Miguel Barrachina, l’home que es fot del sant i de qui el vetlla

  • Si no fos de mala educació, els paràgrafs que vénen els escriuria amb majúscules, com quan t’enfades per WhatsApp

Esperança Camps Barber
04.10.2026 - 21:40
Actualització: 04.10.2026 - 21:41
VilaWeb

Miguel Barrachina és el conseller d’Agricultura, Pesca i unes quantes coses més, i portaveu del Consell. És l’home que cada setmana es posa darrere la taula d’una saleta petita que hi ha als baixos del palau de Castellfort, davant per davant del Palau de la Generalitat, al carrer dels Cavallers de València, per a explicar els acords del govern i per a respondre a les preguntes d’actualitat. Un fet habitual, periòdic, previsible. Rutinari, fins i tot. Tots els governs reten comptes i els presidents designen, entre els seus consellers, el que consideren més adequat. O bé perquè té un perfil molt polític, o bé perquè és un bon comunicador, o és àcid, o ràpid de reflexos i sap improvisar sense provar un embolic… També potser perquè té bona relació amb la premsa acreditada. O la hi té dolenta, i al govern corresponent li convé marcar una distància… Depèn de la necessitat i del moment en què es troba la legislatura, el model de portaveu pot variar. Al senyor Barrachina no l’adorna cap d’aquests atributs. Ignore per quins motius fa de portaveu del Consell.

Fins ací, el preàmbul i la formalitat. Ara comença la indignació. Si no fos de mala educació, els paràgrafs que vénen els escriuria amb majúscules, com quan t’enfades per WhatsApp.

Escric aquest Mail Obert dijous, primer d’octubre, després de seguir la conferència de premsa posterior a la reunió setmanal del govern valencià. És un text que he reprimit moltes vegades. Cada setmana, de fet. Cada setmana, després de veure el capteniment del senyor Miguel Barrachina, em vénen ganes de fer un escrit incendiari explicant com són d’insuportables aquestes conferències de premsa, com n’és d’embafosa l’estona, com s’enganxen a les parets i a l’aire les paraules que diu. Una darrere l’altra, amb pauses eternes, amb èmfasis sobrers. Diria que fins i tot accentua les consonants que pronuncia, el senyor Barrachina. Per no dir res.

Ho dic de seguida i m’ho trec de damunt: les conferències de premsa del senyor Barrachina, o siga, del Consell sencer, perquè parla en nom de tot el govern valencià, són una presa de pèl. I ara, com sempre ens recomana el mestre Jordi Badia, agafe el diccionari de sinònims de Softcatalà per a conferir precisió al text: són una aixecada de camisa, un envescament, una entabanada. I encara més: el senyor Barrachina ens vol donar figues per llanternes, gat per llebre; ens vol fer veure el blanc negre, ens vol embetumar o, com diuen al meu poble, ens vol fer creure que la Mare de Déu és Joana. N’hi ha més, de sinònims, i mira, aquest “torejar” que hi diu, també li escau, essent com és de Sogorb, conseller de Ramaderia i defensor de les corregudes que acaben amb sang.

D’ençà que el president Pérez Llorca el va nomenar portaveu, Miguel Barrachina aplica aquella màxima tan barroera de “inundar d’informació que fa una sensació de control que t’hi cagues”, que va dir Carlos Mazón en l’única ordre executiva coneguda el dia 29 d’octubre de 2024.

La tàctica del senyor Miguel Barrachina és arribar uns quants minuts tard cada setmana, siga l’hora que siga que haja convocat la conferència de premsa. A continuació trau els papers i saluda i diu la seua frase: “Ara els explicaré de manera succinta els acords que hem pres avui en la reunió del Consell.”

I comença a llegir. Sempre en castellà perquè presumeix de monolingüisme (el fet que el president que diu que estima tant el valencià haja triat un portaveu monolingüe en castellà són figues d’un altre paner). I continua llegint. I fa una pausa, i encara llegeix més. De tant en tant, fa un incís, sempre per a referir-se al govern de Pedro Sánchez o a la secretària del PSPV, Diana Morant, o a Compromís de manera pejorativa. I continua llegint. I llegint i llegint. Avui, concretament, ha llegit trenta-set minuts seguits. Trenta-set minuts per a llegir els acords del Consell que, als periodistes subscrits, ja ens havien arribat o ens arribarien aviat, per correu electrònic.

Quan finalment acaba, conscient que ha complert la primera part de la seua tasca, que és desmotivar, cansar, fer desconnectar els periodistes que són a la sala o aquells que segueixen la compareixença en línia, diu que es posa a la nostra disposició per si tenim cap pregunta.

Normalment, les preguntes no tenen res a veure amb allò que acaba d’explicar, sinó que fan referència a l’actualitat. A alguna cosa que ha passat al País Valencià, unes declaracions, una crisi… El que siga, perquè es tracta que els periodistes pregunten per acostar l’opinió del Consell a la ciutadania que llegirà, veurà o escoltarà els nostres mitjans.

El senyor Barrachina ha decidit que no transmetrà mai cap opinió elaborada, que no farà mai cap anàlisi, que no explicarà mai a l’audiència quina és la posició del govern valencià sobre una qüestió concreta. Res. El senyor Barrachina ha decidit que la resposta a qualsevol pregunta és Pedro Sánchez.

Per exemple, quan es debat el pressupost de la Generalitat li pots preguntar fins on està disposat el PP a cedir davant Vox. La resposta pot ser: “L’única cosa que sé és que Pedro Sánchez governa amb un pressupost prorrogat.” “Sí, però jo li he preguntat pel pressupost de la Generalitat i les cessions a Vox…” La resposta: “El sanchisme és el pitjor que li ha passat a aquesta terra…”

Un altre diàleg pot ser aquest: “Portaveu, quina és la sensació del Consell arran del dossier sobre el president Pérez Llorca que corre per les redaccions i ha arribat a la seu del PP?” La resposta del senyor Barrachina és (aquesta és literal perquè és d’avui mateix): “La situació de Diana Morant, duent dossiers que no signa ningú a la fiscalia, és una situació desesperada. Si ha de fer cas d’uns informes són els que signa l’UCO, amb tot el seu entorn empresonat o investigat, el senyor Ábalos i bla, bla, bla…”

Hi ha una repregunta, és clar: “Li he preguntat pel dossier sobre el president.” La resposta ha estat: “Jo no sé qui el signa. La situació de Diana Morant és de veritable desesperació, cadascú perd el temps com vol i Morant ha elegit de perdre’l així.”

Una altra pregunta: “Pensen fer cap acció, relacionada amb el dossier?” Resposta: “Tenim tanta faena que si ens preocupàssem per dossiers anònims ens convertiríem en Diana Morant.”

Tal vegada és massa grandiloqüent dir que no responent als periodistes no respon als ciutadans i etcètera. No vull donar tanta importància al senyor Barrachina, que un dia va dir en una entrevista que els aranzels de Trump tenen remei, però la gestió de Pedro Sánchez, no. O que ha menystingut fins a límits insospitats la gestió de Compromís a la Conselleria d’Educació, per exemple. Ho deixaré dient que es tracta d’una qüestió de mala educació. I prou.

Miguel Barrachina és un membre del Partit Popular amb gran bagatge. Ha ocupat càrrecs orgànics a la demarcació de Castelló, i uns quants càrrecs institucionals a les Corts i al congrés espanyol. També va tenir un càrrec en un ministeri a Madrid. El president Pérez Llorca el va nomenar quan va substituir Carlos Mazón, el mes de desembre. Abans havia estat un eficaç síndic a les Corts. Eficaç perquè quan prenia la paraula era per a lloar fins a no poder més el president Mazón, fins i tot després de la lamentable gestió de la gota freda de l’octubre del 2024.

El senyor Barrachina va participar, el mes de juliol del 2023, en la negociació del tovalló amb Vox. A la taula hi havia, a una banda, Carlos Mazón, Pérez Llorca i Barrachina. A l’altra, el torero Vicente Barrera, el maltractador Carlos Flores Juberias i el diputat Ignacio Gil Lázaro.

Ara, de la taula estant, Miguel Barrachina vacil·la, es fum, es riu o es trufa dels periodistes que cada setmana li fan preguntes. Com diuen també al meu poble, es riu del sant i de qui el vetlla.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor