic.”

És evident que Serra s’equivocava dient que ningú no pensaria en la violència. Com s’ha demostrat. Però és que, en vista de tot això que hem anat sabent aquests darrers dies, també s’equivocava molt respecte del colpisme de l’exèrcit.

Parlem, ho recorde, del novembre del 2013, fa set anys. I si ho dic és per a remarcar que aleshores un dels dirigents importants d’aquell exèrcit era el general de divisió Francisco Beca, l’home a qui ara han enxampat un seguit de comentaris en un xat de WhastApp, difosos pels col·legues d’InfoLibre. El missatge que s’ha fet més conegut és un en què proposa d’afusellar vint-i-sis milions de ciutadans. Però en aquest grup n’hi ha molts més, de missatges, escrits per ell i per molts dels alts comandaments de la dinovena promoció de l’exèrcit de l’aire espanyol. N’hi ha algun en què fins i tot es demana de bombardar la seu de l’Assemblea Nacional Catalana i també hi ha un àudio en què els saluda el dirigent de Vox.

El xat en qüestió no és cap anècdota ni cap fet aïllat. No cal anar gaire lluny: el cap de setmana passat també es va saber, per exemple, que setanta-tres comandaments retirats de l’exèrcit de terra, pertanyents a la vint-i-tresena promoció de l’Acadèmia General Militar –i la xifra vol dir que són la meitat dels components–, havien escrit una carta a Felipe de Borbó en què deien que calia prendre mesures contra el govern espanyol actual, que qualificaven de “socialcomunista i etarra”. Entre els signants, alguns noms il·lustres, com ara el tinent general José María Fernández-Bastarreche, que va manar tot el personal de terra, i Pedro María Andreu Gallardo, que es va fer famós i va ser posat d’exemple quan va dirigir l’assalt a l’illa marroquina de Perejil, ordenat per José María Aznar.

Els lectors que tinguen uns quants anys deuen haver sentit el sonsonet de la democratització de l’exèrcit espanyol, com aquell qui diu, de sempre. D’ençà del 1982, si més no, quan l’arribada de Felipe González al govern espanyol va inaugurar, en teoria, la nova Espanya. Si teniu més de trenta-vuit anys, doncs, us deuen haver dit una vegada i una altra que això del colpisme militar a Espanya ja no existeix i que les forces armades, gràcies a la tasca de Narcís Serra molt particularment, eren i són evidentment democràtiques. De manera que, en vista de proves tan contundents com el xat i la carta de què us parlava adés, m’imagine que ara no podeu sinó pensar, lògicament, que algú us enganyava.

Perquè en realitat l’exèrcit espanyol no ha canviat, com no ha canviat la judicatura, com no ha canviat el servei exterior, com no ha canviat l’alt funcionariat, com no han canviat tantes i tantes coses en la maquinària profunda del poder de l’estat espanyol.

I aquesta és la cosa que avui, el 2020, ens hauria de fer reflexionar especialment als, diguem-ne, perifèrics. I encara més especialment als d’una certa edat.

Perquè molts deveu recordar que als anys vuitanta i noranta ens deien que els particularismes els havíem d’aparcar un temps per concentrar tot l’esforç a canviar l’estat. Si en aquella època el lector era socialista, per exemple, deu recordar perfectament com van desbaratar el caràcter nacional primigeni del PSPV o el PSC, servint-se d’aquest argument. I per tant deveu constatar de manera indiscutible la pèrdua de temps i l’engany en què ha consistit això de treballar per resoldre Espanya. I quan dic que ho deveu constatar ho dic, evidentment, perquè, vist tot això que hem vist, és evident que ja no cal perdre més temps, ni tan sols si les sigles són unes altres. Simplement, amb Espanya no hi ha res a fer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.