Un cartell verd marca la frontera: ‘Benvinguts a Mèxic.’ Sota l’asfalt del pont hi ha les aigües tèrboles del riu Suchiate. Milers de persones tenen la intenció de deixar enrere Guatemala i continuar el camí cap als Estats Units. El pas fronterer és tancat. Un exèrcit d’antiavalots, amb tanquetes incloses, ha alçat una tanca. Hores, hores i hores d’espera. La gent acumula set-cents quilòmetres a les plantes dels peus.

Fins que passa… Milers de persones superen la línia policíaca. Ni la violència ni els gasos lacrimògens no poden aturar la fam de sobreviure. ‘Sí, es pot fer! Sí, es pot fer’, criden quan toquen terres mexicanes. No hi ha contenció possible. Centenars de persones també travessen les aigües brutes del Suchiate amb barques de goma. Les amenaces de deportacions en massa no serveixen de res.

Famílies senceres arriben a Ciudad Hidalgo. ‘Benvinguts a Mèxic’, deia el cartell. Això és Chiapas per a ser precisos. Terra cafetera i revolucionària. Per arribar als EUA, si es vol fer la ruta més curta, cal travessar tot l’estat i passar per l’istme de Tehuantepec i en acabat resseguir el golf de Mèxic fins a Reynosa (Tamaulipas). Són gairebé 1.800 quilòmetres, el triple que han fet fins ara. Tijuana és com parlar de l’infinit.

Il·lustració de la ruta més curta entre el sud de Mèxic i els Estats Units.

No cal pensar-hi. La caravana s’esfilagarsa a la carretera. Alguns porten motxilla i alguns altres només la roba amb què van vestits. La majoria viuen de la solidaritat de la gent que topen pel camí. La negror de l’asfalt és l’única guia. De Ciudad Hidalgo tiren cap a Tapachula, la segona ciutat de Chiapas. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, fins a set mil persones arriben a la plaça principal. Hi passen la nit. Es guareixen les ferides i es mitiguen el dolor.

La ruta continua cap al nord. Destinació següent: Huixtla.

Del nord d’Hondures al nord d’Amèrica
La caravana va sortir el 12 d’octubre de San Pedro Sula, la segona ciutat d’Hondures i una de les més perilloses del món. El 2014, només Alep (Síria), registrava més morts violentes per 100.000 habitants. Al començament, la marxa era de 500 persones. El pla era molt clar –Hondures, Guatemala, Mèxic i els Estats Units–, però la ruta no tant.

Alguns parlen de la caravana com una fugida, però la gent no fuig de casa, sinó que la n’expulsen la corrupció política i policíaca, la violència dels grups armats [maras], la pobresa… Quilòmetre rere quilòmetre, la marxa s’ha fet grossa amb més hondurencs, però també gent d’El Salvador i Guatemala.

Centenars de persones dormint al ras durant la marxa.

Les fileres que omplen les carreteres són la radiografia vívida d’un continent, l’Amèrica Central, que s’ha corcat i s’ha oblidat dels seus. Els Estats Units són la destinació, però els immigrants no cerquen el somni americà, només volen sobreviure: una feina, un sostre i un plat a taula. Per això, centenars de persones no pensen pas fer tot el recorregut i han sol·licitat asil polític a Mèxic.

‘Emergència nacional’
Mentre la caravana avança pel sud de Mèxic, el president dels EUA, Donald Trump, ha recorregut a Twitter per anunciar que havia avisat la guàrdia fronterera i l’exèrcit que el país és en emergència nacional. Segons ell, la marxa inclou ‘criminals i gent del Llevant sense identificar’.

Trump també ha aprofitat la situació per fer electoralisme. El 6 de novembre el país fa les midterm, unes eleccions legislatives que serveixen per a renovar la cambra de representants dels EUA i un terç del senat. Els republicans tenen majoria a totes dues cambres ara mateix. Trump ha acusat els demòcrates de boicotar l’enduriment de les lleis migratòries i, per tant, de permetre l’arribada descontrolada d’immigrants.

De totes maneres, cal recordar que el president va prometre lluitar contra la immigració il·legal construint un mur a la frontera entre els EUA i Mèxic. Gairebé dos anys després d’accedir a la Casa Blanca, el projecte és aturat. I Mèxic, tal com havia assegurat el president, ha refusat de pagar-ne la construcció i el manteniment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb