Mila Segarra: ‘La societat catalana és prou adulta per a fer passos lingüístics arriscats’

  • Entrevista a la filòloga, membre del consell de govern de l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu de l'Any Pompeu Fabra

VilaWeb
Bel Zaballa
24.06.2018 - 22:00
Actualització: 24.06.2018 - 22:28

La lingüista i filòloga Mila Segarra ha dedicat la vida professional a la docència i la recerca. Ha estat professora a la Facultat de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona fins que es va jubilar, fa poc, i ha signat un bon nombre d’estudis lingüístics. És autora de la biografia Pompeu Fabra (Empúries, 1991) i l’ha estudiat en profunditat, i aquest és el motiu principal de demanar-li una entrevista: parlar, amb l’excusa de l’Any Fabra, d’una de les personalitats més importants del segle XX. Segarra en destaca, com a principal assoliment, la codificació per a tot el país d’una llengua moderna basada en la parlada. Es nota que és una entusiasta del col·loquial. De fet, ha investigat força la llengua oral i dels mitjans de comunicació. També ha tingut un paper destacat en l’última reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans, del consell de govern del qual és secretària. Elogia Fabra, però també ens en sap dir algun retret, quan li ho demanem. I, tot i considerar que no hi ha ningú per sobre del mestre lingüísticament parlant, confessa que, com a dona, no el pot admirar pas.

Què devem a Pompeu Fabra?
—Per primera vegada, hi havia un gramàtic que s’interessava per la llengua parlada. Que pretenia fer un català estàndard –com en diem ara, i que llavors en deien llengua literària–, però a partir del millor coneixement de la llengua parlada. I que fins i tot explicava la gramàtica basant-se en la llengua real, cosa que no s’havia fet mai.

El català modern, doncs.
—Va modernitzar el català. El va actualitzar. La gent veia que allò que escrivia tenia relació amb allò que parlava. Per això Fabra es va lligar al sector del nacionalisme de l’Avenç i no pas al sector de la Unió Catalanista, que era més de dretes i tenia una idea diferent de la llengua, més de continuïtat de la llengua literària. Deien que calia una ortografia, una gramàtica i portar el català a l’ensenyament, però no tenien gaire idea de com fer-ho.

Fabra, en canvi, sí?
—Fabra veia que el català no podia ocupar esferes de poder, és a dir, que no podia entrar a l’escola, als mitjans de comunicació (en aquella època hi havia premsa i començava la ràdio). I va pensar en l’esfera administrativa, en la jurídica. Va pensar en una llengua que no fos únicament per a la literatura.

I el seu paper en relació amb la unitat de la llengua?
—Per primera vegada, es tenia una idea global de la llengua. No únicament una llengua per a tots els usos sinó també per a tots els usuaris, és a dir, per a tot el territori. Sí que hi havia hagut gent a la Renaixença, com Marià Aguiló, i d’altres, com mossèn Alcover, que tenien la visió del territori i parlaven de les terres de llengua catalana, però sempre s’inspiraven en la llengua medieval. En canvi, Fabra partia de la llengua actual. És evident que la llengua actual portava a una fragmentació del territori, però ell veia que això es podia assumir. Que la unitat de la llengua no perillava si es partia de la llengua moderna, si era una llengua que no fos gaire castellanitzada i que no perdés del tot la relació amb la llengua antiga. És a dir, no recuperava la llengua antiga sinó la moderna, però transformada.

De fet, un dels seus objectius era ‘depurar la llengua de castellanismes.
—Sí. A mi no m’agrada gaire el terme ‘depuració’; és un terme més de la segona època de Fabra, la més noucentista, quan era al IEC i controlava la Secció Filològica. I parlava d’una altra cosa que tampoc no m’agrada gaire i que li han criticat, que era allò de le bon usage francès: la llengua de l’home organitzat, honest, seriós. Una mentalitat més masculina i d’aquella època.


—A mi aquest Fabra m’agrada menys. Jo, com a dona, no sento admiració per Fabra perquè no es correspon a l’home actual que a mi m’agradaria, però cal situar-lo en la seva època. No parlava mai de la dona ni les filles, però en realitat no parlava gaire de cap aspecte de la seva vida privada. Això ja respon a la idea d’un home formal, que només l’interessa aparèixer davant el públic per la seva obra.

No trobeu que devia tenir un cap prodigiós i molt ben moblat, veient tot el que va fer?
—Crec que era un home astut, preparat. Autodidacte, però preparat. Intuïtiu, perspicaç. Tenia molt clar què volia i va fer tot el possible per aconseguir-ho. Després, va tenir el suport d’una societat que en aquell moment estava receptiva, preparada, fins i tot diria que no únicament al Principat sinó en altres territoris de la llengua. Perquè la gent n’estava farta, del món antic, i volia una societat moderna. Per fer una societat moderna, calia una llengua moderna. Si no, havia d’agafar la llengua del veí, el castellà. Això li va donar una força moral important que crec que n’explica la continuïtat.

I va mirar de posar una llengua moderna en circulació.
—Sí, encara que no fos perfecta. I després, ja veurem què passa: si els escriptors l’accepten, si els mestres l’accepten… I si no l’accepten, no passa res. Per ell, l’estàndard no era res inamovible, sinó que, amb l’ús, s’aniria modificant. Va deixar el català modern molt canalitzat. Tot i que en un moment determinat, arribada la democràcia i quan l’Institut va sortir de la clandestinitat, ens vam trobar amb una llengua una mica rància, perquè durant molts anys no s’havia renovat pel que fa a l’estàndard.

No s’havia actualitzat?
—Quan vaig fer la tesi doctoral sobre Fabra, em vaig adonar que el seu català no era el que m’havien ensenyat. M’havien ensenyat un català de blanc i negre. I no. Fabra fins i tot parlava de ‘llengua familiar’, que era el que avui anomenen ‘col·loquial’. I donava normes per a escriure’l. I això encara no ho hem aconseguit. Amb la nova Ortografia, alguns preteníem que es fes una codificació per a representar el col·loquial en còmics, novel·les, subtítols, etc. I no hi va haver manera.

És molt delicat, això.
—Però és que ni tan sols els punts que tocava Fabra, no els vam poder posar. No és el moment, van dir. ‘La gent es pensarà que volem donar-ho com a norma.’

És la porta d’entrada
—La societat catalana és prou adulta, des del punt de vista lingüístic, per a fer passos que en una altra època s’haurien considerat arriscats. No únicament la gent jove, la de la meva edat també. Potser perquè vam ser els revolucionaris dels anys seixanta i setanta, i de la mateixa manera que no ens fa por la independència o no ens fa por enfrontar-nos amb el poder i amb una societat masclista, crec que no ens ha de fer por enfrontar-nos amb una llengua: si l’hem de renovar, la renovem. Que no ho fan, les altres llengües? I no passa res. Actituds resistencialistes no porten enlloc. Hi ha més d’un 60% de la gent que diu que sap escriure català. Encara que faci faltes, que sempre se’n fan. La gent té prou seny per a saber que perquè una llengua sigui de tothom i respectada i admesa ha de ser una llengua amb unes certes característiques. La decència lingüística.

Ja hi ha unes quantes generacions que han crescut en català i que, per tant, tenen prou domini de la llengua per a pervertir-la. Però no podem deslligar-ho d’una realitat en què hi ha una llengua forta que s’imposa, l’espanyol, i en què el català no està normalitzat.
—Aquesta llengua la tindrem sempre. Fins i tot encara que siguem independents. Som minoritaris. També a casa nostra. I aquest és el perill més gros que veig en relació amb la supervivència de la llengua: la transmissió generacional. La Carme Junyent té tota la raó, en això. En el moment que passem a estar per sota del 30%, ja comença el perill i sonen les alarmes. Potser no hem sabut atraure prou parlants perquè facin del català la seva llengua de família.

‘Català, llengua comuna‘, que diu l’eslògan.
—En un matrimoni mixt, la cosa normal seria que la llengua familiar fos el català. I això no passa.

Perquè l’altra llengua és més forta. I no solament el castellà, també l’anglès, que com més va més acapara el col·loquial.
—Això és temporal. El col·loquial sempre ha de tenir elements moderns. Jo sóc una entusiasta del col·loquial i m’agrada, el canvi de codi! El multilingüisme no em fa por. I si la gent fa servir termes anglesos, mentre no impedeixi la comunicació, no em preocupa. La gent és prou hàbil lingüísticament. El llenguatge està per damunt de tot això. En paraules del meu home, Jesús Tusón, la llengua és un patrimoni natural, i com a patrimoni natural, és d’una riquesa infinita, perquè la humanitat és molt rica. Per tant, hem de defensar aquestes llengües perquè són patrimoni nostre, però també hem de deixar que visquin, que respirin, que creïn. És en la manca de creativitat que conduïm les llengües cap a l’abisme. Com més creem en català, més possibilitats tenim de sobreviure. Que la llengua sigui atractiva, natural, que no sigui una cosa encarcarada.

Això lliga amb la nova Gramàtica i la manera com ha estat formulada. Què hi queda de Pompeu Fabra?
—El canemàs és Fabra. No es trenca pas amb ell. Fins i tot en la manera de redactar, perquè Fabra va marcar un estil. La gramàtica introdueix alguns termes, però no exagera gaire en la terminologia moderna, no talla totalment en la tradició. Lliga. I pel que fa a les solucions, igual.

Una cosa que canvia és el model de llengua estàndard.
—L’Institut, com Fabra, fa una llengua per a tot el territori, una llengua polimòrfica. La diferència és en les solucions gramaticals. Fabra no fa una llengua pensant en el Principat i prou, i molt menys per a Barcelona, com el van acusar, sinó que fa la futura llengua d’un país que ell anomena Catalònia, que són els Països Catalans. Era conscient que aquesta llengua que ell volia per a tothom no podia partir d’un dialecte, ni social ni geogràfic. D’un dialecte social, a Catalunya era impossible, perquè el català era una llengua de tothom. S’havia de fer una llengua que no fos d’elit. L’única possibilitat era un dialecte geogràfic. Quin? El barceloní? I no tenir en compte una ciutat important com València? Es va adonar que no podia fer-ho, això. I se’n va adonar molt d’hora, a final del segle XIX. Per tant, va començar a posar a les gramàtiques solucions que fossin del valencià, del mallorquí, etc. Però sempre des de la preeminència del català central. La nova Gramàtica, en canvi, no. Posa en peu d’igualtat totes les varietats. Si allò forma part de l’estàndard, és bo d’utilitzar.

Llavors ara no hi ha un estàndard.
—Tampoc no hi haurà paraestàndards. En la mesura que el País Valencià i Catalunya tinguin bona relació, s’acostin i triïn les solucions més convergents, no hi haurà cap xoc. I en la mesura que hi hagi intercomunicació de mitjans, allò que Josep Gifreu en deia l’espai de comunicació. Amb tot això, no hi ha perill. El català no és una llengua tan diferenciada.

Pel que fa a l’ortografia, Fabra va ser encara més modern?
—Va intentar fer una ortografia que pogués ser llegida des de qualsevol territori de la llengua. Per això va haver-hi unanimitat en l’acceptació de l’ortografia. Per exemple, podia haver fet els femenins plurals acabats en a. Si fèiem una neutra, era igual. Però ho va fer amb e. Perquè ho pogués pronunciar també tot el territori occidentals. Amb les o i u, igual.

Una ortografia nacional, que en deia.
—Va fer una ortografia històrica i nacional. Que es pogués llegir des de qualsevol indret. També va fer-ho amb les b i v, que fins aleshores ningú no se n’havia preocupat. Cadascú escrivia com podia. Ell ho va regular. Això permetia que un ampli territori s’hi sentís atret.

L’elogiem molt. Ja s’ho val, és clar. Però digueu-me, no li feu cap retret?
—Sempre li havia retret la manca de col·laboració amb altra gent. Tot i que vist des d’ara potser era l’única cosa que es podia fer. O sigui, que ho justifico. També li retrec la idea d’una societat en què les dones tenien molt poc pes.

Les facultats de Filologia són plenes de dones, a les aules i als despatxos. En canvi, les cares més visibles, els noms de pes, són majoritàriament d’homes.
—Sí. Jo sempre he parlat en femení a classe perquè gairebé tots els alumnes eren noies. Passa que –i això és responsabilitat nostra– no entrem en les lluites dels homes. No hi participem. I els homes, quan han de fer tries, sempre pensen en masculí. Això passa, a l’Institut. No és que hi hagi un sector que no vulgui dones, és que ni se’ls acut de pensar-hi: quan pensen en membres nous, els vénen homes al cap, que són els qui coneixen. I quan les dones pensem en femení, ens trobem que les dones que coneixem ens diuen que no. Això passa en molts sectors.

Perquè hi ha una part de la vida, la de les cures, que continua recaient majoritàriament en les dones.
—Som les qui ens fem càrrec dels fills, dels pares…

I del tarannà masclista de l’època, la conversa deriva a les desigualtats de gènere encara presents i palpables avui dia. Ens desviem de l’objecte, que és Pompeu Fabra, de manera que apaguem l’enregistradora i donem per conclosa l’entrevista, no sense abans remarcar, Mila Segarra, la importància de l’obra del mestre tant aleshores com ara: ‘Ningú no ho ha sabut fer millor.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any