L'historiador Borja Ribera davant l'ajuntament de València, un dels escenaris dels episodis més durs de violència. (Fotografies: Prats i Camps)

Ja fa anys que el mite i el tòpic de la transició modèlica han esclatat en mil bocins. La historiografia moderna en deixa constància un dia i un altre. El darrer exemple és la tesi “La violència política a la Transició valenciana“, defensada fa poques setmanes a la Universitat de València per l’historiador Borja Ribera. Entre més aportacions, Ribera sistematitza els actes de violència i els quantifica i posa damunt la taula una xifra de morts que desmenteix qualsevol intent de mitificació. Una altra aportació que fa és relacionar els actes de violència, permesos, mig permesos o convenientment negligits per la policia, amb l’estratègia de la dreta espanyola per a anorrear qualsevol intent de ressorgiment polític i nacional del País Valencià. Personatges com ara Abril Martorell, Emilio Attard, María Consuelo Reyna, el GAV… Tot és col·locat al seu lloc i en ordre.

Borja Ribera ha consultat publicacions i arxius públics i privats. Només en un, a l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana, que conté tota documentació de les institucions pre-autonòmiques, li han barrat el pas. L’arxiu depèn de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports.

A quina conclusió arribeu a la vostra tesi?
—Que a la transició hi va haver un grau important de violència al País Valencià. Que aquella violència no va ser de la mateixa intensitat que al País Basc, per exemple, però sí que va tenir uns efectes molt clars a l’hora d’establir el marc autonòmic i va condicionar les negociacions de l’estatut d’autonomia. També dic que la violència va rebre una cobertura explícita o implícita tant del govern de la UCD com de les autoritats postfranquistes. La impunitat amb què es cometien els actes de violència no té cap més explicació.

Us referiu a una influència per a rebaixar les aspiracions a l’autogovern i descafeïnar l’estatut?
—La violència, més que d’atemptats, considero que era tumultuària, com per exemple en l’assetjament a les autoritats. El cas més famós és el del Nou d’Octubre de 1979, ací mateix, a la plaça del País Valencià. Però n’hi va haver molts més i molt greus. I pense que això va servir per a fer tirar arrere els socialistes. Hi ha molts moments que l’esquerra, i especialment els socialistes, actuen com si foren una minoria quan eren la majoria.

S’acovardeixen?
—A partir de principi del 1980, la presidència del Consell la té Enric Monsonís, de la UCD. La UCD no va guanyar mai unes eleccions ací. De fet, la dreta no va guanyar mai fins als anys noranta. Però, de facto, ells van pilotar el procés autonòmic. També hi ha una cosa molt singular i és que, a partir de les eleccions del 1979, la UCD té majoria al Consell tot i que no havia guanyat ni les municipals ni les generals al País Valencià que eren les que determinaven la composició del Consell Pre-autonòmic. També governa la diputació d’Alacant quan la majoria era d’esquerres.

Quan es parla de la violència durant la transició, apareixen a l’imaginari les bombes contra Joan Fuster i Sanchis Guarner, però hi ha molt més.
—Sí. Una vegada acabada la investigació, tinc la sensació que es parla de casos molt concrets que realment no representen allò que va passar. En són una part, però van succeir moltes coses més.

Es poden quantificar, els actes de violència?
—No n’hi ha dades oficials. Hi ha, això sí, estudis acadèmics. La historiadora Sophie Baby parla de cent onze episodis, però a la meua tesi demostre que n’hi ha molts més. Jo multiplique per mil, aquesta xifra. Tot i això, no puc parlar d’un nombre exacte. Sí que puc dir que episodis realment greus n’hi ha cent seixanta-dos. Fora d’aquesta categoria analítica quedarien els atacs amb còctel Molotov, les agressions al carrer, els incidents en manifestacions, els robatoris.

Considereu els robatoris com un acte de violència política?
—Moltes voltes no els agarraven. Però quan ho feien, et trobes amb un atracament en què quatre persones entren en un banc amb armament pesant i metralladores. És complicat que siguen lladregots comuns. La majoria d’aquests casos eren grups radicals d’extrema dreta que robaven per finançar les seues activitats. No els detenien, però una vegada sí que van detenir un tal Piero Carmassi, un paio molt famós, buscat a Itàlia per activitat terrorista. El van fer responsable de tres o quatre robatoris, però segurament en va fer més. Hi havia un altre grup que es feia dir Frente de la Juventud, que actuava ací, a Madrid, a Barcelona, a Valladolid.

Tornant als atemptats contra Joan Fuster, que continuen sense resoldre’s, en la vostra investigació n’heu pogut saber res més?
—Quant al primer, Xavier Vinader va publicar un reportatge a Interviú en què afirmava que un grup que s’anomenava Grup d’Intel·ligència Antifeixista va assaltar la seu de Fuerza Nueva a València i hi va trobar material explosiu molt semblant al que s’havia emprat contra Fuster i també molt semblant al que contenia la bomba que no va arribar a explotar a la casa de Manuel Sanchis Guarner.

I quant al segon, el del 1981, que fou tan greu?
—Hi ha el llibre de Francesc Bayarri Matar Joan Fuster, que és el que més parla d’aquest atemptat concret. Diu que la investigació no va durar ni tres setmanes, que va ser una comèdia i que no van investigar res.

Les bombes contra Fuster, la transició, l’extrema dreta i el periodisme d’investigació

Quin paper hi tenia, la policia, quan es cometien aquestes accions violentes?
—És una bona pregunta perquè allò que més crida l’atenció és la negligència. Ara parlàvem d’atemptats terroristes, però no solament eren atemptats. Eren agressions al carrer a autoritats importants com ara al batlle de València, Ricard Pérez Casado, ací mateix, a la plaça del País Valencià, el Nou d’Octubre de 1979, quan van cremar la senyera del balcó i el van agredir. El fet més normal és que la policia no hi intervinguera. Deixava fer els terroristes d’extrema dreta, però sí que agafava els terroristes de Terra Lliure, per exemple.

Parlem de connivència, o d’alguna cosa més?
—En aquest cas del Nou d’Octubre de 1979, Rafael Orellano, que era regidor de la UCD i abans havia estat president del Grup d’Acció Valencianista (GAV), en una entrevista al diari Las Provincias reconeix que ell havia organitzat la crema de la bandera i part dels aldarulls. I diu també que el governador militar havia estat avisat, igual que les forces policials. En aquest episodi sí que es pot dir que les autoritats sabien què passaria. I en alguns altres, tot i que no hi ha proves dures, tot fa pensar que també n’estaven al cas.

Un altre acte dels que qualifiqueu de tumultuaris va ocórrer a Quart de Poblet el setembre del mateix any.
—Va ser molt gros, però se’n parla poc. El president Albinyana feia una gira autonòmica per a promoure l’estatut d’autonomia per la via del 155. Els radicals de dreta, els anticatalanistes, anaven perseguint-lo allà on anara i a Quart el van voler agredir, però el seu equip el va protegir. Qui sí que van agredir fou el president de la diputació, davant la passivitat de la policia. Això va causar una forta reacció i entre cent i cent cinquanta regidors i altres autoritats es tancaren en senyal de protesta. Alfonso Guerra va venir des de Madrid a donar-los suport. I n’hi ha més, com aquesta.

Digueu.
—L’any 1982, poc abans que s’aprovara l’estatut, van agredir Ciprià Ciscar, Joan Lerma i dues o tres persones més a les portes del Palau de la Generalitat. Sembla que tampoc no van arribar a detenir a ningú.

Heu citat el diari Las Provincias. Com va influir la premsa de l’època a crear aquest clima?
—El cas de Las Provincias era el més evident. Diguem que tirava la pedra i amagava la mà. Criticava molt durament Fuster o Sanchis Guarner o els polítics d’esquerres i quan hi havia atemptats eren els primers de condemnar-los.

Heu volgut parlar amb María Consuelo Reyna, per a fer la tesi?
—No. No m’interessa massa. És una persona que no sé si és gaire sincera i no m’interessa.

Sí que heu consultat els arxius d’Emilio Attard, una peça clau en tot aquest escenari. Que hi heu trobat?
—A l’arxiu d’Emilio Attard vaig trobar un paper que és el document de l’acord entre el GAV i la UCD.

En quins termes es formulava l’acord?
—A banda d’intercanvis de llocs de responsabilitat política o la col·locació en òrgans del consell a personatges dubtosos, s’hi establia que la UCD deixava llibertat als membres del GAV per a acusar o perseguir els catalanistes “estiguen on estiguen”, diu textualment. Coses així.

Aquests atacs organitzats i quasi permesos, anaven només contra els catalanistes o també contra l’esquerra en general?
—Contra tots dos. Passa que s’identificava l’esquerra com a catalanista. Al final, des del seu punt de vista, els catalanistes eren els d’esquerres. En la campanya per les eleccions del 1979, les revistes blaveres Som, que era el butlletí del GAV, i Murta, ho diuen ben clarament: “Nosaltres no som de dretes, sinó que som anticatalanistes, però resulta que totes les candidatures d’esquerra són catalanistes.”

Ja han eixit els noms d’Emilio Attard, Orellano i Reyna, però la nòmina de prohoms de la UCD que exercien amb mà de ferro era més llarga.
—Qui tenia una certa vinculació amb el món anticatalanista és Abril Martorell. Sense tenir una vinculació directa, però que també pressionant molt, hi havia Manuel Broseta. I encara una altra persona que, sobretot a partir del 1980 i 1981 fa unes declaracions molt viscerals contra els Països Catalans, la llengua catalana i l’expressió “País Valencià” és Martín Villa.

Havia estat governador civil de Barcelona i en aquella època era ministre amb la UCD.
—Després de la segona onada d’atemptats, l’any 1981, quan hi hagué el segon contra Fuster i un de molt gros contra la Universitat de València, amb tres ferits, va venir a donar suport a l’actuació del governador civil José Maria Fernández del Río, que és un altre nom a tenir en compte. Públicament, era molt qüestionat ací, amb tot allò que passava. I Martín Villa va venir per a participar en actes conjunts i demostrar que el govern de Madrid n’avalava les actuacions.

 

A la tesi parleu de dotze morts que podrien ser tretze.
—El meu estudi arriba fins a l’abril del 1982, que és quan el congrés dels diputats aprova l’Estatut d’Autonomia i és quan es considera que s’acaba la transició valenciana. Si allarguem el període fins a l’octubre del 1982, quan el PSOE guanya les eleccions a Espanya, són tretze, perquè el juliol d’aquell any mor una persona en una manifestació. Entre els altres dotze, comptem Miquel Grau i Teófilo del Valle en mans de membres de l’extrema dreta. O un manifestant mort per una bala de goma de la policia a prop del mercat d’abastos. També van morir dos membres del GRAPO al Racó d’Ademús que havien començat fugint de la policia a Andalusia.

Llegint ara la premsa d’aquells anys, us ha sorprès la manera com eren descrits els assassinats?
—El fet que més em crida l’atenció és l’absència de la violència al País Valencià als mitjans de la resta de l’estat. És a dir, l’atemptat contra Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, que són tan cridaners, i que són contra un escriptor o contra un catedràtic d’universitat, amb prou feines van tenir ressò. De fet, hi ha un article de Manuel Vázquez Montalbán que ho remarca i es pregunta què passaria si la bomba l’hagueren posada contra un intel·lectual orgànic del PSOE o del PCE. Per tant, ve de lluny que al País Valencià no hi pintem gaire. Ni abans ni ara.

La bomba oblidada de la batalla de València

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.