Un concert de l'alguerès Claudio Sanna.

L’Alguer, mal m’està el dir-ho, podria ser la metàfora de l’ensucramenta que ens ha de matar. ‘Oh, preciosa, la bella vila catalana de Sardenya, la nostra estimada germana on parlen la llengua nostrada’ (l’adjectiu nostrat sobretot que no hi falti mai), diu el català diabètic, i llavors el dia que finalment agafa l’avió, quan en torna fa com els de Ribes de Freser a Barcelona, que proclamen emprenyats que ningú hi parla català, i després resulta que són ells que s’han adreçat a tothom en castellà, per si de cas, per no tenir problemes, perquè un que hi havia estat abans els va dir que a Barcelona tothom parla en castellà (i Ribes de Freser, ho dic perquè en aquests temps pellfinetes s’ha d’explicitar tot, també és una metàfora).

A l’anomenada Barceloneta sarda aquesta profecia autocomplerta està efectivament a punt d’autocomplir-se. Però no solament per les cagarrines seculars del poble català (pobres algueresos, i encara ens prenen per model, i després vénen aquí i els tractem com uns miserables forasters, és a dir, igual que a tothom, com si tot homínid que arriba a casa nostra hagués fet prèviament un curs a l’Instituto Cervantes), sinó a causa de l’entrada al govern municipal d’un partit feixista, Fratelli d’Italia, si fa no fa l’equivalent de Vox. Però abans d’arribar-hi, deixeu-me fer un petit excursus per parlar del Barnasants i de seguida ho lligo tot.

Confesso que quan l’any 95 o 96 vaig veure el nom d’aquell festival de música que s’estrenava vaig tenir un calfred. Aleshores com ara, el nom de la capital en la forma abreujada Barna tenia unes connotacions que no em feien gaire el pes, i al principi em va dominar la prevenció. Aquell any vaig anar, com de costum, a l’Altaveu de Sant Boi.

Però no vaig trigar a ser conscient d’haver fet el préssec i vaig córrer a posar-hi remei; un quart de segle després, el meu entusiasme barnasantesc és tan pedrapicat que no pararia d’explicar-ne batalletes. Pel bé de l’objectivitat, val més que la història d’aquest esdeveniment cultural de primera magnitud la llegiu aquí.

La casualitat ha volgut que enguany, i ara ja faig via cap al que ens interessa, quan el festival acaba d’emprendre un tomb decisiu cap a una nova vida més sana i menys dependent d’il·lusoris patrocinis oficials, l’ofensiva arribi de l’altra banda. Les dificultats financeres que Pere Camps denunciava com a motiu principal del viratge de model tenen un correlat encara més tràgic a l’Alguer, on la regidoria de Cultura acaba de tancar l’aixeta que fins ara es destinava a la promoció de la cançó catalana. Amb l’aparatosa entrada de la coalició de dretes a la batllia, ara fa uns quants mesos, el regidor de Cultura ha assumit també la cartera de Turisme. Cosa que, en certa manera i dit sigui de passada, es podria veure com una metàfora del món modern. De Cultura y Deporte a Cultura i Turisme. El resultat és que, en sintonia amb sa germana gran, sembla que als manaires públics algueresos els interessa més afavorir el turisme de patacada que no pas mantenir, ja no dic reforçar, els lligams amb els països de parla catalana. Així, la feina de promoció de joves artistes (com ara Davide Casu, un cantautor collonut que va actuar al Harlem de Barcelona no fa gaires mesos) que el Barnasants tirava endavant juntament amb Plataforma per la Llengua s’ha vist sobtadament estroncada.

I si a les noves veus, necessitades del suport d’estructures més consolidades, la retallada els deixa fotuts, els gats vells com Claudio Sanna tiren directament pel dret. L’autor del mític himne a RyanAir (que si al seu moment ja era irònic avui depassa el sarcasme i tot), fastiguejat d’haver de confiar en una administració promotora de la cultura de xancleta, ha decidit seguir l’exemple del nou Barnasants  i confiar en Verkami per enregistrar el seu pròxim àlbum. Els qui conegueu discos tan rodons com Terrer meu, Un home del país (quina obra mestra!) o Altres paraules no cal que us convenci de res, però als qui encara no l’hàgiu sentit us proposo això: feu-hi l’aportació que considereu oportuna i ens veiem d’aquí a un mes (dissabte 4 d’abril) al Luz de Gas, dia de la presentació oficial del treball (inclosa, veieu què us deia?, dins la programació del Barnasants). Si el concert no us fa el pes us pago els cacaolats.

I ara que ja he pidolat, una recomanació de franc: la programació del Barnasants és tan copiosa que hi podeu trobar de tot. Realment per a tots els gustos. Per exemple, i aquí heu estat de sort perquè s’escau justament aquest vespre, la feliç retrobada de Pau Riba amb l’Orchestra Fireluche, una formació d’allò més peculiar. A la salut del xancletisme.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb